Arxiu de la categoria: Pàndols i Cavalls-els Ports-la Tinença

La Falconera i els Estrets d’Arnes

Del mas de Lliberós a les Moles del Don i la Falconera per la canal del Magí i retorn pel coll del Xato

Distància 8,3 km
Desnivell acumulat 485 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 23 de maig de 2013
Cartografia Ed. Piolet: El Port (1:25000)

Circular per una contrada bellíssima. Aprofitant l’equipament de la Canal del Magí, a les Moles del Don (1), resseguim la carena fins a la Falconera envoltats de moles amb timbes espectaculars.
Un itinerari curt que no ens ocuparà més de mitja jornada, ideal per combinar, per exemple, amb la pujada a les veïnes Roques de Benet. O, senzillament, deixant escolar el temps embadalits contemplant els gorgs del Riu dels Estrets.
No és un itinerari fàcil. El trànsit per la carena amb un estimball considerable requereix atenció, saber-se moure per terreny agrest fora de camí definit i cercar els millors passos. La Canal del Magí és fàcil si un està avesat a vies equipades, ferrades,… No cal corda, però si dissipadora i casc (especialment si el grup és nombrós).

Accés
Des de la T-330, a l’alçada d’Horta de Sant Joan, seguim un indicador a ‘Els Ports’, pel camí asfaltat que mena a l’àrea de la Franqueta, durant 7 quilòmetres. Baixant a mà dreta accedim a la zona d’aparcament del mas de Lliberós. Pel camí haurem deixat a l’esquerra la Font de la Pineda, on podem aprovisionar-nos.

Mas de Lliberós (526 m)
Àmplia zona d’aparcament, propera a les ruïnes del mes, amb plafons informatius. Marxem (W) per una pista, creuem un pontarró i atenyem un camí molt fressat que ens apropa al Riu dels Estrets i que seguim pel marge dret (hidrològic i en el sentit de la marxa).
Camí planer per un congost obert, envoltat d’altíssimes moles de conglomerat on el riu salta i s’entolla.
Continuem fins que , al peu de les Moles de Biarnets, el congost s’obre.

Pontet de Cantavella (480 m)
Retornem pel mateix camí fins poc més enllà d’un pronunciat meandre de 90º, a l’alçada d’una canal molt evident de les Moles del Don, amb un bloc encastat al bell mig (canal del Patxi). Baixem a la llera i creuem a gual entre un toll (esquerra) i uns blocs (dreta). Segons el cabal és possible que calgui descalçar-nos.
Ens enfilem per l’altra riba (indicis de corriol) esbiaixant a la dreta fins a peu de cingle, on trobem camí més definit que seguim a la dreta, revoltant la mola per una lleixa i entaforant-nos a una canal.

Canal del Magí (540 m)
Molt encaixonada. Equipada l’any 2012 per Jordi Vallvé ‘Skapat’ per facilitar l’accés a tres canals veïnes (Patxi, Skapat i del Vent). Al primer tram, més vertical, hi trobem grapes i línia de vida. Desprès el pendent decreix i solament ens caldrà ajudar-nos amb les mans en un parell de punts.
Sortim de la canal, anem a l’esquerra (SW). Pugem a buscant el fil del cingle i després girem per revoltar l’embut de la canal del Patxi (W).

Canal del Patxi (657 m)
A partir d’aquí crestegem sense camí definit, amb algun tram de terreny descompost, buscant els millors passos. De tant en quan ens cal apartar-nos de la carena per esquivar obstacles. Sempre pel vessant ponentí, dons pel llevantí l’estimball és considerable.

La Falconera (798 m)
Punt més prominent d’una estreta carena, coronat per una senzilla fita.
Davallem per un llom proper a la timba. Esquivem el següent esperó per la dreta, en una zona arbrada i anem perdent alçària en direcció a la Ballestera i l’evident collada on, poc abans d’arribar-hi, trobem fites i indicis d’un camí que s’ajunta per la dreta i que seguim.

Coll del Xato (664 m)
Hi passa la pista dels Pradets. Anem a l’esquerra. Però no pas per la pista, sinó per un camí ben fressat i ombrívol entre la pineda, que baixa seguint segueix el torrent del Torrero, per la falda llevantina de la Falconera.
Deixem a mà dreta les ruïnes del mas del Torrero i de nou creuem a gual el Riu dels Estrets per retornar al punt de sortida.

  • (1) Hem llegit que el nom ve del qui fou propietari d’aquests paratges, un acabalat veí d’Arnes, Antoni de Salvador, conegut com ‘el Don’.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Gúbies de la Vallfiguera

Del Toscar a les Gúbies pel Coll de la Vallfiguera i retorn pel Mas del Patut

Distància 11,6 km
Desnivell acumulat 645 m
Nivell de dificultat moderat
Data 2 de novembre de 2013
Cartografia ICC / Ed. Piolet. El Port (1:30000)

Les gúbies son unes gorges càrstiques de gran espectacularitat. L’aigua ha esculpit al fons de la Vallfiguera un estret passadís de verticals parets que amiden unes quantes desenes de metres d’alçada. És un indret corprenedor, una meravella geològica, al bell mig d’un congost feréstec i solitari.
Hi ha diverses formes habituals d’anar-hi:
-Pujant per la Vall Cervera
-Baixant pel GR i pel salt del Ximenot
-Pels Forats de la Costa (el Caragol)
Nosaltres hem escollit un itinerari circular des del Toscar que ens permet recórrer pràcticament tota la Vallfiguera (o Vall Figuera) des de la capçalera fins a la Vall Cervera.
Els camins son ben fressats i senyalitzats en bona part (GR, alguns indicadors, fites,…), malgrat que els mapes no els reflecteixen fidelment. El tram més delicat és el que segueix la llera del torrent on, sense poder-lo considerar difícil, si que cal esmerçar-hi l’atenció.
Podeu escurçar força l’itinerari prenent una drecera a partir del Mas d’Atans.
Totalment desaconsellable en època de pluges o previsió d’haver-n’hi.

Nota:
Tingueu en compte que la cobertura de GPS a les gorges sovint resulta pobre i pot induir a l’error. Per aquest motiu les lectures d’alçada dels punts del track poden diferir sensiblement de la realitat. La seva posició però, s’ha corregit manualment sobre mapa topogràfic (1:5000) i ortofotomapa de l’ICC per tal de minimitzar el marge d’error.

