Arxiu de la categoria: Pàndols i Cavalls-els Ports-la Tinença

Un tomb per Terranyes

Punta o Tossa Blanca i Miranda de Terranyes

Distància 8,9 km
Desnivell acumulat 603 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 9 d’octubre de 2021
Cartografia Editorial Piolet: El Port (nord) (1:30000)

Itinerari per paratges abruptes i solitaris, magnífiques pinedes amb exemplars monumentals, en contrast amb sostre de l’altiplà de Terranyes. Visitarem els cims que s’alcen a gregal i garbí, bones talaies que, en conjunt, ens ofereixen una bona panoràmica del sector nord del Port.

Accés
Des de l’àrea recreativa de la Franqueta per la pista que, pel coll de Pellnegra, puja als de Miralles (4,5 km) i de Montfort. Apta per a tota mena de vehicles. Solament el punt on creua el barranc de l’Escaleta Vella pot resultar delicat per als més baixos. En aquest cas resulta recomanable iniciar aquí l’itinerari pel pas de lo Setrillet. Pel camí podem admirar l’auró de Josepó, un exemplar declarat arbre monumental.

Pista de lo Grevolar (855m)
Comencem a caminar per aquesta pista que prenem poc abans del coll de Miralles. Quan s’acaba, seguim barranc amunt (esquerra) per senda poc definida fins a la font de Xaco.

Font de Xaco (865m)
De continuar recte la sendera ens menaria directament a l’altiplà de Terranyes. Nosaltres però creuem el barranc i, seguint una sendera prou fressada i fitada, guanyem alçària pel marge esquerre del barranc (NE) en fort pendent. Poc abans del Pi Camat les fites escadussejen i la senda es perd.

Pi Camat (1036m)
El nom li ve per les dues soques d’aquest pi negral (pinassa) declarat arbre monumental. Continuem pujant en direcció a l’evident carena entre les puntes de Sallent i Blanca, termenal entre Arnes i Orta. Sense sendera definida, continuem (ESE) guanyant alçària seguint el carener on, de tant en quan, localitzem alguna fita. Emprenem els darrers metres a la Punta Blanca per una canal força evident en la que potser ens caldrà ajudar-nos amb les mans en algun punt.

Punta o Tossa Blanca (1160m)
Bona miranda de l’entorn. Davallem sense camí fressat passant pel costat del Pi de Tres Cames, un altre portentós pi negral, en direcció a l’evident fil del cingle de la Serralla (SW), que s’alça sobre el Barranc de l’Escaleta Vella i que resseguim. Passat el Saltador de Franquet, sortim a la sendera ben fressada que puja des de la Vall d’Uixó. Deixem el ramal que s’adreça al masos de Baio i de Paulino i anem a l’esquerra, enfilant-nos (S) a l’altiplà de Terranyes.

Altiplà de Terranyes (1183m)
Planúria en forma de mitja lluna que contrasta amb les valls i cingles que l’envolten. Aviat albirem el refugi (SE) del mas del Torrero.

Refugi del mas del Torrero (1170m)
Lliure i ben condicionat. Propietat de l’Ajuntament d’Arnes. Seguim la pista que ens encaminaria (NE primer, NW després) vers el collet de l’Ereta, però la deixem per una sendera a mà esquerra per la que anem a passar per davall de les ruïnes del mas de Buc. Prou més enllà l’abandonem per una altra menys definida a mà esquerra, que ens encamina directament a la Miranda.

Miranda de Terranyes (1192m)
Sostre de l’itinerari, punt culminant d’un ample esquenall que s’alça entre cingleres. Espectaculars vistes del vessant ponentí del Port. Especialment sobre la gorja del Barranc de les Paridores, a la capçalera de l’Algars. En davallem sense camí definit, seguint (NE) l’esquenall, per anar a retrobar el que hem deixat abans d’encarar el cim. Tenim l’opció de continuar recte i atènyer el coll de l’Ereta passant pel costat de la Font de Buc. De fet amb aquesta alternativa faríem drecera i ens estalviem desnivell. Però baixem a mà esquerra (fites) per una sendera prou fressada a l’ombria de la Miranda fins al coll dels Bots, on girem a la dreta i comencem a davallar (NNE) en fortíssim pendent fins a los Clots.

Los Clots (983m)
No continuem per la sendera que, poc més enllà, surt a la pista del coll de Montfort. Aquest és el camí habitual per accedir a la Miranda seguint l’Algars des del Toll del Vidre. En prenem una que surt esbiaixadament a mà dreta per la que pugem (NE) al coll de l’Ereta.

Coll de l’Ereta (1098m)
Davallem per una revirollada sendera entremig d’una magnífica pineda passant pel costat de dos altres magnífics exemplars de pi negral declarats arbres monumentals: lo Pi Ramut i lo Pimpoll. Poc més avall atenyem al coll de Miralles. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Volta a les Roques del Masmut

Circular des de Pena-roja de Tastavins

Distància 15 km
Desnivell acumulat 716 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 19 de setembre de 2021
Cartografia El Tossal Cartografies: la Tinença de Benifassà (1:30000)
Recursos consultats Pena-roja de Tastavins (http://www.peñarroyadetastavins.es)
  Comarca del Matarranya (www.matarranyaturismo.es)
  Senderos turísticos de Aragón PR-TE 157 (https://senderosturisticos.turismodearagon.com/ruta/ficha/3361)

Fàcil itinerari que ens mena a visitar un altre de les contrades emblemàtiques dels Ports, en una versió reduïda del PR-TE 157. Camins ben fressats i senyalització que no deixa cap marge de dubte. L’únic punt dificultós és l’accés (opcional) al cim de les Roques del Masmut que, si be no ha de suposar cap problema per a muntanyencs avesats a trescar, no és apte per a tots els públics.
També cal tenir en compte que creua en diversos punts el barranc o riu dels Prats i, si be habitualment té bona part de la llera seca, pot augmentar considerablement el cabal en èpoques de pluja o episodis de tempesta.
Podem escurçar l’itinerari un parell de quilòmetres començant-lo a la Bassa de Sant Miquel. Però és recomanable perdre’s pel carrerons i places de la bonica vila de Pena-Roja.

Accés
Accedim a Pena-roja de Tastavins per l’A-1414, bé des de l’N-232 bé des de Vall-de-roures.

Pena-roja de Tastavins (745m)
Vila de carrers estrets i costeruts −sovint esglaonats− arrapada a la falda del Tossal de la Mola, on s’hi alçava el castell. Pel que hem llegit, el nom li prové del to vermellós de les roques del Masmut. Partim del nucli urbà seguint les nombroses indicacions a lo Masmut o del PR-TE 157. Nosaltres ho fem des del carrer de Santiago Ramón y Cajal i en sortim pel carrer del Sol en direcció al Pont Xafat.

Pont Xafat (800m)
A llevant de la mola s’obre un tall ample i profund −probablement un element de defensa del castell− i un pedró del camí de la Rogativa septennal de Vallibona (els Ports) (1). Des d’aquí seguim els senyals del PR que, per un bon i planer camí, ens menen a la Bassa de Sant Miquel.

  • (1) Conta la llegenda que al s. XIV Vallibona, delmat per la pesta, havia quedat sense fadrines. Set fadrins varen emprendre camí per cercar-ne. Semblant situació varen trobar a Coratxà i Castell de Cabres. Però en atènyer Pena-Roja conegueren set germanes orfes amb qui varen comprometre’s assegurant així la pervivència del poble. D’aleshores ençà, cada set anys, es celebra un romiatge entre Vallibona i la Mare de Déu de la Font de Pena-Roja on els peregrins són acollits amb una gran festa.

Bassa de Sant Miquel (821m)
Cruïlla de camins. Des de la vila hi arriba la pista que mena al Boixar (Baix Maestrat) amb un ramal que puja al coll de Masmut o de Borla. També hi arriba un camí carreter −força deteriorat− pel que retornarem. Podem optar per adreçar-nos al coll per la pista, fent drecera. A mà dreta en parteixen dues senderes. La primera duu a la pista del Boixar a l’alçada de la bifurcació amb la del coll. Nosaltres prenem la de més a la dreta, seguint les indicacions del PR a la Tossa, anant a buscar el barranc del Saüc.
Deixem el PR que, en un gir de 90º, s’enfila a mà dreta vers la Tossa i continuem recte. La sendera esdevé pista precària per la que accedim a la que mena al coll i la seguim a mà dreta.

Coll de Masmut o de Borla (934m)
Pren el nom del proper maset de Borla, al camí de Vallibona. Per una costeruda sendera −fressada i fitada− ens enfilem a mà esquerra sobre un llom que es despenja de les Roques. Ens cal superar dos passos de grimpada fàcil (II) malgrat que exposada, on cal extremar les precaucions. El conglomerat però, ofereix bones preses de peus i mans. Podem evitar el segon pas per una canal a mà esquerra. Aquest camí és utilitzat com a retorn de les diverses vies d’escalada.