Santa Magdalena (490m)
Sortim de los Xorros, la cabalosa font davant l’ermita, seguint els senyals del GR-171 (Santuari de Pinós a Refugi del Caro) continuant la pista per la que hi hem arribat. L’abandonem aviat per virar 90º a la dreta (rètol indicador Refugi de Caro) revoltant una casa que deixem a mà dreta. El corriol és ben fressat, però n’hi conflueixen altres. Els senyals –sovintejats– ens menen pel correcte vers el S.
Obaga ombrívola on hi predomina el pi roig i la boixeda. Fins al coll serà així.

Cruïlla (570m)
Rebutgem un corriol a mà esquerra (1), ben fressat i fitat. Anem a la dreta. El camí conserva trams empedrats. A l’esquerra veiem un avenc. Curtes llaçades per encarar el fort pendent que es modera quan virem a SE. El bosc s’esclarissa i a l’esquerra una talaia ens permet contemplar el Toscar, tot el barranc de la Conca i Alfara de Carles als peus de les Rases del Maraco i la Moleta.

Coll de la Vallfiguera (855m)
Hem cobert la major part del desnivell. A la dreta s’insinua un caminoi (2). Continuem recte seguint els senyals del GR per fer desprès un gir de 90º vers el S.
Canviem de vall i paisatge. Deixem enrere l’obaga del Barranc de la Conca per introduir-nos al solell de la Vallfiguera i el boix cedeix terreny a l’alzina, al menys durant bona estona. Davallem lleugerament. A l’esquerra del camí surt un corriol (senyals de pintura) que en pocs metres ens deixa als bassis.

Bassis de la Solana o Negrotler (830m)
Una deu minsa però constant alimenta un gran com. Retronem al camí.
Podem albirar tota la Vallfiguera, tancada a migdia pel cordal entre el Tossal de la Reina i la Punta de Farrúbio.
El nostre camí ens menarà resseguir a mitja alçada l’alta conca de la vall passant d’un vessant a l’altre.
Si ens hi fixem be, albirarem a l’altre vessant el camí per on davallarem a les Gúbies: just als peus del Tossal de la Reina, vora la fondalada del Racó del Salt del Ximenot.

Fites (860m)
Poc abans d’una talaia, bon mirador de la vall, fàcilment identificable pel tronc d’un gran pi mort, unes fites a l’esquerra del camí assenyalen un poc definit baixador. Uns metres abans n’hem localitzat unes altres en el mateix sentit (3).
Som al punt més alt de l’itinerari. Continuem camí en direcció a l’evident fondalada que tenim vers el S per on baixa el torrent.

Torrent de la Vallfiguera (850m)
Habitualment sec. Però pot baixar molt cabalós en èpoques de pluja. És força concorregut pels aficionats al barranquisme (4). Rebutgem un ben definit camí que, per la dreta, s’enfila cap als Bassis de la Vallfiguera i el GR-7. Seguim encara el GR-171, ara pel vessant obac de la vall, vers el NE, durant un curt tram.

Deixem el GR-171 (865m)
Deixem el GR que, per la dreta i vers el S, s’enfila cap a la carretera al Caro. Continuem davallant per camí ben definit (fita) vers el SE.

Corriol (795m)
Rebutgem un corriol prou definit que baixa a mà esquerra. Continuem davallant, revoltem un replec i anem a entaforar-nos al Racó del Salt del Ximenot (5). Les Gúbies estan just sota nostre, fondalada avall.
Continuem camí, sempre ben definit fins a la propera cruïlla.

Sender al Caragol (745m)
Petita estaca metàl·lica amb rètols ens senyala el camí de baixada a les Gúbies i el que, a mà dreta, puja a la carretera al Caro, al punt conegut com el Caragol (6). Deixem aquest i continuem en franca baixada per l’esquerra fins abastar el Pujador de les Gúbies (que per nosaltres serà baixador). És una canal força rosta però, per sort, te bons agafadors, tants petris com vegetals. Amb tot cal extremar-hi la precaució. En acabar la baixada anem a parar sobre un planell.

Pla dels Llarers (605m)
Petit planell herbat que contrasta amb l’abruptesa de l’entorn. Llarer (de llar), carbonera. El seu sòl conserva encara evidència d’aquesta activitat.
Estem encaixonats, envoltats d’altes parets verticals. La vegetació, considerable, s’arrapa tant a la llera com als espadats. La llera, seca, és un caos de blocs de tota mida, còdols i grava.
Una altra estaca metàl·lica retolada ens indica que trobarem les gúbies torrent amunt.
Fites escadusseres ens guien per entremig del caos. En un tram que pot semblar més difícil de travessar, un oportú punt vermell ens indica per on fer-ho amb una curta i fàcil grimpada.
No caldrà recórrer més que uns centenars de metres per abastar l’entrada a les gúbies, la part més espectacular de la gorja que podem recórrer a peu.

Gúbies de la Vallfiguera (625m)
Les gúbies son unes gorges càrstiques de gran espectacularitat, esculpides al fons de la Vallfiguera. Conformen un estret passadís –hi ha punts on podem abastar de banda a banda allargant els braços– de verticals parets que amiden unes quantes desenes de metres d’alçada. En resum, una corprenedora meravella geològica.
Els primers metres avançarem sobre grava, desprès sobre blocs. Generalment el recorregut senderista s’acaba en un toll on hi ha instal·lat un passamà de corda. Per a recórrer la gorja en la seva totalitat cal equipament i preparació específics. Clicant aquí podeu veure’n un reportatge.
Emprenem el camí de retorn des del Pla dels Llarers. No ens cal remuntar el Pujador de les Gúbies sinó que, guiats per senyals de pintura blanca i fites, anem torrent avall. Comencem baixant pel marge esquerre, lleugerament separats de la llera, per a entrar-hi després i caminar-hi durant un bon tram. Anem esquivant el caos de blocs de tota mida que s’hi ha anat acumulant. De tant en tant ens ajudem amb les mans per superar curtes desgrimpades. Quan ens sembla que l’obstacle és massa gran, fixant-nos-hi be, localitzarem fites que ens ajuden a esquivar-lo, sempre pel marge esquerre.
Quan estem a punt de superar els espadats que encaixonen la vall, un cúmul de blocs sembla que ens obligui a fer una desgrimpada considerable. Altre cop unes discretes fites ens assenyalen un incipient corriol que, pel marge esquerre, ens va apartant de la llera. En rebutgem un altre a mà dreta que ens hi retornaria i continuem recte ja per camí ben definit i terreny obert i franc.
Durant tot aquest tram hem observat diversos exemplars de figuera que justifiquen l’origen del topònim.

Pla de l’Estremera (485m)
Cruïlla de camins. El de la dreta ens menaria baixar en direcció al mas del Binso (o Bitzo) i cap a la Vall Cervera. Prenem el de l’esquerra, vers el N primer i el NE després. Per terreny planer perdem alçària suaument.

Mas de l’Atans (450m)
Desprès de deixar a mà dreta les ruïnes del mas, poc més enllà sembla que el camí giri a dreta i vagi a passar per sobre d’una antiga feixa. Continuem per l’esquerra travessant unes marjades vers el N.

Drecera (457m)
Seixanta metres més amunt unes fites assenyalen un corriol que, a l’esquerra, s’enfila entre marjades. Per aquí podem escurçar considerablement l’itinerari, travessant l’esquenall que tenim davant (150m de desnivell) i davallant pel cantó del Barranc de la Conca fins a una pista que ens deixa molt a prop de Santa Magdalena (7).
Marxem per la dreta vers el NE pujant suaument.

Mas del Patut (465m)
En estat ruïnós. Hi passem pel costat i marxem vers el N fins als Erms dels Castellassos (o Pla dels Castellassos) on girem a NW, entrant ja a la vall del Barranc de la Conca. Desprès virem a W, passem pel costat d’un com, i aviat podem albirar les ruïnes encinglerades del Castell de Carles, a l’altra banda del barranc. Sempre per sender ben fressat que acaba abocant-nos a un camí carreter. Seguin-lo entremig de masos i xalets retornem al Toscar.

  • (1)  Camí alternatiu al GR que mena a un punt intermedi entre el coll de la Vallfiguera i els Bassis de la Solana. Mireu-vos aquest itinerari de n’Antoni Fuster.
  • (2)  Pel que hem llegit, mena vers W prop de la Roca Pintada. Però resulta difícil de seguir per la malesa.
  • (3)  En aquest punt solament es pot tractar d’accessos a la llera del torrent.
  • (4)  A la dreta, torrent amunt, hi ha el tram superior. Torrent avall el tram normal.
  • (5)  Equipat també per a la pràctica del barranquisme. La baixada enllaça amb la de la Vallfiguera.
  • (6)  Desviant-nos del camí al Caragol per una sendera, ens podem atansar a la part superior del Salt del Ximenot.
  • (7)  Aquesta drecera no apareix al mapa excursionista i tampoc n’havíem trobat cap referència. En veure-la ho hem revisat al mapa topogràfic de l’ICC on si que hi ha dibuixat el camí. Sobre l’ortofotomapa s’observa un sender ben definit.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Mola Castellona

Des de Casa Carvallo pel Barranc de la Caramella i retorn pel coll de la Garrofera

Distància 8,1 km
Desnivell acumulat 719 m
Nivell de dificultat moderat
Data 6 de desembre 2012
Cartografia Editorial Piolet. El Port, 2 mapes: Nord i Sud (1:30.000)

 Mola CastellonaEl Barranc de la Caramella és un profund esvoranc a la cara llevantina de la serralada dels Ports que l’esquinça de dalt a baix, des de la mateixa falda del Mont Caro fins a la plana, on és ben visible.
Per aquest esvoranc s’hi escolen dos barrancs: el pròpiament anomenat de la Caramella i el del Racó de la Gralla que arriben al fons, saltant-hi des del cap de munt d’un espadat vertical de més de cent metres.
A la capçalera de la barrancada i a recer del Caro, sobirà dels Ports, s’hi alça com coronant-la, la Mola Castellona. I a un costat un altre cim amb personalitat: la Roca del Migdia. En aquest itinerari circular que us presentem ens enfilarem al primer i travessarem el segon per una foradada.
La ruta no és llarga, ni té un desnivell considerable. Tanmateix no és fàcil. Transcorre per terreny abrupte, trencat, arran de cingleres i amb pendents pronunciats que sovint ens faran esbufegar o grimpar per progressar-hi. Un terreny on orientar-se és bàsic, malgrat que els camins son generalment ben fressats i senyalitzats. Tanmateix el Barranc de la Caramella és uns de les raconades “imprescindibles” del Massís dels Ports.
Tingueu en compte que la cobertura de GPS a les cingleres sovint resulta pobre i pot induir a l’error. Per aquest motiu les lectures d’alçada dels punts d’aquest track poden diferir sensiblement de la realitat. La seva posició però, s’ha corregit manualment sobre mapa topogràfic (1:5000) i ortofotomapa de l’ICC per tal de minimitzar el marge d’error.
Podeu escurçar o allargar l’itinerari segons les vostres disponibilitats. Així, per exemple, podeu saltar-vos la Mola Castellona o allargar-lo fins a la veïna Mola del Moro. També podeu pujar per un camí alternatiu que no us estalviarà gaire temps. És solament una opció recomanable si ja coneixeu els tolls.

 Aproximació
Des de Tortosa prenem la T-341 cap a Roquetes i d’aquí la T-342 en direcció a Els Reguers, Alfara de Carles i el Parc Nacional dels Ports. A els Reguers l’abandonem per una altra a l’esquerra indicada com “Mont Caro”. 80 metres desprès de travessar l’inacabat canal de Xerta-Càlig prenem una pista a mà esquerra que marxa paral·lela al canal vers el SW. Quan travessem el barranc del Galatxo la pista fa un gir cap al W i atenyem una cruïlla en T davant una granja (Corral de Colomet) a 3,4 km d’haver deixat la carretera al Caro.
Girem a l’esquerra i tot seguit a la dreta (deixant la granja a mà dreta) on un desdibuixat rètol indica “Camí de la Caramella”. Per pista, apte per a tota mena de vehicles, marxem vers l’W, endinsant-nos al barranc fins que s’acaba al cap de 2,2 km a la Casa de Carvallo. Ampli espai per aparcament.