Roques del Masmut (1036m)
Som al punt més alt del conjunt, al costat de l’agulla coneguda entre els escaladors com «el Pisón», tal vegada perquè recorda el mallo de Riglos. Gaudim d’una magnífica panoràmica de l’entorn. Hi ha una hipòtesi segons la qual el nom provindria de la tribu bereber dels  «Masmuda», assentada en aquestes terres.
Retornem al coll pel mateix camí per seguir la pista que puja a mà dreta i, en poc menys d’un quilòmetre, atenyem el mirador.
De nou al coll, seguint les indicacions del PR, comencem a davallar per una sendera en direcció al riu dels Prats que atenyem després d’un llarg flanqueig per la falda de la Tossa. Al tram superior del camí podem admirar les canals, arestes i pilars de les Roques. Segons l’època (hi ha restriccions per nidificació) és fàcil albirar cordades que evolucionen per les nombroses vies d’escalada.

Riu dels Prats (765m)
Davalla des del Boixar, al Baix Maestrat, on rep el nom de barranc de la Canal. De règim irregular, la llera és sovint seca en aquest punt. Tributa al riu Tastavins. A l’altre riba sortim de nou a la pista del Boixar que prenem a mà esquerra i la seguim 2,7 quilòmetres, en bona part pel marge dret. Poc més enllà de tornar a creuar-lo cap al marge esquerre, deixem la pista per una sendera ben indicada a mà dreta per la que retornem al marge dret, al punt més baix de l’itinerari (697m).

Pont de la Canaleta (703m)
Al peu de la caseta de Pere d’Arcís. Diu la història que al s. XVIII, un aspirant a batlle, provinent de casa Gavich, a canvi del vots dels masos de Vallmaria (una vintena per aquella època) va prometre construir un pont per creuar el riu dels Prats. Obtingut el seu propòsit va manar alçar-lo, de bona fàbrica, amb pedra i morter de calç. Més de dos segles i aquí resta ben plantat com a inhabitual exemple de compliment de promeses electorals.
Ens enfilem per la sendera per sortir de bell nou al camí del Boixar que seguim a mà dreta faldejant per vessant nord de les Roques.
Deixem la pista per un camí carreter a mà dreta que, amb algun tram pedregós i aixaragallat, ens retorna a la bassa de Sant Miquel, on desfem el camí de l’anada.
Al Pont Xafat però, passem pel passeig del «Parque aragonés de la vivienda rural» de Pena-roja on s’hi ha recreat diversos tipus d’habitacles històrics. Lo Trenc o Roca Foradada ens obre l’accés a la vila i aprofitem per recorre’n diversos carrers i places abans de retronar al punt de partida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Corretja, els Estrets i la Roca Llisa

De la Franqueta al pontet de Cantavella. Per la riba del riuet dels Estrets i la vall de Lliberós.

Distància 13,8 km
Desnivell acumulat 430 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 8 de desembre de 2020
Cartografia Editorial Piolet: El Port (1:40000)

Combinem tres itineraris del Parc Natural dels Ports des de l’Àrea de lleure de la Franqueta: El Racó de Corretja, els Estrets i la Roca Llisa, per camins ben fressats i senyalitzats.

Accés
Poc més enllà de l’accés a Orta (Horta de Sant Joan) per la T-333 entre Prat de Comte i Arnes, prenem a mà esquerra la pista pavimentada a «els Ports» que mena a les àrees de Mas de Lliberós i la Franqueta.

Àrea de lleure de la Franqueta (552m)
Comencem a caminar al costat de l’assut creuant el barranc de Closetes per un pontarró, en direcció al forn de calç, els masos de Corretja i de Lliberós, la Roca Llisa i els Estrets. Aviat trobem un plafó informatiu sobre el mas de Corretja i deixem la sendera per una altra a mà esquerra, en pujada, entremig d’alzinars i pinedes de pi negral i sapí. Més amunt passem pel costat d’un forn de calç.

Masos de Corretja i de Nasi (646m)
Conjunt en ruïnes de dos masos, conegut d’ençà el s. XVII com el mas de la Catalana. Va estar habitat fins a mitjans del s. XX. Subsistia de la ramaderia i l’agricultura. Entre les runes encara podem distingir els estables a la part baixa, l’era al davant i la bassa per regar una xic més apartada. Era lloc de pas de ramats transhumants entre el Baix Aragó i les Terres de l’Ebre.

Bifurcació (650m)
Anem a la dreta, en baixada. Si seguíssim la sendera per l’esquerra més amunt es bifurca, i podríem optar per adreçar-nos al coll de Miralles pel del Pellnegra (o del Safrà) on hi arriba una pista des de la Franqueta o bé al mas dels Pradets, al peu de la Ballestera, on també hi arriba una altra pista forestal des de la vall.

Camí al mas de Lliberós (531m)
Atenyem de nou la sendera que hem deixat just començar i la prenem a l’esquerra. Camí fàcil i planer per la conducció d’una canonada soterrada. El poble d’Orta, ─la major part de l’itinerari és pel seu terme─ s’abasteix als Ullals de Morago, aigües amunt del riu dels Estrets, i al barranc de Franxo. Seguirem aquesta canalització fins al pontet de Cantavella.
Passem per l’assut dels Ateos, un altre punt de captació on hi desguassa el barranc de Franxo. D’aquí parteix la pista forestal que mena al mas dels Pradets i el coll de la Ferrera. Nosaltres però, planerament, ens acostem a les antigues feixes de conreu del mas del Torrero, al peu de la Falconera.

Gual (504m)
Un gual amb passeres permetia creuar el riu, però alguna riuada se n’ha endut algunes i, segons el cabal, resulta impracticable sense mullar-nos. Seguim riu avall pel marge esquerre on trobem més d’un pas al peu de les Moles del Don (1).
La Gronsa, pel marge dret, i la Falconera i les Moles del Don per l’esquerre encaixonen el riu dels Estrets i aquest és l’origen del seu nom. Entrem als Estrets, ara en terme d’Arnes.
Passejada formidable entre les altes parets de les moles que ens envolten i les cadolles del riu. La més gran, el Toll Blau, és l’únic lloc on es permet el bany.
Caminem fins al pontet de Cantavella, sobre el barranc homònim, entre les Moles de Biarnets i les Roques del Duc, a tocar de l’aparcament del camí d’Arnes.
Retornem sobre els nostres passos, sense creuar al riu, pel marge dret hidrogràfic. A l’alçada del gual que no hem pogut creuar, anem a l’esquerra en direcció al mas de Lliberós.

  • (1) Arran de la desamortització de Madoz (1855) es posaren a subhasta terrenys que fins llavors eren aprofitats comunalment pels habitants d’Arnes. Entre altres hi havia la Ballestera, la Falconera, les moles dels Estrets i les dels Biarnets. Se les va adjudicar Antoni de Salvador, cap d’una de les famílies més acabalades d’Arnes, conegut com el Don. Els Salvador varen mantenir-ne la propietat fins als anys 30 del segle passat. Després el patrimoni es dispersà i actualment són propietat de la fundació Catalunya-la Pedrera. Però les moles n’han conservat el nom.

Mas de Lliberós (523m)
Ruïnes d’un mas que pren el nom de la vall, al peu de la paret de migdia de la Gronsa sud. Creuem una torrentera i seguim una pista que més amunt deixem per una sendera a mà esquerra, passant per les ruïnes d’un altre mas: el de Canalla.
En tot aquest tram hem pogut albirar, amunt a la dreta, la llarga faixa de la Roca Llisa al peu de la qual caminarem aviat. I nombrosos bancals sustentats per parets de pedra seca, antany conreats, avui colonitzats per la pineda. Sempre per camí ben fressat, pugem al coll de Valera on creuem la pista enquitranada a la Franqueta.

Coll de Valera (617m) i Roca Llisa
Reprenem la sendera a mà dreta en direcció al monument al guarda forestal i la Roca Llisa. Aquesta és una cinglera d’entre 75 i 100 metres d’alçada per una llargària d’un kilòmetre i mig, a sol ixent de la Vall de Lliberós. Coronada per la Punta dels Cocons, presenta parets verticals en molts trams notablement «llises», és a dir, sense a penes fissures. El nostre camí la recorre a peu de cingle amb bones vistes sobre la contrada i ens fa davallar fins al monument al guarda forestal.

Monument al guarda forestal (535m)
Al costat de la pista de la Franqueta. Reculem fins a creuar el barranc de Franxo per un pontarró del que algun temporal s’ha endut la passarel·la. Guanyem alçària tot esquivant la zona d’acampada dels Ateos i el mas del Cinto, per davallar novament a la pista i retornar per ella a l’Àrea de lleure de la Franqueta.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Estrets d’Arnes. Polseu la imatge per accedir a l’àlbum.

Salt de Sotorres, estret del Boter i el Ventador

Des del la Font de la Pineda

Distància 11,7 km
Desnivell acumulat 762 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 12 de setembre de 2020
Cartografia Editorial Piolet: El Port (1:40000)

Seguim un itinerari publicat a Wikiloc pels Salvatges dels Ports, molt variat, que ens permetrà visitar belles raconades de trams engorjats i salts d’aigua.
Cal preveure que haurem de creuar el riu a gual al Ventador. Si el temps acompanya podrem banyar-nos-hi però, depenent del cabal, és probable que, si o si, calgui creuar algun toll. D’altra banda el Pas de la Barca és un pas estret entre roques que després de pluges pot estar cobert d’aigua.

Accés
Poc més enllà de l’accés a Orta (Horta de Sant Joan) per la T-333 entre Prat de Comte i Arnes, prenem a mà esquerra la pista a «els Ports» que mena a les àrees de Mas de Lliberós i la Franqueta. Passat el mirador del Salt de Ferrassó trobem, també a mà esquerra, la font de la Pineda on, al costat de la carretera hi ha prou espai per aparcar alguns vehicles.

Font de la Pineda (505m)
De déu generosa i perenne. Reculem dos-cents metres per la carretera per prendre un camí paral·lel a mà dreta. Creuem el barranc una cinquantena de metres abans del salt. Trobem fites a l’altre marge. Anem fins al cairell del cingle per observar el salt, tot i que el millor punt per fer-ho és el mirador.
Prenem una sendera ben definida per la que ens enfilem propers al cingle fins a una bifurcació on anem a l’esquerra i comencem a davallar per l’ombria de Sotorres, amb algun tram de fort pendent, fins a tocar el filat perimetral d’una vinya on creuem una rasa i tornem a trobar una sendera ben marcada que seguim a l’esquerra fins a la pista d’accés al mas d’Avelino, pel marge esquerre del riu d’en Piqué. La prenem a mà esquerra fins al salt.

Salt de Sotorres (410m)
El riu d’en Piqué s’ha obert camí erosionant el rocam en forma d’una gran olla i s’hi estimba. Aprofitant el desnivell s’hi va alçar un molí fariner. La primera construcció data del s. XII i la segona del XVIII. El nom de Sotorres li ve del propietari que va adquirir-lo en temps de la desamortització. Va estar en funcionament fins els anys 40 del segle passat. L’any 1988 es va restaurar i actualment s’ha dedicat a allotjament rural. Tot el conjunt conforma una bella raconada. Tornem enrere i creuem el riu per unes passeres per albirar el salt des de l’altra riba.
Continuem per la pista d’accés al molí i posteriorment paral·lels al riu, separats una cinquantena de metres. En aquest tram ens cal ser extremadament curosos dons transitem per una finca particular que un conegut celler d’Orta dedica a l’explotació vitivinícola. Més enllà de la finca, baixem a retrobar el riu.

Riu d’en Piqué (411 m)
Som al final de l’engorjat on acaba el descens des del Ventador. Entre els practicants d’aquesta modalitat, generalitzada i erròniament, se l’anomena barranc del Canaletes. El riu d’en Piqué (o d’en Piquer) neix a la font Blanca, sota el coll de Botana, i hi van confluint altres barrancs com el de l’Avellanar. És a partir de Sotorres, on s’uneix als barrancs de la Pineda (salt de Ferassó) i dels Cubars, que pren el nom de Canaletes. No fa pas tant anys però, que la gent del país el coneixia com a riu d’Orta. Desguassa a l’Ebre a l’alçada de Benifallet.

Prenem la ben fressada i costeruda sendera que utilitzen com a retorn els nombrosos grups després de baixar pel barranc, fins a sortir sobre una pista on anem a la dreta. Aviat s’acaba i esdevé una sendera per la que anem guanyant alçària vers les Roques Cambretes que podem albirar a l’E. Sortim sobre un ample llom rocallós. Per la dreta marxa el camí (indicat) vers el Ventador, que seguirem de tornada o que podem prendre ara si ens interessa escurçar l’itinerari.
Revoltem les Roques Cambretes on tenim una magnífica panoràmica del Montsagre d’Orta, la Mola dels Atans i la Punta de l’Aigua sobre el Barranc dels Cubars. També podem comprovar ─els efectes són encara ben evidents─ l’abast de l’incendi del juliol del 2009. Tenim a la vista el punt on va succeir el fatídic atrapament que va costar la vida a cinc bombers del GRAF de Lleida.
Atenyem el coll de l’Ereta. El camí que baixa a mà dreta és per on retornarem, de forma que el tram entre l’accés al Ventador i aquí és comú d’anada i tornada. Al nostre davant s’alça la Moleta i l’evident canal que hi veiem seguint el fil de la carena des del coll, és per on ens cal continuar: un pas amb llegenda.

Pas de la Mala Dona (683m)
És un grau que, aprofitant un estreta lleixa, guanya esbiaixadament el cingle. Hi ha una sirga d’acer al tram superior. És un pas fàcil amb terreny sec, però no exempt de certa exposició.
Amb un nom així, a l’indret no podia mancar-hi la seva llegenda: conten a Orta que quan un matrimoni mal avingut baixava el pas, la dona va empentar el marit. Creient-lo mort, s’apressa a donar la mala notícia que s’hi havia estimbat. Quan hi arribaren varen trobar-lo sa i estalvi penjat en un faixó.
Superat el pas iniciem un llarg flanqueig (E), primer per l’obaga a la falda de la Moleta, sobre el Barranc dels Cubars més endavant pel solell de la carena entre aquest i el dels Estrets. Poc abans del mas de les Crevetes de Lloà, al punt més alt de l’itinerari, sortim sobre la sendera que baixa del coll de la Gilaberta i la prenem a mà dreta. És un tram de l’itinerari dels Estels del Sud i el seguim fins als masos de Fandos i Capellà.

Masos de Fandos i Capellà (608m)
Ruïnes d’un parell de masos al marge dret del barranc dels Estrets ─que no cal confondre amb el riu dels Estrets─ on tenim dues opcions. Si el barranc porta aigua podem anar pel camí alternatiu per sobre el cingle que tanca el marge esquerre del barranc per migdia i creuar-lo al Pas de la Barca (tram equipat amb cadenes) per atènyer el coll de la Barca. Si és sec el seguim un tram per la llera per l’Estret del Boter, passat el qual anem progressant pel camí del marge dret fins al coll.

Coll de la Barca (552m)
A partir d’aquí pugem per un ben conservat camí de bast, amb bons contraforts de pedra seca i un grau al bell mig, que en moderat pendent ens retrona al coll de l’Ereta, on desfem el camí de l’anada fins a la cruïlla del Ventador. En aquest punt anem a l’esquerra i comencem a davallar fent llaçades per amorosir el fort pendent, per una llarga pala pedregosa que ens deixa a l’engorjat ─evident des del començament de la baixada─ per on s’obre pas el riu d’en Piqué.

El Ventador (460m)

Estreta gorja on l’efecte de l’erosió, els blocs caiguts i la vegetació conforma un indret laberíntic. Anem a l’esquerra per accedir al racó més emblemàtic on el riu salta sobre un toll profund lliscant per sobre una llarga capa de tosca. Després podem tornar enrere i baixar a la dreta per buscar el pas més factible del riu, que haurem de fer a gual. Cal fixar-nos bé on comença el camí per sobre d’una estreta lleixa pedregosa al marge esquerre (hidrogràfic).
Continuem pujant per un llarg i ample llom pedregós sobre un contrafort de la Serra d’en Cardona on el camí es desdibuixa, guiats per fites sovintejades, fins al coll d’en Puig des del que comencem a davallar per senda ben fressada que ens retorna a la font de la Pineda.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Salt de Sotorres, estret del Boter i el Ventador

Serrat de la Ballestera

Des del coll de la Creu. Retorn pel de Saleres i el riuet de les Valls.

Distància 7,3 km
Desnivell acumulat 460 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 11 de setembre de 2020
Cartografia Editorial Piolet: El Port (1:40000)
Recursos consultats «Camins dels Ports de Beseit,3. El Serrat de la Ballestera.» Kildo Carreté i Bisbal. «Muntanya» 772 desembre 1990 (CEC)
«Grimpant pel Massís del Port». Itinerari 1. Joan J. Tiron Ferré. Cossetània. Azimut 63.