Casa de Carvallo (245m)
L’any 1871 l’enginyer Julio Carvallo va construir al barranc un sistema de diversos tolls alçats amb preses per abastir d’aigua a Tortosa. Encara funciona.
Pugem per les escales que hi ha a mà dreta de la casa i continuem per un camí ben fresat que s’enfila per un pedregar i marxa planerament vers el NW. És el camí de servei de la canonada d’abastiment d’aigua que ens deixa al primer toll.
A partir d’aquí seguirem un corriol ben fressat que ens anirà fent passar per una successió de fins a set tolls esglaonats al llarg del barranc, cada cop més engorjats.
El tram més imbricat és entre el sisè i setè toll on ens caldrà ajudar-nos de les mans en algun punt.
En aquest setè toll hi conflueixen dos barrancs: per l’esquerra el del Racó de la Gralla que ho fa amb un bonic salt, molt més alt del que podem albirar des d’aquí. Per la dreta el de la Caramella que salta per la magnífica Cua del Cavall que podem veure en aquella direcció. Entremig, senyorejant sobre els nostres caps, la Mola Castellona. Una raconada “imprescindible” dels Ports.

Setè i darrer toll (360m)
A partir d’aquest punt ja no és possible progressar barranc amunt caminant.
Ens cal recular fins al sisè toll i creuar al marge esquerre del barranc per sobre de la seva presa.
Uns senyals de pintura vermella ens indiquen un poc definit corriol que s’enfila en fortíssim pendent cap al solell del barranc. Senyals d’aquest color en guiaran bona part de l’itinerari.
Superat un esperó el camí es defineix més i va virant vers el NW per anar a buscar la base d’una cinglera embalmada. Fites i senyals de pintura escadussers ens guien entremig del fort pendent.
A mesura que guanyem alçària podem albirar millor l’espectacular salt del Racó de la Gralla, els verticals espadats que tanquen el barranc ―pel fil dels quals aviat caminarem―  i l’obertura del barranc de la Caramella a la plana, amb el mar al fons. Ben segur que aquesta visió ens ajuda a oblidar l’esforç.
La cinglera embalmada és el Racó dels Degotalls i en resseguim el peu per camí ja més planer vers el SW. Creuem el Barranc de la Caramella just al cap de munt de la Cua de Cavall que salta més de cent metres torrent avall.

Forats de la Caramella (480m)
Son un seguit de balmes a la dreta del camí. Poc més enllà trobem una cruïlla a mà esquerra, és un camí alternatiu al que hem fet i que parteix de la part de darrera la Casa de Carvallo.
Ben aviat creuem el Barranc del Racó de la Gralla i abandonem provisionalment el camí seguint uns centenars de metres per la llera del torrent fins a una altra bonica cascada.
Desprès d’una colzada el camí es va encarant a les timbes de la cara nord de la Mola Castellona. Ignorem un corriol que a mà dreta sembla endinsar-se cap al Barranc de la Gralla.
Més amunt deixem un altre corriol a mà esquerra. Podria servir-nos de drecera si no ens interessés pujar a la Mola Castellona dons mena al camí que seguirem de baixada a un punt entre aquesta i la Roca de Migdia.
El camí principal fa una colzada de 90º cap a la dreta i s’enfila per pendent entre fort i moderat vers l’W amb les muralles de la Castellona a la nostra esquerra i la capçalera del Barranc del Racó de la Gralla, al fons sota els nostres peus a mà dreta.
El pendent s’accentua per una coma que ens deixa sobre el collet de l’Escaleta.

Collet de l’Escaleta (1006m)
Placa metàl·lica indicadora collada a la pedra (una forma corrent en aquestes contrades de senyalitzar les cruïlles per part de la UEC). Per la dreta pujaríem al Coll de Vicari, prop del cim del Caro i a la carretera que hi puja.
Marxem a l’esquerra grimpant per una canaleta que ens deixa sobre un turó des del que tenim una magnífica vista del cim i de tot el barranc. Vers el SE perdem alçària fins a un collet i marxem per la dreta pel el solell de la Mola i camí ben fressat.
A la dreta, vers migdia hi tenim la Mola del Moro, envoltada d’espectaculars espadats del Barranc de la Geganta (o de la Conca) que ens en separa. A l’horitzó destaca el Castell de l’Airosa.
Una fita assenyala que ens cal abandonar el camí per un altre gens definit i marxar a l’esquerra en direcció al cim. Desprès de superar un contrafort ens plantem al tossalet del cim.

Mola Castellona (1026m)
No és un cim prominent des del que pugui albirar-s’hi una panoràmica de 360º. El proper cordal coronat pel Mont Caro li ho priva completament vers ponent i parcialment vers el nord. Però és una bona talaia del vessant llevantí dels Ports, del Delta de l’Ebre, de la serralada del Montsià i, en general, de les comarques del Baix Ebre i el Montsià.
Si que podem veure bona part del barrancs de la Caramella i de la Geganta i del camí recorregut fins aquí. També del que ens falta. Vers l’ESE destaca abans de la plana, la Roca del Migdia, l’esperó llevantí de la qual travessarem pel Forat del Vent en el nostre camí de retorn.
Retornem a recuperar el camí que hem deixat per enfilar-nos al cim. Desprès de baixar del contrafort no retornem sobre els nostres passos sinó que marxem vers el S, sense camí definit, a criteri, fins a retrobar-lo.
En moderat pendent baixem pel camí que recorre la falda de solell de la Mola. Ignorem un poc evident sender que, a mà dreta, marxa cap a la Mola del Moro (placa metàl·lica i senyal de pintura en una roca).
Uns metres més enllà ens desviem lleugerament a la dreta del camí anant a buscar el caire del cingle on, aprofitant unes roques llises i resguardada per l’ombra d’uns pins, hi ha una cisterna construïda el 1958 per l’UEC-Tortosa i restaurada posteriorment per la JOCA.

Cisterna de l’UEC (930m)
A fil del cingle i arrecerat del vent, amb els cims del Caro i la Castellona a l’esquena, és un fantàstic mirador del Barranc de la Geganta (o de la Conca), la Mola del Moro i dels espadats, roques i moles que s’alcen als nostres peus. La vista s’allargassa per la plana i el Delta fins el mar.
Retornem al camí recuperant els senyals de pintura vermella. Ignorem a mà esquerra el camí que mena a la Mola Castellona revoltant-la per llevant, mentre ens en anem allunyant.
En moderat pendent travessem una pineda passada la qual, quedem abocats a una canal a la capçalera d’un barranc que va a espetegar al de la Caramella a l’alçada de la Casa de Carvallo. Abans d’entaforar-nos-hi ignorem a mà esquerra un sender que marxa vers el N. És justament l’altre cap del corriol-drecera que havíem rebutjat entre els Forats de la Caramella i el Collet de l’Escaleta.
El barranc és guardat per altíssims espadats, a la dreta hi cauen a plom les parets septentrionals de la Roca de Migdia al peu de les quals, per una estreta lleixa hi albirem el corriol que haurem de recórrer després de la canal.
En fortíssim pendent que ens obliga a extremar precaucions i ajudar-nos puntualment amb les mans, comencem a desgrimpar per la canal. No abaixem la guàrdia, tot i que el paisatge convida a badar, quan transitem per la lleixa posterior. El pati que tenim a mà esquerra faria que un mal pas tingués greus conseqüències.
Un senyal de pintura ens assenyala a mà dreta l’entrada al Forat del Vent.

Forat del Vent (710m)
És un esvoranc que travessa l’esperó llevantí del Roc de Migdia i ens permet passar de l’obaga (vessant de la Caramella) al solell.
Davallem pel solell, revoltem la Moleta de l’Àliga, deixant a mà dreta unes capricioses formacions rocalloses, per anar a buscar de nou el barranc que hem deixat al Forat del Vent.  Ho fem altre cop encarats a una canal al fons de la qual podem albirar la pista que a l’anada ens ha menat a la Casa de Carvallo. De nou ens cal desgrimpar ajudant-nos amb les mans.
Cap més obstacle ens espera a la baixada entre el final de la canal i el proper coll a banda de la contemplació de les capricioses formacions d’aquest tram.

Coll de la Garrofera (490m)
Al mapa topogràfic hi és ressenyat com La Selleta. Situat entre el barranc del de la Caramella, al nord i el del mateix nom, a migdia. Si retrocedim uns metres seguint el camí que puja d’aquest vessant podrem albirar un petit i bonic pont de pedra natural.
Fem un gir de 90º, cap a l’esquerra, davallant vers el NNE. El camí, si be fressat, és envaït per la bosquina de tal forma que no sempre resulta fàcil endevinar-ne les llaçades. Parant-hi atenció per no perdre mai el camí fressat abastem de nou la Casa de Carvallo.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

El Parrissal i les Moletes d’Arany

Pel Pas del Romeret

Distància 15,3 km
Desnivell acumulat 1050 m
Nivell de dificultat moderat
Data 26 de maig de 2012
Cartografia Ed. Piolet. El Port (1:30000)

Agulla del FusClàssic itinerari pels Ports que ens permet albirar les capricioses formacions calcàries a l’entorn de la gorja del Parrissal per baix i per dalt, i resseguir la capçalera del riu Matarranya per camins equipats. Imprescindible. El tram de la gorja és molt concorregut.
El camí del Pas del Romeret, ben equipat amb grapes i cadenes, no ha de suposar cap problema per a gent avesada a trescar. Però un cordino pot aportar confiança a aquells que pateixin fòbia a les alçades.

Accés
Des de Beseit un estret camí forestal, ben indicat i asfaltat parcialment, ens mena en sis quilòmetres a l’aparcament de la Fenellosa.
Atenció: cal abonar una taxa per la utilització de l’aparcament (2016 8€ per vehicle)

Aparcament de la Fenellassa (650m)
O de la Fenellosa, dons apareix amb les dues formes a diverses fonts. Sota les parets del Salt de Lluvia, a la riba dreta del riu Matarranya, que dóna nom a la comarca. Neix poc més amunt i desguassa a l’Ebre, a l’embassament de Riba-roja. Comencem a caminar continuant pel camí forestal per on hem arribat, per l’estret de la Fenellassa, passant per una curta mina al peu d’una agulla.

Pla de la Mina (665m)
Àrea de lleure on acaba el camí ample. En aquest punt arribaven les vagonetes de la mina Maruja, situada més amunt a l’altre marge, de la que se n’extreien lignits.
Un plafó i rètols senyalen la sendera per la que retornarem. Puja a mà esquerra a la Balanguera i les Moletes d’Arany.
Riu amunt, per sender molt fressat i transitat, ens endinsem a la gorja, ara per un marge, ara per l’altre, travessant la llera a gual. Passeres clavades a la roca ens permeten salvar les badines. Algunes, com la Negra, ben profundes.
Aquestes passeres foren instal·lades els anys 60 quan es va cimentar el llit del riu per facilitar l’arrossegament de troncs. Ara serveixen per als excursionistes. Però de tant en quan les torrentades les malmeten i cal tornar a apariar-les.(1)

  • (1) Muntanya CEC nº 769 juny 1990. Camins dels Ports de Beseit. 1 El Camí del Romeret (K. Carreté).

Gúbies del Parrissal (760m)
A la part més estreta de l’engorjat, allà on gairebé s’ajunten les altes parets de cada marge i on l’aigua s’entolla. Als Ports aquest estret congost rep el nom de gúbia (Vallfiguera, Regatxol).
Les del Parrissal tenen una llargària d’uns dos-cents metres i cal esperar èpoques de sequera per creuar-les sense mullar-nos. Son tant estretes que, en algun tram, amb els braços estesos abastem les dues parets.

Pas del Romeret (750m)
Reculem pel mateix camí uns cent-trenta metres. Al costat d’una formació de tosca, que solament regalima si ha plogut, comença el Pas del Romeret. Hi ha una inscripció a la roca i traces de pintura.
Es tracta d’un antic camí, que s’enfila pel marge hidrogràfic dret del riu, utilitzat pels bosquerols de Beseit per accedir a la capçalera del Matarranya. Fou re-descobert per Kildo Carreté a partir de les indicacions d’un pastor. L’Antoni Tejedor i el CE Àliga varen equipar els trams més difícils amb cadenes i grapes (1).
Com s’ho deurien fer aquells bosquerols per superar aquests passos difícils? Probablement mitjançant escarrissons, llargs troncs d’arbre esglaonats.
Al cap de munt del pas és possible continuar pujant, per una senda molt poc definida i rosta, i accedir a les Moletes d’Arany. Nosaltres però flanquegem a la dreta per anar a buscar altres passos equipats pels que baixem de nou al riu.
El Pas del Romeret ens deixa a l’altre costat de les Gúbies, on continuem riu amunt per camí fàcil, guiats pels senyals blaus de la travessa Estels del Sud.