Magnífic itinerari, d’aquells que creen afició. Però per terreny rost i penjat on el vertigen o la fòbia a l’alçària són males companyies. Res però que un muntanyenc avesat a trescar i grimpar no pugui superar amb la deguda prudència.
Sense cap font que ho avali, sempre hem cregut que la Ballestera rep aquest nom per tractar-se d’un sinclinal de conglomerat on, al bell mig, hi ha encastada ─talment com una sageta─ la Roca Dreta.
Recuperem una ressenya ─escurçant-ne l’itinerari─ publicada per en Kildo Carreté fa vint anys. Davant la dispersió toponímica de la contrada, hem optat per ser fidels a les denominacions que s’hi esmenten. Oimés quan el seu autor va disposar d’una font de primeríssima mà: el senyor Josep Samper del veí mas de la Creu.

Accés
Des d’Arnes prenem camí al Toll del Vidre, que hi és ben senyalitzat, vers el S per una pista estreta i pavimentada. La Font Nova, on podem aprovisionar-nos d’aigua, queda a l’esquerra. En tres quilòmetres i mig ens plantem al coll de la Creu, on aparquem. En aquest punt s’acaba el paviment i la pista es bifurca. El ramal de la dreta continua cap al Toll del Vidre. Hi ha prou espai per encabir-hi alguns vehicles.

Coll de la Creu (591m)
El nom recorda la creu de pedra que hi hagué fa anys i panys. Marxem pel ramal de l’esquerra, en pujada, obviant l’accés al proper mas de la Creu. Pocs metres més amunt prenem un sender a mà dreta, senyalitzat per l’itinerari «Estels del Sud». Trenta metres més enllà el deixem per un altre poc fressat, però que aviat es defineix, senyalitzat amb pintura vermellosa. El flanc ponentí de la Ballestera és ben evident a l’esquerra i lo Blau hi destaca al capdamunt del cingle.
Anem a guanyar la carena, que s’alça de nord a sud, pel seu punt més baix. Trobem un pas equipat amb cadenes, bona ajuda per al cas que el rocam estigui banyat. Un cop al carener el seguim propers el fil del cingle. Ja ben amunt tenim a mà esquerra la canal de les Bombes (se n’hi van trobar de la Guerra Civil) just abans de passar per una ampla lleixa amb bona caiguda a mà dreta. A l’esquerra una escletxa, al capdamunt de la qual hi ha crescut una noguerola, ens permet recuperar la carena. Continuem sobre el rocam vers l’evident cim pel Pujador de Quitèrio.

Lo Blau (841m)
Cim més occidental del serrat, coronat per un pedró. Bona talaia sobre el Matarranya i la Terra Alta. On s’acaba la plana, vers gregal, destaquen les Moles dels Biarnets, les Gronses i la Falconera. Més llunyans sobresurten el Tossal d’Engrilló, la Mola d’Atans i Punta dels Raus, el coll de la Gilaberta, la Punta de l’Aigua, les Roques de Benet i la Moleta del Sauvatge. Entre llevant i migdia, a l’obac de Terranyes, es despengen els barrancs que peixen la capçalera de l’Algars. Però sobretot ens atrau l’atenció la Moleta amb el Molló d’en Pere Bernat. A garbí Penyagalera tanca el cordal muntanyenc per retornar el protagonisme a la plana. Anirem repetint el mateix escenari i referències al llarg de tot el crestall.
Davallem de lo Blau a la capçalera del Clot de Sapí (SE) per remuntar fins al cim del Puntalet, punt culminant de les roques Grossa i Dreta de les Valls, on el cingle cau a plom dos-cents metres sobre el riuet de les Valls i hi podem albirar les ruïnes dels masos de les Valls i de Botzut. Cal dir però que el Puntalet fa més aviat referència al «pedestal» on s’assenten la resta d’estrats del serrat i sobre el que s’alcen aquelles roques.
Ara ens cal revoltar la capçalera d’una canal (NE) i baixar al collet.

Coll del Puntalet (803m)
A la capçalera de la profunda canal que esberla el serrat, a sol ixent de la Roca Dreta. Els senyals que ens han guiat fins aquí giren assenyalant el Baixador del Puntalet, utilitzat per obrir i retornar de les vies d’escalada de la Roca Dreta. El pas ja era conegut des d’antic pels pastors per accedir a les feixes superiors a la recerca de bestiar esgarriat. Recuperem el carener (SE) guanyant la arrodonida i prominent Moleta dels Faixons de Cova Cabrera.

Moleta dels Faixons de Cova Cabrera (863m)
Des del cim, si volem continuar pel carener per davallar al proper coll, ens caldrà afrontar les primeres dificultats desgrimpant en un parell de punts on hi ha ancoratges amb mallons per assegurar-nos, si cal. L’alternativa és revoltar els obstacles pel vessant nord.

Coll de les Saleres (808m)
A diverses ressenyes se l’anomena de l’Aigua Clara, en estar situat a la capçalera del barranquet homònim que s’hi despenja vers garbí. A l’altre vessant té la seva rèplica de forma que el crestall queda interromput. Per recuperar-lo ens cal enfilar-nos (SE) per terreny rost i camí poc definit i és a partir d’aquí on s’afila i les dificultats augmenten. Per la dreta un cingle vertical de més d’un centenar de metres sobre la coma que baixa del coll de la Ferrera al mas de les Valls. Pel vessant obac el desnivell és molt menor però, en qualsevol cas, una caiguda tindria conseqüències.
Amb precaució anem grimpant pel crestall abandonant-lo puntualment ─sempre per l’obaga─ per recuperar-lo més enllà fins assolir la punta de la Ballestera, el seu sostre (864m) on reculem sobre els nostres passos fins al coll precedent. (1)
Retornats al coll de les Saleres, ens cal baixar al riuet de les Valls. Per fer-ho flanquegem procurant perdre el mínim de cota fins al llom d’un llarg esperó que es despenja vers el SW i que no és altre que la continuació del crestall que acabem de deixar, entre el Barranquet de l’Aigua Clara i la coma.

  • (1) La cresta continua fins prop del mas dels Pradets, amb dificultats semblants tot i que guanya exposició pel vessant obac.

Baixador del Barranquet de l’Aigua Clara
Davallem pel llom o ben propers, deixant a la dreta el barranquet per on, si gosem baixar-hi, tenim l’encilagada assegurada. El pas és franc i ens guiem per algunes fites. La única dificultat és el fort pendent. No es pot dir que hi hagi camí, més aviat és el rastre que deixa el pas dels sauvatges per abeurar-se al riuet. Abandonem el llom per l’esquerra, allà on és factible davallar a una lleixa inferior i d’aquí, entre bosc i pedregar, fins al llit del riu a l’alçada de l’abeurador del Botzut.

Abeurador del Botzut (570m)
Al riuet de les Valls. A l’altre riba, les ruïnes del mas homònim resisteixen agònicament el pas del temps. El camí que ens resta és planer i molt agradable pel marge dret del riuet, fressat i senyalitzat com a part de l’itinerari «Estels del Sud». Si el temps acompanya, un banyet a qualsevol dels tolls hi és quasi obligat.
Passem al peu de les roques Dreta i Grossa de les Valls i davallem fins a una cruïlla de camins on anem a la dreta. En suau pendent i pel costat de les ruïnes del mas de Colet, retornem al coll de la Creu.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Serrat de la Ballestera

La Vall Closa de Verano

Indrets de la Batalla de l’Ebre

Distància 12,7 km
Desnivell acumulat 579 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 7 de desembre de 2019
Cartografia Ed. Piolet: Serres de Pàndols i Cavalls (1:25000)
Recursos consultats Centre d’interpretació 115 Dies (Corbera d’Ebre)
Itineraris relacionats Serra de Cavalls
  Serra de Pàndols

La nit de Sant Jaume de 1938, més cent mil homes de l’Exèrcit Popular de la República creuaven l’Ebre per diversos punts i aconseguien recuperar el terreny entre Mequinensa i el riu Matarranya i el de l’arc que a partir d’aquí fa el riu fins a Benifallet. Durant 115 dies, més de tres-cents mil homes, esmerçant una ingent quantitat de maquinària bèl·lica, van enfrontar-se en la Batalla de l’Ebre, la darrera i més cruenta de la Guerra Civil. La destrucció fou immensa a la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. L’exèrcit feixista aconseguí fer recular el republicà que, vençut, el 16 de novembre, el que restava de les seves unitats retornà a la riba esquerra.
L’ofensiva republicana va quedar deturada a les portes de la Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs, Gandesa i Prat de Comte. A partir d’aquí va perdre la iniciativa i foren obligats a recular progressivament. Dominant parcialment la Serra de Pàndols, s’hi van atrinxerar i hi van resistir fins al primers dies de novembre.
Juntament amb la veïna serra de Cavalls, la de Pàndols, sobre Gandesa, fou un dels punts on els enfrontaments resultaren especialment acarnissats.
La Vall Closa rep aquest nom per la manca d’accessos naturals excepte pel NE. Aquesta característica la feia adient com lloc de concentració de tropes camí del front i de repòs quan eren rellevades. Per tant era un punt a la rereguarda on hi sojornaren les unitats republicanes provinents del o en direcció al Pinell de Brai. Entre elles la XV Brigada Internacional, que va fer-se càrrec de la defensa de la Serra de Pàndols del 14 al 27 d’agost de 1938.
Aquesta és l’única de les rutes de senderisme senyalitzades pels Espais de la Batalla de l’Ebre, amb un recorregut circular, des del Pinell de Brai, pel vessant més oriental de la Serra de Pàndols. Els camins són fressats, la majoria de bifurcacions ben indicades i hi ha penells informatius als diferents punts d’interès.