  • (1) Fonts: Grimpant pel Massís del Port. 34 itineraris (J. Tirón) i Excursions escollides des de la Costa Daurada: 24 itineraris a peu (A. Cabé). Ed. Cossetània. Muntanya CEC nº 769 juny 1990. Camins dels Ports de Beseit. 1 El Camí del Romeret (K. Carreté).

Pont de la Guimerana (840m)
Pas estret que alguns mapes assenyalen com a Pas de l’Aüt. Es considera el naixement del Matarranya, a la confluència dels barrancs de la Coscollosa (abans del pas), de Millers i d’Espada. És també termenal entre la Sènia (Montsià) i Beseit (Matarranya).
A mà dreta surt el sender que, reculant fins al barranc de la Coscollosa, mena al refugi de Font Ferrera. Per allí marxa l’itinerari dels Estels del Sud (estaca indicadora).
Dos-cents cinquanta metres llera amunt, prop de la pista del Caro a Fredes, unes fites senyalen un corriol a mà esquerra. El seguim en fort pendent, pel marge esquerre del Barranc d’Espada.
El Clot de Maçana és la fondalada prèvia a les antigues feixes de conreu que envolten les ruïnes del mas homònim. Hi passem pel bell mig i seguim un planer camí carreter (WNW), per la carena.

Pouet de Borràs (1215m)
Sota un caramull de pedres, protegida per un estret portell, aflora aquesta surgència a l’esquerra del camí.
Aquest tram carener fa de partió entre els termes de Tortosa (Baix Ebre, N) i la Sènia (Montsià, S) i Beseit (Matarranya, W)
Confluïm breument, per la dreta, amb el GR 8, que obviem. Anem a l’esquerra seguint un bona senda carenera per entremig de rojalets, senyalitzada com a PR-TE 153.
Atenyem les Moletes d’Arany, a la vertical del Pas del Romeret i les Gúbies del Parrissal, travessades pel Forat d’Arany, un bon pont natural.

L’Arany (1220m)
Al fil del cingle, separat a l’esquerra del camí, un vèrtex geodèsic senyala el punt més alt de l’itinerari.
Camí enllà, passem pel peu de la Roca Morera i pel costat de les ruïnes d’un altre mas, fins al Coll de la Balanguera on girem 90º a l’esquerra  i baixem a retrobar el camí d’anada a l’alçada del Pla de la Mina.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Mont Caro

Des del Coll de Carrasqueta pel Coll dels Pallers. Retorn pel Coll del Vicari, Bassis de Caro i la Roca Comptadora.

Distància 11,7 km
Desnivell acumulat 1032 m
Nivell de dificultat moderat
Data 15 de gener 2012
Cartografia Editorial Piolet. El Port (1:30.000)

Itinerari circular que puja i envolta per llevant i migdia el sostre dels Ports. La seva silueta inconfusible destaca arreu de les Terres de l’Ebre.

Si be el cim és enlletgit per les instal·lacions de telecomunicacions que n’ocupen bona part i la carretera de servei, en dies clars gaudeix d’una formidable perspectiva.

Hi ha tres camins habituals per pujar-hi. El més curt i empinat ho fa pel NW, des del restaurant per la canal del “Tubo”. També des del NE, pel Coll de Vicari. I finalment aquesta que hi arriba per la carena SE del massís, des del Coll dels Pallers.

Podeu escurçar l’excursió a costa de no passar pels Bassis de Caro. Estalviareu temps, desnivell i un tram poc definit del camí. Però no us ho recomanem dons us perdreu algunes de les raconades més boniques. També podeu allargar-la visitant les veïnes moles de la Castellona i del Moro.

Bona part del camí és senyalitzat i els corriols son ben fresats. Excepte el tram entre els Bassis de Caro i la Roca Comptadora on cal parar molta atenció a les fites.

Sense que es pugui considerar un itinerari difícil, te trams on el camí voreja la cinglera i cal extremar la precaució. No te altres punts compromesos i solament ens caldrà ajudar-nos de les mans en algun moment. Això si, en cas de que bufi el vent, oblideu-vos de pujar-hi.

Coll de Carrasqueta (1083m)

Aproximació: Des de Roquetes (Baix Ebre) anem en direcció als Reguers per la T-342 i a 3,1 km ens desviem cap a l’esquerra en direcció al cim de Caro. Seguim per la carretera asfaltada i a 15,4 km trobem un encreuament senyalitzat. Continuem cap la dreta direcció Fredes-Àrea de cova Avellanes. A 2,6 km, passat el Refugi del Caro i el restaurant, en un revolt molt tancat a la dreta, trobem un altre encreuament i seguim pel camí de terra en direcció a Fredes-Àrea de cova Avellanes. Passats uns metres trobem a mà esquerra un espai prou ampli per aparcar i l’inici del camí al Coll de Pallers (senyals del GR 7 i blaus de la ruta Estels del Sud).

Per camí molt fressat, entremig d’un bosc mixt de pi roig, carrasques i boix, espurnejat per exemplars de grèvol, enfilem vers el SSE en pendent entre moderat i fort.

Coll dels Pallers (1206m)

Al peu de grans moles pètries que li donen nom. Deixem el GR i la ruta d’Estels del Sud que baixen a mà dreta vers el S. Seguim la carena enfilant-nos a l’esquerra vers el NE, guiats per senyals de pintura vermells i fites. El camí, recentment esporgat, no és molt fressat però els senyals i les fites el defineixen prou com per no oferir dubtes. Marxem propers a la cinglera que deixem a mà esquerra. Val la pena abocar-s’hi de tant en quan per contemplar el paisatge.

En aquest tram de carena sotmès a les ventades el bosc deixa pas al matollar, on predominen els boixos i els coixinets de monja.

Quan abastem el llom desprès d’un tram planer amb restes evidents d’un antic incendi (Plans de Moleta Rodona) ja podem albirar el cim, inconfusible per les torres de telecomunicacions que el coronen.

Davallem lleugerament fins a la base de l’esperó SW que baixa del cim. El camí marxa per l’esquerra (obaga, costat ponentí) seguint una evident lleixa arbrada per encarar desprès una canalona que, en fort pendent, ens deixa al costat de la tanca perimetral de l’estació de telecomunicacions. La contornegem en el sentit de les busques per accedir a la carretera i al cim.

Mont Caro (1442m)

Punt culminant de l’itinerari i del massís dels Ports. Enlletgit per les instal·lacions de telecomunicacions que ocupen bona part del cim i la carretera de servei que hi puja. Gaudeix d’una magnífica perspectiva molt més enllà de les Terres de l’Ebre.

A la part oriental del cim hi ha un mirador. Vers el S hi destaquen el llarg esquenall de la Serra de Rastell que es despenja des del cim i el Barranc de Cova Pintada per on transcorre el nostre itinerari de retorn.

Baixem del cim per la carretera de servei. A l’esquerra del primer revolt surt un corriol que baixa pel “Tubo”, una costeruda canal per la que hi passen unes canalitzacions i que ens deixaria prop del restaurant. Guiats pel senyals vermells seguim però per la carretera escurçant-la per una drecera fins al Coll del Vicari.

Coll del Vicari (1287m)

Rètol i planell indicadors de l’itinerari als Bassis de Caro. Abandonem la carretera per un corriol a mà dreta molt fressat, en baixada vers el SE.

Cruïlla a la Mola Castellona (1238m)

Pal indicador als Bassis (1.2 km) i al forn de pega (410m). Per l’esquerra els senyals de pintura indiquen un camí que marxa vers la Mola Castellona. Prenent-lo podem allargar l’itinerari (6 quilòmetres i escaig) enfilant-nos a la Mola Castellona i carenejant fins a la del Moro, per baixar desprès als Bassis de Caro.

Marxem a la dreta, vers el S. Per entremig del bosc de pi roig gaudim de bones vistes de la Barcina, la Mola Castellona i la del Moro.

Forn de pega de la Pimpollada (1147m)

A l’esquerra del camí. Un rètol explica el procés d’extracció de la pega i el quitrà. Dos-cents metres més enllà trobem una cruïlla.

Camí a la Roca Comptadora (1135m)

Pal indicador als Bassis (600m). Una placa metàl·lica fixada a la roca indica un corriol poc evident al principi que mena el Coll de Pallers per la Roca Comptadora. És una forma d’escurçar el nostre itinerari a costa de no passar pels Bassis de Caro.

Marxem a l’esquerra en direcció als Bassis, vers el S, entre notables exemplars de pi roig.

Bassis de Caro (975 m)

Als peus d’una petita balma hi raja amb bona deu una font. En recullen l’aigua un parell de cóms. Indret frescal i agradós. Som a la cota més baixa del recorregut.

Poc abans un petit indicador metàl·lic senyala el camí a la Mola del Moro.

A partir d’aquí i fins a la Roca Comptadora el camí es difumina i resulta poc evident. Cal estar ben atent a les fites que ens guien per diverses lleixes on hi trobarem indicis de corriol.

Marxem vers el WSW en direcció les esveltes agulles de la Serra de Rastell i més concretament vers l’evident bretxa que s’obre entre l’agulla més meridional i la resta.

Pel camí podem admirar capricioses formes que l’erosió ha conferit a la roca calcària.

Fort pendent al tram sota la Roca Comptadora.

Roca Comptadora (1121m)

O lo Comptador. Per la dreta arriba el camí (molt més definit que el que venim) que hem deixat poc desprès del forn de pega. Travessem la roca per una profunda bretxa entre la darrera agulla i la resta de la roca.

Per camí més definit revoltem en el sentit de les busques els esperons meridionals de la Serra de Rastell i per una lleixa, amb considerable estimball a mà esquerra, ens entaforem a la capçalera del Barranc de Cova Pintada.

Sobre els nostres caps podem albirar de nou les torres metàl·liques del cim. Recorrem la capçalera del barranc en sentit contrari a les busques, fins a un evident collet al SW de la Comptadora. Senyals escadussers de pintura vermella.

Collet (1110m)

Que ens obre el pas vers una altra fondalada. Marxem vers el W en direcció a la carena que albirem en aquella direcció.

Desprès d’un curt tram de fort pendent abastem un collet a la carena.

Cresta del Marturi (1156m)

Cruïlla de camins on retrobem el GR i els senyals de la ruta Estels del Sud. Una placa metàl·lica en forma de creu fixada a la roca indica les diferents opcions. Seguim la cresta vers el nord fins al Coll dels Pallers i desfem el camí fins al de Carrasqueta.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

El Carrer Ample i l’Espina

Circular al cim de l’Espina des de l’Àrea recreativa de la Franqueta pel barranc de Carrer Ample i el Mas de Maraco. Retorn per les Rases del Maraco i les Clotes.

Distància 18,5 km
Desnivell acumulat 980 m
Nivell de dificultat moderat
Data 14 de gener 2012
Cartografia Editorial Piolet. El Port (1:30.000)

El principal atractiu d’aquest itinerari no és el cim, sinó el camí, per la diversitat de paratges i contrastos. Pujar a l’Espina és un afegitó més a la ruta que, si anem curts de temps, podem obviar.

El Barranc de Carrer Ample te dos trams ben diferenciats: el primer humit, verd i pregon. El segon, a la part alta, més obert però quasi nu de vegetació on uns pocs exemplars s’aferren a un terreny inhòspit. Aquí la sorprenent morfologia del paratge ens aportarà molts al·licients.

Al retorn per les Rases del Maraco ens trobarem amb quelcom semblant. Un primer tram carener, obert i despullat, exposat a les ventades, on hi gaudirem d’àmplies perspectives i on podrem albirar a vista de pardal el camí d’anada. Desprès ens endinsarem pel bosc ufanós i ombrívol.

És un itinerari fàcil que no ofereix dubtes d’orientació, i allà on puguin aparèixer hi trobarem fites o senyals. No te cap pas compromès i com a molt ens haurem d’ajudar amb les mans en algun punt del barranc. Ara be, cal tenir en compte la seva llargària, desnivell i, sobretot, la meteorologia: cal renunciar-hi en cas d’amenaça de tempesta ―no cal oblidar que caminarem per un barranc― i el trànsit per les Rases del Maraco pot resultar impossible en una zona de ventades considerables.