Accés
Accedim a el Pinell Brai per la C-43, ja sigui des de Gandesa o des de Benifallet.

 El Pinell de Brai (162m)
L’itinerari comença davant del celler modernista, projectat per l’arquitecte Cèsar Martinell, on hi ha un plafó explicatiu.
Creuem la carretera d’accés i prenent una pista pugem a la Serra dels Horts. La deixem per una sendera a mà esquerra seguint a mitja alçada el Barranc de la Teuleria o de Pinell, pel marge hidrogràfic esquerre, fins que baixem a creuar-lo.
Sortim sobre un camí que prenem a mà dreta —retornarem pel ramal de l’esquerra— i anem a creuar per sota el pont de la C-43.

Refugis de la Carbonera (181m)
Àrea destinada a les unitats de reserva. Els soldats van excavar caus-refugi als talussos argilencs del barranc. La posterior extracció a cel obert d’argiles per a la indústria de materials refractaris ha modificat la seva ubicació inicial respecte al nivell del sòl.
Continuem per una sendera, paral·lels i propers a la carretera, de nou pel marge esquerre, deixant a l’altra banda les instal·lacions —actualment en desús— d’una indústria de materials refractaris (1).
Creuem de nou el barranc i, després d’un tram pel costat de la llera, ens n’apartem travessant unes feixes de conreu per entrar de nou al bosc, propers de nou al barranc i paral·lels a la carretera que discorre per l’altre marge.
Bon tros més enllà ens cal fer marrada per salvar un barranc perpendicular. En creuar-lo podem prendre una sendera a mà esquerra que mena a una cova de la que no n’hem localitzat cap referència.
Encara molt més amunt, després de sobrepassar un estret i alt morral, entrem a la vall.

  • (1) Durant la segona meitat del segle XIX i bona part del XX hi va haver una important activitat industrial de materials refractaris aprofitant les argiles de la zona que inicialment s’extreien en galeries i posteriorment a cel obert.

Vall Closa de Verano (281m)
Desconeixem quin és l’origen del topònim «Verano» tal com s’anomena oficialment aquest estret congost.
De nou tornem a trobar refugis excavats als marges. Un altre plafó ens indica la direcció on es va situar el lloc de comandament del Batalló Lincoln, de la XV Brigada, integrat per nombrosos voluntaris nord-americans i cubans. Val la pena seguir la sendera que —en fort pendent— ens deixa al peu del cingle on hi ha unes balmes i sectors d’escalada.
Retornem al camí per endinsar-nos a la vall. Aviat trobem una drecera per accedir al lloc de comandament del batalló. Es tracta d’una costeruda sendera que mena a les vies d’escalada del sector.
Creuem una tartera. Una graonada ens barra el pas al peu del Puntal de l’Ós. Remuntem pel marge esquerre hidrogràfic i sortim, prop de la carena, a una pineda amb marges de pedra seca.

Àrea de descans (354m)
Hi ha més refugis excavats als marges. Poc més amunt un monòlit i una làpida recorden els brigadistes internacionals morts. Fou alçat pels sapadors de la XV Brigada durant la Batalla de l’Ebre. Recull el nom de 37 soldats, 18 d’espanyols, prova de que a les Brigades Internacionals, a banda de voluntaris, també s’hi enquadraren soldats de lleva.
Continuem pujant fins al punt més alt de la carena que clou la vall pel vessant nord on hi ha un mirador.

Mirador nord (450m)
Amb un penell d’orientació. Hi destaquen la cota 641 i Mola d’Irto, a la Serra de Pàndols i la Carabassa, a la de Cavalls. Tres dels baluards on es parapetaren els republicans un cop fracassat l’intent de recuperar més terreny. Al fons s’albira la Serra de Pebrer amb els cims de la Mort i el Puig de l’Àliga, dos altres indrets on es produïren violents enfrontaments els primers dies de l’ofensiva.
De baixada del mirador sortim sobre una altra sendera per la que discorre el GR 171, que seguim a l’esquerra, en pujada.
Revoltem, en sentit contrari a les busques, tota la capçalera de la vall fins assolir el cingle de les parets que la tanquen per migdia.

Mirador sud (569m)
Un altre penell ens senyala cotes que foren estratègiques durant els combats. La més prominent la 705, o Punta Alta, sostre de la serra, on actualment s’hi alça el Monument a la Pau. Des d’aquest mirador parteix una sendera que hi mena tot passant per l’ermita de Santa Magdalena. Nosaltres anem a l’esquerra, per la carena que clou la vall pel vessant sud.
Quan atenyem una bassa, fem un gir de 90º a la dreta i comencem a davallar fent una bona marrada per salvar un esperó i emprendre el carener d’un llarg llom que es despenja vers migdia.

Maset (ruïnes) (247m)
Pel camí d’accés al mas, sortim sobre una pista que seguim a l’esquerra fins als refugis de la Carbonera. Tornem a creuar el pont de la C-43 i resseguim pel marge dret el Barranc de la Teuleria fins al Pinell de Brai.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Vall Closa de Verano

Volta a les Gronses

Pels Estrets i el coll de l’Oroval amb visita al Salt del Barber

Distància 10,5 km
Desnivell acumulat 547 m
Nivell de dificultat moderat
Data 2 de novembre de 2019
Cartografia Editorial Piolet. El Port (1:30000)
Recursos consultats Grimpant pel Massís del Port. Joan J. Tiron. Ed. Cossetània (Azimut, 63)

La de les Gronses és una serra al Parc Natural dels Ports que s’alça entre el Riu dels Estrets i la Vall de Lliberós. El nom li ve d’una formació geològica característica: un monumental «embut» que recorda una tremuja, recipient de base troncocònica invertida que, entre altres coses, s’utilitza als molins per deixar caure el gra, «gronsa» en la parla dels Ports.
Aquest itinerari envolta tota la serra amb una incursió a la carena septentrional per visitar el Salt del Barber. La part paisatgísticament més interessant és la dels Estrets. El Riu dels Estrets neix a la Serra de l’Espina i passa per la Franqueta. Abans de tributar al d’Algars prop d’Arnes, on fa de termenal amb Orta, s’ha obrir camí entre les moles del Don i del Duc pel marge esquerre i les de Biarnets i les Gronses pel dret, excavant el bellíssim congost dels Estrets.

Accés
Poc més enllà de l’accés a Orta (Horta de Sant Joan) per la T-333 entre Prat de Comte i Arnes, prenem a mà esquerra la pista a «els Ports» que mena a les àrees de Mas de Lliberós i la Franqueta. Poc més enllà del mirador del Salt de Ferrassó prenem una pista a mà dreta en direcció a Arnes. Deixem dues bifurcacions a mà dreta que menen al mas de Vinyals i aparquem a la tercera, a l’alçada del mas de Manresa.
Si volem accedir-hi per Arnes és millor començar l’itinerari al Pontet de Cantavella seguint la pista pavimentada i indicada en direcció als Estrets (3,5 quilòmetres).

Mas de Manresa (523m)
Comencem a caminar (SW) per la pista en direcció a Arnes, alternant feixes de conreu i bosc, deixant a mà dreta els accessos als masos de Manresa i Santapau de Dalt. A la següent —accés al mas de Santapau— seguim les indicacions que per l’esquerra ens menen a Arnes i els Estrets. En aquest punt seguim uns poc metres una pista secundària —també a mà esquerra— fins a una feixa d’oliveres per albirar el Salt del Barber des de baix.
Pista enllà sortim al camí d’Arnes, enquitranat, que seguim a mà esquerra fins a l’aparcament de Cantavella on hi ha uns panells explicatius dels Estrets.

Pontet de Cantavella (480m)
Sobre el torrent que baixa del salt homònim, ens passa quasi desapercebut entremig de la vegetació, al marge dret hidrogràfic del Riu dels Estrets, entres les moles de Biarnets (esquerra) i la del Duc (dreta).
Seguim (SE) pel marge esquerre un camí ben apariat que protegeix una conducció d’aigua. Aviat atenyem el Toll Blau. Juntament amb el del Vidre al riu d’Algars, són els únics punts on es permet el bany en tot el Parc Natural dels Ports. Al llarg de l’itinerari trobarem altres bonics tolls i cadolles, com la del Magí.
Quan a l’alçada de la Gronsa Sud el riu fa una colzada de 90º (SW) entrem al tram conegut com Estrets de Lliberós on a l’altre marge s’alcen imponents les Moles del Don (1).
El congost s’obre a la Vall de Lliberós on prenem una bifurcació indicada a mà esquerra cap al mas homònim i el coll de Valera.

  • (1) Arran de la desamortització de Madoz (1855) es posaren a subhasta terrenys que fins llavors eren aprofitats comunalment pels habitants d’Arnes. Entre altres hi havia la Ballestera, la Falconera, les moles dels Estrets i les dels Biarnets. Se les va adjudicar Antoni de Salvador, cap d’una de les famílies més acabalades d’Arnes, conegut com el Don. Els Salvador varen mantenir-ne la propietat fins als anys 30 del segle passat, després el patrimoni es dispersà i actualment són propietat de la fundació Catalunya-la Pedrera. Però les moles n’han conservat el nom.

Mas de Lliberós (523m)
Ruïnes d’un mas que pren el nom de la vall. En tot el portem recorregut hem passat del vessant obac de les Gronses al solell. Des del Pontet de Cantavella hem seguit els senyals blaus de l’itinerari «Estels del Sud». Creuem una torrentera i seguim una pista que més amunt deixem per una sendera a mà esquerra passant per les ruïnes d’un altre mas: el de Canalla. Sempre per camí ben fressat pugem al coll de Valera on trobem la pista enquitranada a la Franqueta que seguim a mà esquerra.
Poc més enllà del coll de Blanco podem albirar a l’esquerra el fenomen geològic que dóna nom a la serra, la «gronsa».
Continuem per la pista fins poc més enllà de la cruïlla de les Eres, allà on surt el camí més habitual per accedir a les Roques de Benet i per on marxa l’itinerari «Estels del Sud». A mà esquerra, poc abans d’una barraqueta, prenem una sendera que pel costat d’una feixa d’oliveres va a creuar un torrent. A l’altre cap és defineix millor i va pujant en moderat pendent (N). Encara passem per les ruïnes del mas de la Cinta abans d’atènyer el coll.

Coll de l’Oroval (615m)
O de l’Arenal, segons quina font es consulti. Situat al peu de l’extrem més llevantí de les Gronses. Des d’aquí podem baixar a mà esquerra seguint una sendera ben definida que, poc abans d’un dipòsit d’aigua, esdevé pista per la que retornem al punt de partida.
Però la nostra intenció és visitar el Salt del Barber. En fort pendent enfilem un corriol pel fil de la carena que ens deixa al peu del cingle pel vessant obac. Seguim el camí que continua ben arrapat al rocam, planerament primer, en moderat pendent després. Quan el camí ens va separant del cingle, emprenem la pujada en fort pendent vers un collet poc perceptible per on guanyem la carena.
En aquest punt podríem seguir les fites per accedir al cim de la Gronsa. Però anem a la dreta (W) ja sense camí fitat, buscant el millor pas pel vessant solell fins a baixar al Salt del Barber.

Salt del Barber (700m)
Format per un barranc que s’escola des del bell mig de la carena de l’embut.
Conten a Orta que el barber del poble conreava a la part superior d’aquestes moles. Un bon dia va deixar el ruc pasturant mentre treballava. L’animal va esbalçar-se atret pels brams d’una somera. El barber, irat amb el ruc, la somera i el seu amo, llençà l’albarda darrere la bèstia, amb tant mala fortuna que hi quedà enganxat i acabà al costat del ruc, al peu del cingle que ara porta el seu nom.
Retornem al corriol i el collet, però ara ho fem seguint una lleixa propera a la carena, pel vessant obac. El pas és més franc que pel vessant solell, però el terreny igual de pedregós i l’estimball a la nostra esquerra considerable. Ens cal dons transitar amb molta cura per no fer la mateixa fi que el barber d’Orta.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Volta a les Gronses

Volta a les Roques de Benet

Roques de Benet, Moleta del Sovatge i Cova Benaixa

Distància 11 km
Desnivell acumulat 1014 m
Nivell de dificultat moderat
Data 1 de novembre de 2019
Cartografia Editorial Piolet. El Port (1:30000)
Recursos consultats Grimpant pel Massís del Port. Joan J. Tiron. Ed. Cossetània (Azimut, 63)

Ascensió al Castell, sostre de les Roques de Benet, probablement les més emblemàtiques dels Ports en un itinerari que les envolta tot visitant diversos indrets de la contrada.
Els camins són ben fressats i fàcils de seguir, però com que en bona part no apareixen al mapa i n’hi concorren molts altres, el GPS ens serà ben útil. Especial atenció a l’accés al coll del Cap de Gos i el flanqueig per la Moleta del Sovatge. En el primer hi ha una grimpada fàcil però delicada i en tots dos el camí passa ran de cingle on una caiguda podria resultar fatal.
Un itinerari per xalar d’allò més.

 Accés
Poc més enllà de l’accés a Orta (Horta de Sant Joan) per la T-333 entre Prat de Comte i Arnes, prenem a mà esquerra la pista a «els Ports» que mena a les àrees de Mas de Lliberós i la Franqueta. Passat el mirador del Salt de Ferrassó i la font de la Pineda, tots dos a mà esquerra, trobem per la mateixa banda una bifurcació i espai per aparcament.

Cruïlla de les Eres (553m)
Rep aquest nom perquè la pista, pel coll de Membrado, mena al mas de les Eres, sobre el Barranc de l’Avellanar, a l’altra banda de les Roques de Benet.
Tot just havent començat a caminar pista amunt deixem a mà dreta la sendera del Barranc de la Pineda, per la que retornarem. Més amunt, després d’una colzada, deixem a l’esquerra un ramal que baixa al riu d’en Piqué per on marxa l’itinerari dels Estels del Sud (senyals blaus). Poc més amunt deixem la pista per fer drecera a mà esquerra.
En fort pendent pugem (SE) pel llit d’una torrentera i després pel rocam, buscant els millors passos en direcció a un grup de xiprers que albirem al peu mateix de la paret. En algun punt ens caldrà ajudar-nos amb les mans (1). Sortim sobre la pista de l’Avellanar a l’alçada d’una balma amb una paret de pedra seca al costat, just al peu de la paret NW del Castell. Tres-cents metres per sobre els nostres caps hi ha el cim que trepitjarem dins d’una estona.
Prenem la pista a l’esquerra i anem revoltant en el sentit de les busques el peu de les impressionants i verticals parets del Castell, el Cap de Gos i el Faralló fins a situar-nos bon tros enllà pel vessant de migdia. La pista baixa al riu d’en Piquer i el Barranc de l’Avellanar i acaba prop de la Font d’en Gironet. Però nosaltres la deixem prou abans, al punt indicat al mapa com a Font de la Coveta de l’Avellanar.(2)
Pugem a mà dreta seguint una torrentera (W). Aviat la sendera és més definida i sortim sobre una tartera. Al cep de munt podem albirar a l’esquerra una foradada.

  • (1) Alternativament podem continuar per la pista fent una bona marrada fins a trobar la pista de l’Avellanar a mà esquerra.
  • (2) No hem localitzat aquesta font però pel que hem llegit és poc més enllà en un bassi al costat de la pista.

Foradada (810m)
Situada a l’extrem d’un curt esperó que resseguim pujant uns metres (a la dreta mirant la foradada, hi ha algunes fites) fins a una petita balma. Ens cal grimpar a l’esquerra per situar-nos sobre l’esperó i continuar camí guiats per fites. Poc més amunt trobem una bifurcació on anem a la dreta (NE) (3) parant molt de compte perquè passem ran de cingle. Per senda prou fressada i fitada atenyem el coll del Cap de Gos.

  • (3) La sendera de l’esquerra, més evident i ben fitada, enllaça amb l’habitual d’accés al Castell, poc abans de la canal o Pujador de la Roca Grossa.

Coll del Cap de Gos (890m)
Entre el Castell i el Cap de Gos. A aquesta darrera roca li ve el nom perquè observada des d’alguns indrets del terme d’Orta recorda la silueta d’un cap de ca. Entre els escaladors és més coneguda com Punta Escofet o agulla GEDE, però els naturals, pastors, llenyataires, carboners,… l’anomenaven Roca Xica.
Hi ha una font, que trobem seca. Avancem per la gran balma, el que seria la sotabarba del gos, fins allà on no podem continuar per albirar l’estètic Faralló, la més oriental de les Roques i la fondalada del Barranc d’en Piqué.
Retornats al coll comencem a enfilar-nos (SW) per l’esquerra, en el sentit de la marxa, d’un barranc seguint un camí prou fressat. A mitja alçada podem veure una sirga a mà dreta per flanquejar una lleixa a partir de la qual tirem recte amunt i, amb fàcils passos de grimpada (4), ens plantem sobre la sendera «habitual» al Coll de les Roques, poc més enllà del Pujador de la Roca Grossa. La prenem a mà dreta i la seguim fins al cim amb una pujada prèvia per terreny descompost.

  • (4) També podem seguir pel camí que fent una mica més de volta surt, si fa no fa, al mateix punt.

El Castell (1017m)
Els naturals l’anomenaven Roca Grossa. És el sostre de les Roques de Benet quin nom prové del poblat sarraí de «Bené» o «Bene». Així ho testimonien les restes de muralla que protegien l’inici de la canal d’accés al cim i els indicis de construccions al Coll de les Roques. També quedà reflectit a la carta de poblament d’Orta atorgada el 1165 per Alfons el Cast «…dono vobis totos illos terminos de Orta et de Bene quales fuerunt ibi in tempore sarracenorum…».
Retornem sobre els nostres passos fins al coll on anem a buscar la sortida de la pedregosa canal o Pujador de la Roca Grossa, per la que davallem. Sota un bloc encastat hi ha un passamà d’ajuda.
Continuem baixant per la sendera deixant-ne una a mà esquerra (5) i tot seguit deixem a mà dreta l’itinerari habitual d’accés que baixa a cercar la pista per sota de la Cova de l’Engerra, per enfilar-nos a l’esquerra al coll entre el Castell i la Moleta del Sovatge (6) (7).
La sendera és ben fressada i fitada, però estreta. Discorre (SE) pel fil del cingle llevantí de la Moleta al fons del qual podem albirar l’abrupte Barranc d’en Piqué. En aquest punt ens cal extremar la precaució. Revoltem en sentit contrari a les busques i després d’un tram rocallós on ens cal ajudar-nos amb les mans atenyem el coll.

  • (5) És la que mena per sobre la foradada al Coll del Cap de Gos.
  • (6) Si volem escurçar l’itinerari aquest és un bon punt per fer-ho: baixem a la pista per la dreta i la seguim fins a la cruïlla de les Eres. O encara millor: la seguim uns metres i prenem a mà esquerra la sendera que baixa al Barranc de la Pineda al peu de la Pena de Gall.
  • (7) Nom que rep en aquesta part del país la cabra salvatge (capra pirenaica)

Coll de Membrado (910m)
Antigament anomenat coll de Bene. Hi passa la pista al Mas de les Eres, però no la seguim. Prenem una sendera a l’altre marge (SW). Al cap de poc deixem una bifurcació a mà dreta que mena a les ruïnes dels masos del Cullerer i de Jep (o Sep). A l’esquerra, pocs metres separat del camí, queda el Pou del Cullerer (8). Prou més enllà el camí fa una colzada de 90º i, continuant en suau pendent, atenyem el coll de Botana, deixant a l’esquerra la corralissa de Franxo.
Al coll hi arriba una pista des de la de les Eres a l’alçada del Mas del Rosset. I vers migdia marxa un camí pel que podríem baixar a la Franqueta. Un altre segueix recte i, tot i que pensem que menen al mateix lloc, prenem el menys evident: baixem a mà dreta seguint fites molt sovintejades, creuem la carena i davallem per sendera ja ben fressada.

  • (8) Ben conservat amb esglaons de cargol. Per desconeixement ens l’hem saltat.

Cova Benaixa (968m)
Separada uns metres a la dreta del camí. De poca fondària, té tres obertures al sostre. Havia servit per guardar-hi el ramat. Baixem (SW) fins al Coll de Pere on fem un gir de quasi 180º (NNW) seguint per la llera seca del Barranc dels Cocons que abandonem més endavant separant-nos-en per la dreta. Camí planer i de bon fer. Prou més endavant trobem una bifurcació en Y on anem pel ramal de l’esquerra (9) propers al cingle amb bones vistes sobre la Vall de Lliberós i les Gronses. Anem perdent alçària (NE/N) fins atènyer un collet molt marcat al peu de la Pena del Gall a partir del qual davallem decididament entre curtes llaçades al Barranc de la Pineda que seguim pel marge hidrogràfic esquerre fins a la pista de les Eres.

  • (9)El de la dreta passa pel final de la pista de la Pineda i baixa a ajuntar-se amb el de l’esquerra.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Volta a les Roques de Benet

Pel Barranc del Salt

Fredes, Portell de l’Infern, Cova de l’Aire i Salt de Robert

Distància 14,5 km
Desnivell acumulat 825 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 13 d’abril de 2019
Cartografia El Tossal Cartografies. Tinença de Benifassà (1:30000)

Itinerari dels que creen afició. Segueix la Ruta Roja, probablement la més concorreguda d’entre les del Parc Natural de la Tinença de Benifassà, amb un afegitó opcional d’anada i tornada a la Cova de l’Aire. Transcorre entre paratges agrests: barrancs, cingles, morrals, agulles de formes capricioses, balmes, coves, ponts foradats,… estructures geològiques tan pròpies dels Ports. Però les senderes són fressades, ben senyalitzades i apariades pel personal del Parc. Camins antics que, en general, són de bon fer. Seguirem bona estona el de bast entre la Fredes i la Sénia, que conserva bons trams empedrats. Tot un gaudi per als sentits.
Podem escurçar-lo per la sendera que recorre el Barranc del Morral d’en Piles. Si triem aquesta opció és recomanable acabar d’atansar-nos al Portell de l’Infern, poc més enllà de la cruïlla.
El tram entre el Portell de l’Infern i el Morral Crevalòs, on hi ha la Cova de l’Aire, no és senyalitzat. Però la senda evident, fitada i prou fressada. Haurem de fer una curta i fàcil grimpada al peu de lo Jonqueret. I creuarem algun tram rocallós i amb bona timba, desaconsellable en cas de mullena o glaç. Per això hem qualificat l’itinerari de moderat. Altrament el consideraríem fàcil.
El Salt de Robert val la pena veure’l amb bon cabal. Però cal tenir en compte que cal creuar diverses voltes a gual el Barranc del Salt.
En diverses zones del barranc s’ha fet una replantació d’espècies en perill d’extinció com omes i tells, entre altres.
L’únic negatiu és que començarem pràcticament al punt més alt i haurem d’acabar-lo en fort pendent de pujada, entre el Salt de Robert i el mirador previ a Fredes. És més lògic iniciar-lo a la casa forestal de la Tenalla. Hem vist diverses ressenyes que l’han fet així. Però just prendre la pista que hi mena, al costat del pantà d’Ulldecona, hi havia un rètol anunciant que era tallada. I el mapa reporta una barrera poc més enllà de la Cova del Ferri. Així que, per no perdre temps, vàrem optar per partir de Fredes, tal com recomana la ruta del Parc. Caldria haver-nos informat a les oficines del Parc o a l’Ajuntament de la Pobla de Benifassà.

Accés
Des de la CV-105 entre la Sénia i Torre Miró prenem, passat el pantà d’Ulldecona,  la revirada CV-106 al monestir de Santa Maria de Benifassà i Fredes. O, en sentit invers, la que hi mena directament des de poc més enllà del Boixar.

Fredes (1080m)
El poble més septentrional del País Valencià és conegut per les nevades i baixes temperatures de l’hivern.
Seguint els indicadors de senders, en sortim pel carrer de Baix en direcció al Pantà d’Ulldecona i, a les darreres cases, al Portell de l’Infern i Salt de Robert. Prenem un camí carreter que creua l’incipient el Barranc del Salt. Quan es bifurca anem a la dreta en direcció a la Sénia (SE). Retornarem pel ramal de l’esquerra. Aquí trobem les primeres fites metàl·liques de la Ruta Roja —d’acer inoxidable— tant sòlides com excessives.
Passem per la font del Teix que brolla dins d’una mina i té un abeurador al costat. Emprenem el camí per un tram empedrat.
Pugem en suau pendent fins al Cap de la Serra on creuem la pista que mena a la Colònia Europa. Som al punt més alt de l’itinerari (1155m). A partir d’aquí la tendència general serà de baixada fins a la casa forestal de la Tenalla.
Poc més enllà, després d’un revolt, atenyem les ruïnes d’un mas.

 Maset del Pixón (1078m)
Ruïnes d’un mas amb una gran era des de la que gaudim d’una bona panoràmica, envoltats d’antigues feixes de conreu margenades per bones parets de pedra seca.
Destaca a primer terme la Mola de la Cova del Forat i el seu cingle. Darrere sobresurt la muralla que guarda el Portell de l’Infern. I encara al fons tres moles: lo Junqueret i el Morral Crebalòs, que visitarem, i una tercera innominada on no arribarem.
Conta la llegenda que un pastor del Boixar, herbolari i remeier, va acollir-hi de nit una dama endolada que resultà ser la «la mort de la Tinença». Agraïda per l’acolliment va donar-li la facultar de conèixer d’entre els malalts que visités quin sobreviuria i quin no.
Poc més avall del mas, una roca de forma capriciosa és un bon mirador sobre el Barranc i les Ombries del Salt, per on passa el nostre camí de tornada. Per un grau empedrat passem del solell a l’obaga.
Aviat trobem a mà esquerra, ben senyalitzada, la sendera que baixa pel Barranc del Morral d’en Piles, per on podríem fer drecera fins poc més enllà de la casa forestal de la Tenalla.
Continuem, pel peu balmat del cingle de la Mola de la Cova del Forat, fins al portell.

Portell de l’Infern (964m)
Pas per un enorme esvoranc d’altes i verticals parets. Obligat per als traginers i vianants que recorrien aquest camí ral entre Fredes i la Sénia, abans de la construcció de la carretera. Conta la llegenda que, en dies de ventada, cal creuar-lo arrossegant-se.
Just al bell mig del pas, surt a mà esquerra una sendera no senyalitzada, però prou fressada i fitada, que seguim pel vessant solell. Aviat albirem davant nostre la mola de lo Jonqueret i passem per sota una balma obrada on hi deuria haver una cleda o corral. Poc més enllà i separat del camí hi ha un gran pont de roca (1).
Creuem de nou a l’obaga per una osca oberta a la muralla, al costat d’un pi, resseguint el cingle de lo Jonqueret. Ens cal pujar fort i salvar un curt pas de grimpada, amb bons agafadors, per accedir a la carena de la que davallem de nou per resseguir el cingle del Morral Crebalòs (2), entre balmes i coves. Salvem un esperó coronat per una esvelta agulla i, quan atenyem uns gamellons (3), ja som a tocar de la cova de l’Aire.

  • (1) Per desconeixement hi vàrem passar de llarg. N’hem trobat referència a les ressenyes de Carles Olivé https://corriols.blogspot.com i Josep Miró (Totnatura). Hem marcat el punt on es localitza amb un waypoint. El camí que hi mena puja en fort pendent a mà esquerra.
  • (2) Crebalòs, rapinyaire conegut en altres contrades com a trencalòs que s’està re-introduint al Parc.
  • (3) Abeuradors de fusta que en altres contrades s’anomenen bassis o cóms. En aquest cas es nodrien dels degotalls del cingle.

Cova de l’Aire (962m)
Balma d’uns vint metres de fondària amb una gran boca que n’amida disset d’ample per trenta d’alt. Ens cal ajudar-nos amb les mans en algun punt per accedir-hi. El terra, de margues, és relliscós.
Com altres de la zona, havia servir de refugi a ramats i pastors. Actualment de rapinyaires.
El camí acaba uns metres més enllà sobre la carena, però hi ha un pas sobre roca molt exposat, desaconsellable en cas d’humitat o glaç.
Retornem al Portell de l’Infern del que davallem (SE) per entremig d’una pineda amb bons exemplars de pinassa.
Prou més avall atenyem una bifurcació ben indicada. A mà dreta continua la senda de la Sènia pel pantà d’Ulldecona. Nosaltres pugem a l’esquerra en direcció a la Tenalla per la del Solà d’en Brull. Superada la pujada, si ens n’apartem una mica, trobarem un mirador des del que albirar el barranc del Solà d’en Brull.
Planerament atenyem una pista que seguim fins a un pi característic.

Pi Pastor (754m)
Exemplar de pi blanc ben recargolat, al peu de la Punta del Solà d’en Brull, culminació de la serreta que hem resseguit fins a la cova.
Si ens apartem una mica del camí gaudiren d’una bona panoràmica i podrem albirar els contraforts de la Mola de l’Aixada: el Morral Desplegat i la Moleta del Cepí, amb el monumental Pont Foradat. També els barrancs del Salt i del Solà d’en Brull que conflueixen amb el de la Fou, al peu de la Punta de la Gavarrera.
Seguim la pista en baixada (N/W) fins a la Tenalla, a la llera del Barranc del Salt. Juntament amb el de la Fou i el riu Verd són les aportacions més importants a la capçalera del riu de la Sénia.

Casa forestal de la Tenalla (608m)
Punt més baix de l’itinerari. Continuem (W) per pista, deixant a mà esquerra la drecera pel Barranc del Morral d’en Piles. Quan entra al llit del barranc es degrada i la succeeix una ampla sendera que comença a guanyar alçada en moderat pendent. Trobem a mà dreta el camí al Mas del Peraire, i prou més amunt, atenyem el salt.
En aquest tram hi predomina el pi roig.

Salt de Robert (737m)
Un dels indrets més visitats de la zona on el Barranc del Salt es despenja per una graonada de 30 metres d’alçària.
Continuem amunt, superant el fort pendent entre llaçades. Una sendera surt a mà dreta. Segons el mapa també mena al mas del Peraire, però l’hem seguida una estona i es fa perdedora. Prou més amunt trobem la Canaleta de Mauro, una font que s’escola entre un caramull de tosca.
Encara per camí costerut sortim a un replà on s’hi ha bastit un mirador amb un banc des del que podem albirar tot el Barranc del Salt. I poc més enllà un forn de calç rehabilitat. Ara el pendent s’amoroseix. Trobem una cruïlla, sense cap tipus d’indicació. Per la dreta marxa un altre sendera al mas del Peraire. I poc més amunt atenyem una pista on anem a la dreta i, planerament, retornem a Fredes.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pel Barranc del Salt

Penyagalera

Des del Toll del Vidre. Pel crestall de les Feixes del Faralló. 

Distància 8,4 km
Desnivell acumulat 500 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 10 de març de 2019

Un dels itineraris habituals per pujar a aquest emblemàtic cim dels Ports, amb una petita variant —que podem fer tant d’anada com de tornada— abandonant el PR per resseguir un ample crestall a la paret meridional del cim.
Els camins són ben fressats i de bon fer. Solament cal parar atenció a les fites i senyals per l’accés al crestall on farem una fàcil desgrimpada, desaconsellable amb terreny és humit.

 Accés
Des d’Arnes, seguim les indicacions al Toll del Vidre, prenent un camí pavimentat vers el sud. Al coll de la Creu s’acaba el paviment i continua en terra. Passat el mas de Canyís (maset i ampla feixa a la dreta del camí) hi ha un revolt en pendent que pot comportar problemes a vehicles turisme baixos. Si és el cas podem aparcar en aquest punt quan resta poc menys d’un quilòmetre pel Toll del Vidre.

Toll del Vidre (560m)
Bonic gorg que podem visitar de tornada i donar-nos-hi una remullada si la climatologia ho permet. És l’únic lloc del riu d’Algars on es permet el bany. Hi ha una font. El riu fa de termenal entre Beseit i Arnes i, dons, entre les comarques del Matarranya i la Terra Alta.
Continuem per la pista per on hem arribat en direcció als masos de Damià i de Pau. Creuem un parell de voltes el riu i a la segona abandonem la pista pel camí de ròssec de la Mulera, a mà dreta, endinsant-nos al barranc de la Cova, entre el Serrall de les Clapisses i Penyagalera. La cova és una balma al peu del cingle de les Clapisses que havia servit de cleda. El camí és ample i de bon fer. Més amunt s’estreny i continua com a sendera. El pendent no passa de moderat. Quan atenyem les ruïnes del mas de Pitarch, ja som al coll.

Coll de Pelele (894m)
O de Pitarch. Hi arriba el camí a Penyagalera des de l’Ulldemó pel mas de Quatre i la Costa d’Arrancapets. Hi ha senyalització vertical i de continuïtat del PR-TE 151 que seguim en direcció al cim. Pocs metres més enllà deixem a mà dreta la sendera per la que retornarem. Baixem a creuar un barranc i remuntem fins al cim. Poc abans hem trobat a mà esquerra un altre dels camins habituals d’accés: el que hi mena des de la Pesquera d’Ulldemó.

Cim sud de Penyagalera (1034m)
Coronat per un vèrtex geodèsic. Punt més alt d’un gran sinclinal quin perfil ha motivat el nom del tossal. L’extrem nord s’anomena Punta del Barco. És una bona talaia sobre el vessant ponentí dels Ports i especialment de les planúries del Matarranya i la Terra Alta. Són nombroses les viles i pobles que hi podem albirar a ull nu.
Desfem el camí de pujada però l’abandonem aviat per una sendera poc definida a mà esquerra. Hi ha fites i senyals de pintura blancs. Baixem fins a situar-nos sobre una estreta feixa sota el cim que seguim a mà esquerra en lleugera pujada (NE). L’abandonem quan la continuïtat és fa més difícil desgrimpant uns metres per anar a revoltar, en el sentit de les busques, un evident esperó rocallós o faralló que ens per sortir sobre l’ample crestall de les Feixes del Faralló que resseguim (SW) amb el cingle sobre el barranc de la Cova a la nostra esquerra, on la sendera hi és prou definida i ens retrona al coll de Pelele.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Penyagalera