Àrea recreativa de la Franqueta (550m)

Aproximació: Des d’Horta de Sant Joan anem en direcció a Arnes. Un cop a la T-333, seguim un indicador cap a l’esquerra vers “Els Ports”. Sense deixar el camí asfaltat, després de 9,5 km arribem a l’àrea recreativa de la Franqueta.

Pel marge dret hidrològic del riu dels Estrets marxem per la pista que, pel Coll de les Saleres, puja a la Vall d’Uixó.

Ben aviat atenyem el desguàs del Riu Sec on deixem la pista per un ampli camí a l’esquerra (pal indicador Àrea d’Interpretació la Marbrera), ben condicionat, guardat amb passamà i estaques, fins a la propera marbrera.

Marbrera (567m)

L’extracció del material (a cel obert) que conforma les parets del barranc de Carrer Ample és remunta a 1966. Gràcies a les accions de protesta empreses per la gent del territori, l’explotació d’aquesta marbrera, anomenada Renacimiento, mai es va completar. Gairebé 50 anys després s’ha assolit la seva restauració. L’objectiu és per una banda recuperar l’espai i per una altra explicar la importància dels valors naturals que van justificar aquesta defensa (font: El Penjoll. Art de paraula).

Tot l’espai ha estat preparat per visitar-lo amb escales, baranes i penells informatius.

A partir de la marbrera continuem per la llera pedregosa del riu Sec i encetem el Barranc de Carrer Ample en un tram estret i engorjat, que no fa honor al seu nom. Flanquejat d’altes parets rocalloses amb algunes agulles, balmes i formacions capricioses producte de l’erosió, característiques i comunes dels terrenys calcaris.

La ruta resulta d’allò més evident dons marxa tothora per la llera principal,

rebutjant torrenteres subsidiàries. Per si ens queda cap dubte, hi ha fites que ens orienten oportunament. El camí alterna trams rocallosos on cal anar esquivant els obstacles amb altres de camí fressat i planer.

La vegetació és abundosa, hi ha pi, carrasca, boix i moltes espècies arbustives. Llevat d’èpoques plujoses o de tempesta el barranc és sec, amb algunes surgències i tolls esporàdics de poca entitat que podem esquivar per corriols laterals.

Hi ha dos trams ben diferenciats. És en aquest primer on hi trobarem més aigua i vegetació.

Passat un pont natural de pedra (per sobre nostre a l’esquerra del camí) cal estar atent i rebutjar el barranc del riu Sec de Baix, continuant per la dreta. Poc més enllà trobem a l’esquerra la font de les Baranes, que recull l’aigua en una cisterna.

Quan el pendent augmenta i les parets del torrent s’estrenyen, entrem a l’Estret de les Palanquetes.

Estret de les Palanquetes (671m)

El travessem entremig d’altes parets. Desprès travessem una clapa boscosa i quan en sortim la llera s’obre i s’eixampla. La vegetació quasi desapareix i la fisonomia del paisatge canvia radicalment: La roca nua deixa al descobert els estrats sedimentaris perfectament paral·lels que, rebregats pels moviments tectònics, confereixen un paratge sorprenent i corprenedor.

El barranc és pròpiament un plec sinclinal pel fons del qual transita el camí.

Cova de la Rambla (869m)

L’hem vista anomenada com cova de la Rambla de Dins, del Llop i també del Pastor. És al la confluència amb el barranc homònim (també anomenat com del Pouet de l’Errà). De poca fondària, presenta una gran sala amb la boca protegida per parets de pedra seca.

A l’interior hi ha dibuixos rupestres falsos, executats però amb força gràcia.

Continuem camí pel marge esquerre del barranc enfilant-nos a l’ampli llom carener.

Confluència amb el GR 7 (1.020m)

Al llom carener confluïm amb el GR 7 (i els senyals blaus de la ruta Estels del Sud) que seguim a l’esquerra, pujant en suau pendent. Anem a passar pel costat del Mas de Maraco fins abastar la capçalera del Barranc de la Rambla, al Coll d’Alfara (1.135m), entre la punta del Bassiol al SE i l’Espina al NW (opcionalment, passat el mas, podem desviar-nos per un llom més a l’E per coronar abans aquest cim i baixar al coll).

Sense camí definit (algunes fites ens poden ajudar) ens enfilem per terreny fàcil fins a l’Espina.

L’Espina (1180m)

Coronat per un vèrtex geodèsic. Excepte vers ponent i el nord te la perspectiva retallada per les muntanyes veïnes (Punta de l’Enrajolada, Punta del Bassiol i el Caro). Però hem llegit que en dies clars pot albirar-s’hi fins als Pirineus. Destaquen especialment vers el NW les roques de Benet.

Retornem sobre els nostres passos fins a la confluència amb el camí del Carrer Ample on, a l’esquerra, continuem pel GR per encetar el tram carener de les Rases del Maraco. Fins al refugi de les Clotes marxarem en direcció SW, per la carena o ben propers a ella.

A la dreta, al nostres peus, podem albirar la fondalada del Carrer Ample i resseguir bona part del segon tram de l’anada.

A l’alçada de la Punta de Marranya passem un collet que els aboca al vessant llevantí i gaudim d’una bona vista sobre Alfara de Carles i el Barranc de la Conca. Al Clot de Dalt podem abocar-nos de nou a la cinglera per observar a vista de pardal l’Estret de les Palanquetes.

Més enllà, al coll del Eriçons entrem al bosc que ens acompanyarà fins al refugi.

Refugi de les Clotes (988m)

Lliure, però ben condicionat i amb la coberta nova. Retornem sobre els nostres passos uns 250 metres per localitzar un camí a mà esquerra (fita).

 

Cruïlla (983m)

Primer per dins el bosc i desprès per terreny més aspre, anem resseguint un antic camí de muntanya que marxa vers ponent per la falda meridional de la Punta de la Serena.

Quan albirem la pista encara no hi baixem sinó que hi seguim paral·lels fins poc més enllà del coll.

Coll de les Saleres (888 m)

Pista de la Franqueta a la Vall d’Uixó pel Coll de les Saleres. Salva el pendent fent grans llaçades entre dos barrancs. En 4 quilòmetres i escaig ens retorna al punt d’inici.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF