Arxiu de la categoria: Principat d’Andorra

Estanys del Siscaró

De Soldeu als estanys pel bosc d’Incles i retorn pel Pas de les Vaques

Distància 10,4 km
Desnivell acumulat 764 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 20 d’agost de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Andorra (1:40000)

Fàcil itinerari en un dels entorns més interessants del Principat d’Andorra: el de la vall d’Incles. Circumval·larem la Tossa d’Incles creuant l’ombrívol bosc homònim, visitarem el petit circ lacustre del Siscaró i pel camí podrem albirar el rosari de cims que coronen la vall.
Els camins, de bon fer, ben fressats i senyalitzats com és habitual al «petit país dels Pirineus», no ens oferiran cap dubte per seguir-los. Podrem fer la caminada sense gairebé mirar-nos el GPS.

Accés
Partim del centre de Soldeu, a la mateixa C.G. 2, on trobar estacionament gratuït no és pas tasca fàcil. Aconsellable deixar el vehicle en algun aparcament o a la zona blava i passar per caixa.

Sant Bartomeu de Soldeu (1840m)
Petita esglesiola amb arquitectura de tradició medieval construïda entre els s. XVII i XVIII.
Pugem pel carreró del costat fins al de darrera, el carrer Major, on anem a l’esquerra per, tot seguit, enfilar unes escales que ens menen al camí del Port Dret. A dalt anem a l’esquerra ─retornarem per la dreta─ pel carrer de la Solana i uns pocs metres més enllà localitzem el rètol i l’inici del camí al bosc d’Incles.
Per damunt d’un tarter guanyem alçària sobre el nucli urbà i ens endinsem al bosc a la falda ponentina del Serrat de l’Orri. A partir del segon rètol indicador, el corriol esdevé una planera pista que seguim bona estona passant pel Planell Gran i una altra clariana més.

Camí dels Gargalls (1970m)
Repulsiu nom el del camí que prenem a mà dreta, tot deixant la pista que davalla fins prop del Pont de la Baladosa. Anem guanyant alçària per pendent en general moderat, fins atènyer els Colells, al vessant nord de la Tossa, on el bosc s’aclareix i ens permet albirar tot el rosari de muntanyes que tanquen la vall del que en destaquen els pics de la Coma de Varilles, el d’Anrodat, el de Fontargent i el crestall de Juclà. Més enllà trobem una segona bifurcació.

Camí dels estanys (2226m)
Anem a la dreta deixant a l’altra mà el camí baixa al refugi, que podem albirar aviat en un marge del gran planell on el riu serpenteja tot fent molleres, al peu del Pic de la Tosa de Juclà. Més amunt, ja propers als estanys, el nostre camí s’uneix al que puja per mà esquerra provient del refugi de Juclà tot passant pel del Siscaró, senyalitzat com a GR (GRP, Gran Recorregut del País).
Els primers que atenyem són tres petits estanyols i tot seguit l’estany gran de les Basses dels Basers, que sol assecar-se aviat. Davallem una mica per trobar l’altre estany.

Estany de Baix (2325m)
Pel costat del seu desguàs surt el camí que puja a l’estany de les Canals Roges i la Tosa del Cap de Siscaró.
Vers migdia s’obre una ampla collada entre el Cap del Port i la Tossa d’Incles a on ens adrecem per fort pendent amorosit per algunes llaçades.

Pas de les Vaques (2572m)
Ampliem la panoràmica ─citant-los en el sentit de les busques─ als cims dels Pessons, l’Alt del Griu, Casamanya, l’Estanyó, la Cabaneta, la Serrera, Rulhe, Escobes i l’Alba.
Per la dreta careneja un corriol vers el cim de la Tossa, pocs metres més alta i que no ens aportarà millors vistes que les que gaudim des d’aquí. Vers migdia marxa el camí al Port Dret. Nosaltres en prenem un d’entremig, vers el SW, davallant fins a la coma del Clot de l’Ós, capçalera del riu Gros que inicialment seguim pel seu marge esquerre però ens n’anem separant. Sortim sobre el camí al Port Dret, on continuem recte fins a creuar el riu per un pontarró a l’alçada d’una captació d’aigua. A partir d’aquí el camí és ample i ben condicionat: protegit amb baranes de fusta, flanqueja per sobre el poble i ens retorna al punt de partida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF
37-Soldeu-Estanys Siscaró_itinerari

Estanys del Siscaró

Estanys de Fontargent i Juclà

Des de la Vall d’Incles pel port d’Incles i la collada de Juclà

Distància 14,5 km
Desnivell acumulat 866 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 2 d’agost de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Andorra (1:40000)

Bonic, fàcil, reversible i exigent itinerari circular pel conjunt lacustre més interessant del Pirineu Oriental. A banda dels vuit estanys que s’hi visiten són de destacar els salts i gorgs dels rius de Manegor i Juclà.
Pel que fa al paisatge, el rocam és majoritàriament gneis —metamòrfic— i els quatre valls pels que transita són —òbviament— d’origen glacial, amb freqüents exemples d’erosió per aquest motiu: blocs erràtics, roques amoltonades, superfícies llises o bé estriades. I els dics morrènics que han conformat els estanys.
No té dificultat tècnica: els camins són ben fressats i senyalitzats i no hi ha passos compromesos. L’exigència la donen la llargària, el desnivell i els trams de fort pendent. Per això a l’hora de triar fer-lo en un sentit o l’altre, caldrà escollir si preferim afrontar els trams més rostos pujant o baixant.
Recomanem fer-lo quan la previsió meteorològica (Meteo France) pronostiqui un dia assolellat. Altrament ens exposem a les freqüents boires de l’Arièja. En aquest cas molta atenció al GPS, especialment a la zona de Fontargent.

Garbuix toponímic.
Els mapes francesos ressenyen el lloc com a «Joclar». Fins fa pocs anys tant als andorrans com als catalans se l’anomenava «Juclar», denominació que encara perdura a la majoria de rètols, ressenyes, al nom del refugi,… malgrat que darrerament ha passat a anomenar-se oficialment «Juclà». En aquesta ressenya hem respectat aquesta darrera denominació perquè, a banda de que té prou tradició, és tal com s’hi refereixen els coneixedors del lloc com.

Accés
A Andorra, per la CG-2 entre el Tarter i Soldeu, prenem la CS-270 endinsant-nos a la Vall d’Incles. Després de 3 quilòmetres, aparquem al lloc habilitat a tocar del Pont de la Baladosa.
Entre juliol i setembre, de 10 del matí a les sis de la tarda, la vall és tancada al trànsit. Hi ha transport alternatiu en autobús. En aquest període és millor arribar al Pont de la Baladosa pel camí de l’Obaga d’Incles. Compteu una hora més.

Pont de la Baladosa (1825m)
Prenem el camí senyalitzat (senyals grocs) i indicat vers el Port d’Incles, creuant un pontarró sobre el riu de Manegor. Camí ben fressat pel marge esquerre, en general de moderat pendent (NE).
A la Pleta de Manegor creuem el camí entre l’estany de la Cabana Sorda i els de Juclà, per on discorre l’HRP i el GRP. Per l’esquerra una passarel·la creua el torrent, de la que també parteix un altre camí als estanys de l’Isla i d’Anrodat. Bona estona més amunt atenyem el coll.

Port d’Incles (2262m)
O de Fontargent. Ampla collada entre el pic homònim i la Cresta de Juclà des de la que ja podem albirar els estanys de Fontargent. Baixem (NE/N) per camí fàcil tot i que amb alguns trams pedregosos. És senyalitzat com a GR (transfronterer).

Estanys de Fontargent (2150m)
El primer que atenyem és el gran. Prenem qualsevol dels diversos corriols que marxem a mà esquerra per apropar-nos al mitjà i ens enfilem —fora de camí— sobre un promontori per albirar el més petit, retornant a la riba del gran.
Quan som a l’extrem nord ens cal tenir cura de no seguir pel camí al Pla de les Peires (accés més usual des del vessant occità). Anem a la dreta pel GR, vorejant l’estany fins al seu desguàs, que creuem a gual.
Flaquegem (E) al peu del contrafort septentrional del Pic Negre de Juclà, per terreny pedregós, d’alts i baixos sortejant els replecs, fins a davallar al riu de l’Estanhòl, a l’alçada d’un estanyol innominat.

Estanyol innominat (2103m)
Bifurcació indicada on atenyem el camí entre el Coll de Juclà i el refugi de Rulhe. Sobre nostre s’alça impressionant, vers sol ixent, el pic de Rulhe. Prenem direcció «Col de Joclar» (N) per la riba dreta hidrogràfica de l’estanyol. El camí segueix ben fressat i senyalitzat (GR). Aviat trobem el següent estany.

L’Estanhòl (2125m)
Encaixonat entre el Pic de Rulhe, el contrafort que acabem de flanquejar i el Pic Negre de Juclà que s’alça, també imponent, vers el SW. En aquesta direcció s’obre una ampla, pedregosa i rosta canal a la que ens adrecem per la riba esquerra.
Per camí ben definit serpentegem tot amorosint el fortíssim pendent (amb uns quatre-cents metres lineals en salvem dos-cents de desnivell). A la dreta podem admirar el salt del desguàs de l’Estany Negre sobre l’Estanhòl.

Estany Negre de Juclà (2325m)
Al peu del cim homònim i el de la Pala de l’Estany, per la riba ponentina, i del cordal Fontargenta-Ruf, per la llevantina. Per aquesta el voregem en direcció a l’evident coll que tenim vers migdia.

Collada de Juclà (2440m)
Sostre de l’itinerari i cruïlla de camins on, a mà esquerra, en surt el que puja al Coll de l’Alba (HRP/GRT) que mena a la vall de l’Arièja per un altre rosari d’estanys ben interessant (1). Vers el SE baixa el nostre, en direcció als estanys de Juclà, que ja podem albirar des del coll, així com el refugi.
Davallem i creuem entre el Segon estany i el Primer per l’«istme», que els separa creuant el desguàs de l’un amb l’altre per una passarel·la metàl·lica.
Flanquegem el tarter al peu de la Tosa de Juclà on hi trobem un pas on ens cal ajudar-nos amb les mans (sol haver-hi una sirga).

  • (1) Podem albirar els estanys de l’Alba pujant al coll en uns 15’

Refugi de Juclà (2318m)
A la riba de l’estany Primer dels de Juclà, guardat de juny a setembre i ben condicionat.
Solament ens resta baixar pel bonic, fressat i ben senyalitzat camí (senyals grocs) seguint el riu de Juclà, ara per un marge, ara per l’altre, fins al pont del Travenc on atenyem una pista que ens retorna al de la Baladosa.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Estanys de Fontargent i Juclar

Tossa del Braibal i Cap dels Agols

Des de la font de la Closa fins al refugi de l’Illa i retorn per la vall del Madriu

Distància 22 km
Desnivell acumulat 1430 m
Nivell de dificultat difícil
Data 9 i 10 d’agost de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Andorra (1:40000) Cerdanya (1:50000)
  Govern d’Andorra. Mapa topogràfic (1:25000)
Informació d’interès http://www.madriu-perafita-claror.ad/

Itinerari circular per la Vall del Madriu-Perafita-Claror, declarat per la UNESCO Paisatge Cultural del Patrimoni Mundial. Dit això seria balder lloar les virtuts dels paratges pels que transcorre.
Fet en una sola jornada, resulta molt exigent, tot i que s’acostuma a retallar baixant a la vall des de l’Estany Blau. Nosaltres el plantegem en dues jornades, aprofitant la proximitat del refugi guardat de l’Estany de l’Illa. Amb dues parts ben diferenciades: la de l’anada amb fort desnivell i un tram dificultós, contrasta amb la de retorn que esdevé un passeig per gaudir-ne plàcidament.
Les dificultats es concentren en el tram del Caser dels Pans, entre la Tossa del Braibal i el Cap dels Agols. Curt tram de terreny delicat en fortíssim pendent a evitar en cas de mullena i que ens mereix la consideració de difícil. La resta de l’itinerari, a banda de l’exigència física pel desnivell, diríem que és fàcil.

Accés
A l’alçada de les Escaldes per la CG-2, prenem la revirada i costeruda CS-200 a Engolasters. Passat el poble, direcció a l’estany, en un revolt a mà esquerra, sortim per la dreta per accedir tot seguit a l’àrea de lleure de la Font de la Closa.

Font de la Closa (1515m)
Prenem el ben apariat, fressat i senyalitzat (rètol i punts grocs) camí al coll Jovell que puja per l’obaga en fort pendent (S). Aquesta serà la tònica fins al cim. Pocs metres abans del coll trobem el camí de l’Estany d’Engolasters per on discorre el GR-11.

Coll Jovell (1780m)
Hi ha una taula amb bancs. Cruïlla de camins ben indicada: el que baixa als Cortals de Ràmio, per on segueix el GR, el del Solà de Ràmio, per on retronarem, el que prové de la via ferrada del Roc d’Esquers i el de la Tossa del Braibal. Prenem aquest darrer (E) que també és senyalitzat amb punts grocs i molt fressat, per l’obaga. Quan atenyem la carena hi trobem trams pedregosos. Quan anem deixant enrere el bosc podem albirar alguns cims com el de Carroi, sobre Andorra la Vella, que identifiquem fàcilment per les seves antenes de telecomunicacions, el Comapedrosa o el de Casamanya. En algun punt podem abocar-nos, com des d’una balconada, sobre la vall del Madriu per la que retronarem.
A partir de la Font del Comiol, que trobem indicada sobre una pedra, encetem el llarg planell somital de la tossa, superant una successió de turons darrere dels quals s’amaga el cim.

Tossa del Braibal (2657m)
Coronada per un vèrtex. Amb poc menys de cinc quilòmetres hem superat la major part del desnivell. Tot i la seva modesta alçària, podem albirar-hi la bona part dels cims del Principat. No gaire més enllà perquè les valls estan envoltades de cotes prou més enlairades. També atalaiem algunes viles com les Escaldes, Andorra la Vella i la Massana. Especialment vistosa resulta la contemplació de l’abrupte vessant nord del cordal entre la Muga i el Calm de Claror, sobre la Vall del Madriu, contrastant amb els suaus pendissos que presenta per migdia.
La carena continua vers el SE on podem veure-hi el camí que la ressegueix així com un parell de túmuls rocallosos. El de l’esquerra, més alt que l’altre, té un collet a la també a la seva esquerra. És el Cap dels Agols a on ens adrecem i el collet el punt on davallarem després d’enfilar-nos-hi.
A mesura que ens hi atansem la carena va afilant-se i esdevé crestall on ens caldrà ajudar-nos amb les mans en més d’un lloc. Els punts grocs ens guien pels millors passos. Després d’un tram de camí fàcil afrontem el túmul rocallós on les dificultats per continuar carenejant són ben evidents.

Caser dels Pans (2613m)
Per això ens cal davallar pel vessant de migdia, en fortíssim pendent per terreny poc fiable, i començar a flaquejar. El rastre del camí és manté a la baixada, però es va difuminant durant el flanqueig on el terreny és més pedregós. Hem d’esmerçar-hi tots els sentits per no perdre la continuïtat dels punts grocs i les fites i no donar un mal pas que, en aquestes condicions, podria comportar conseqüències.
Aquest tram al mapa s’anomena «Caser dels Pans». La cartografia andorrana ressenya les canals que es despengen des d’aquí cap a la vall com «dels Planells de Baell». Som just a la vertical de la barraca de la Farga per on passarem a la tornada.
Per recuperar la carena remuntem una canal herbada de fort pendent i, per terreny fàcil, atenyem el cim del túmul rocallós que en sobresurt.

Cap dels Agols I (2647m)
El nom li ve de la contrada al peu del vessant nord on hi el torrent homònim que neix d’uns estanyols. Etimològicament hom creu que és un derivat d’«aigols», mulleres o estanyols. També l’hem vist anomenat com a «les Àgols».
Té menys prominència que el seu veí i, en conseqüència, resulta menys panoràmic.
Ens cal davallar, continuant pel carener (E) fins a un collet molt evident on creuem el camí entre el refugi dels Agols i l’Estany Blau. Hi ha un pal indicador de camins i també hi són pintats sobre les roques. Nosaltres continuem pel llom carener en direcció (NE) a l’Estany Forcat i el Refugi de l’Illa, fins a sortir sobre un ample planell on discorre un ben fressat camí paral·lel, pel vessant nord, al del refugi dels Agols.

Cap dels Agols II (2680m)
La cartografia andorrana el situa sobre aquest planell, en un punt sense prominència on hi ha una placa metàl·lica que l’assenyala.
Davallem (SE) fins a trobar un pal indicador pel refugi de l’Illa. Es tracta del camí que, vorejant l’Estany Forcat, baixa a trobar el GR a l’alçada del de la Bova.
Nosaltres però continuem «a criteri» fora de camí per terreny franc i obert en direcció ESE, vorejant els estanys de Gargantillar i una mica per sobre del Forcat. Més enllà del darrer estany i desprès d’haver superat una graonada, desviant-nos lleugerament vers el NE, reprenem el rumb ESE i recuperem els senyals grocs (1) ja a la vista de l’Estany Rodó i el refugi de l’Illa que atenyem un cop superat el tarter de la riba de l’estany.

  • (1) És la senyalització per accedir des del refugi al Pic dels Llops o Alt del Gargantillar.

Refugi de l’Illa (2488m)
Al peu de l’estany homònim i sobre del Rodó, al circ que formen els pics dels Llops, dels Pessons i de Ríbuls, en una bella raconada on conflueixen els GR 7 i 11. Alçat sobre l’antic refugi lliure —magatzem i allotjament durant la construcció de la presa— és un modern equipament molt funcional, guardat la major part de l’any.
Per molt bon camí —pel que hi discorren els GR 7 i 11— baixem (SW) a buscar el riu Madriu que seguim pel seu marge dret. Passem pel refugi lliure del riu dels Orris, el Pla de l’Ingla, la Barraca de la Farga d’Andorra i el tambéi lliure de Fontverd. Tot el camí és de molt bon fer, bona part acompanyats pel brogit de l’aigua que salta i s’entolla en raconades idíl·liques.
Més enllà del refugi de Fontverd, en una bifurcació de camins, deixem el GR i prenem a mà dreta el del Solà de Ràmio. Ben apariat i senyalitzat amb punts grocs, contràriament al que el seu nom podria fer-nos pensar, és força ombrívol. Amb pocs desnivells ens retorna al coll Jovell.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Tossa del Braibal i Cap dels Agols

Pic de la Coma de Varilles

Des de la vall d’Incles per les Basses de les Salamandres i retorn per la Cabana Sorda

Distància 9,5 km
Desnivell acumulat 931 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 24 de setembre de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Andorra (1:40000)

Govern d’Andorra. Mapa Topogràfic (1:25000)

Itinerari habitual per accedir a un cim que, malgrat la seva modèstia, resulta bona talaia des de la que albirar bona part dels cims del Principat. Ens hi enfilarem passant a prop de les Basses de les Salamandres per fer drecera i estalviar-nos la graonada sobre l’estany de Cabana Sorda, indret d’obligada visita que farem a la tornada.
Camins ben fressats i senyalitzats excepte un curt tram que no ofereix cap dubte.

Accés
Entre Soldeu i el Tarter, quan la CG-2 fa una llarga marrada per travessar el torrent, just al costat del pont, prenem l’estreta CS-270 que s’endinsa a la Vall d’Incles. Als dos quilòmetres trobem una font a mà esquerra on hi ha un reduït espai d’aparcament.
Cal tenir en compte: Durant els mesos d’estiu, la carretera roman tancada de les 10.00 h a les 18.00 h a l’accés de vehicles rodats particulars. El Comú té disponible un servei de vehicle llançadora (3€ per persona).

Vall d’Incles (1837m)
Hi ha rètols indicadors i el camí és ben fressat i senyalitzat en groc. Comencem a pujar seguin el torrent de la Font del Comellassos que deixem per endinsar-nos a la pineda tot flanquejant la Costa del Caup. Pendent entre moderat i fort.
Quan sortim del bosc, propers al riu de Cabana Sorda, ja podem albirar el cim. Trobem un parell de corriols a mà esquerra que podem prendre per anar a buscar el camí a les Basses de les Salamandres, que passa més amunt. Però si no en fem cas o no els veiem, poc més amunt en trobem un de senyalitzat.

Camí a les Basses de les Salamandres i a l’Estanyó del Querol (2245m)
Pintat en groc en una roca hi ha indicat aquest camí. Prenem el ramal de la dreta, que passa més alt. El de l’esquerra mena a l’estanyó. Obviem un parell de corriols a mà esquerra.

Basses de les Salamandres (2360m)
Quan el camí es bifurca en Y, ja a la vista de les basses, l’abandonem. Ens enfilem, fora de camí, per terreny fàcil i obert vers el N fins a trobar el GRP.

GRP (2470m)
Itinerari que circumval·la a tot el Principat. És senyalitzat en groc i vermell. El tram al que accedim va entre el refugis de Cabana Sorda i dels Cóms de Joan. El prenem a mà esquerra.

Camí al cim (2653m)
Deixem el GRP per un camí a mà dreta senyalitzat amb una fita. Flanquegem un turó que deixem a mà dreta fins a un collet on, pel carener, emprenem l’ascens al cim.

Pic de la Coma de Varilles (2759m)
Varilhas en occità. La coma que li dóna nom és en aquest vessant, a la capçalera del riu d’Aston. Termenal entre Andorra i l’Arièja, malgrat la seva modesta alçària és una bona talaia des de la que albirar bona part dels cims del Principat, excepte els ponentins on els seus veïns més alts li priven.
Davallem desfent el camí de l’anada, ara però sense abandonar el GRP, amb un pendent considerable per davallar la graonada sobre l’estany.

Estany i refugi de Cabana Sorda (2295m)
Una presa augmenta el cabal de l’estany situat en una bella raconada. El refugi, lliure i en bon estat de conservació, té capacitat per a una dotzena de persones, amb lliteres, taules i llar de foc. Com la majoria de refugis andorrans té una part reservada als pastors. A l’exterior hi ha una estació meteorològica automàtica.
En surten tres camins. Un senyalitzat en groc que s’adreça a la Bassa d’Anrodat. El GRP que ho fa al refugi de Juclà. Nosaltres prenem el tercer que, pel marge dret del riu ens retorna a la vall.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Coma de Varilles

Cresta de Juclà o Juclar

De l’Alt de Juclà al Pic de la Pala Sobre l’Estany

Distància 5,3 km
Desnivell acumulat 420 m
Nivell de dificultat Difícil (mireu-vos les notes següents)
Data 5 de juliol de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Andorra (1:40000)

Govern d’Andorra. Mapa topogràfic (1:25000)

Recursos consultats Silencio mineral

La Cresta de Juclà o Juclar és un cordal entre l’andorrana Vall d’Incles i l’occitana d’Aston. S’alça al bell mig d’una zona lacustre de les més boniques dels Pirineus, envoltada de cims amb molta personalitat com els d’Escobes o el de Rulhe.
És una de les més fàcils que poden fer-se a Andorra i disposa d’un bon refugi guardat de juny a setembre, al peu de la mateixa cresta.
Recórrer-la és un gaudi per a qualsevol muntanyenc, però implica passos d’escalada, material i experiència en aquest tipus de terreny. Malgrat això, podem renunciar-hi guanyant l’Alt de Juclar pel mateix camí, un itinerari senderista no pas fàcil. La contemplació de l’entorn des del cim compensa amb escreix l’esforç.

 Un garbuix toponímic
Els mapes francesos ressenyen el lloc com a «Joclar». Fins fa pocs anys tant als andorrans com als catalans se l’anomenava «Juclar», denominació que encara perdura a la majoria de rètols, ressenyes, al nom del refugi,… malgrat que darrerament ha passat a anomenar-se oficialment «Juclà».
A la topografia francesa la cresta s’anomena de Fontargenta. I a l’andorrana rep el nom d’Alt de Juclà (2544 m) una elevació situada a la part més ponentina del cordal que no és, ni de bon tros, la més elevada. Deixant anònims la resta de cims.
Els mapes de l’editorial Alpina destaquen cinc cims, de ponent a llevant: Punta Sud, Pic W (on la topografia andorrana hi situa l’Alt de Juclà), Alt de Juclà (2589m), pic E i Pic de la Pala Sobre l’Estany.
En aquesta ressenya hem respectat aquesta denominació perquè, a banda de que té prou tradició, és tal s’hi refereixen els coneixedors del lloc com, per exemple, el guarda del refugi.

 Consideració sobre el nivell de dificultat
Les ressenyes que catalogo com «alpinisme» ho son perquè es desenvolupen en ambient d’alta muntanya i/o amb passos esporàdics de grimpada i amb un cert grau d’exposició. Tot i que les pugui qualificar de difícils, en l’acotació alpinística estricta (sistema francès, IFAS) no passarien mai de PD (poc difícil).
En la mateixa escala aquest itinerari caldria qualificar-lo com a AD (bastant difícil): passos d’escalada en roca fins al III grau UIAA, no sostingut, i llargs trams de terreny exposat, malgrat que fàcils. Amb risc objectiu significatiu.

Accés
Sortim del refugi, creuem la presa i, sense camí definit, enfilem (NW) en direcció a un estanyol. En aquest tram trobem fites escadusseres que ens confirmen la bona direcció.
Passat l’estanyol creuem una tartera, pugem per una pala herbada i flanquegen fins a la base d’una canal molt evident, també herbada, coronada per un gran esperó a l’esquerra. Al primer tram el pendent és fort, però quan s’encaixona passa a fortíssim i ens cal ajudar-nos amb les mans a les roques laterals.
Guanyem la carena per un collet i el cim de l’Alt de Juclà, a mà dreta, per terreny més fàcil. Si pretenem enfilar-nos a l’esperó que guarda la sortida de la canal, a l’esquerra, ens caldrà superar una placa fàcil (III) però exposada.

La cresta. Acotació dels graus de dificultat d’escalada.
Per a aquesta part em remeto a la ressenya que el company Jose Bermudo, prou més experimentat que jo, publica al seu bloc Silencio mineral, amb algunes consideracions:

  • Al descens del Pic E, ell hi anota «destrepe II». Nosaltres vàrem rapelar. Hi ha instal·lació per fer-ho. Va ser el més llarg (25 m) en aprofitar la corda per salvar el darrer tram que és pot desgrimpar fàcilment.
  • En l’ascensió al Pic de la Pala Sobre l’Estany hi anota un passatge com a «flanqueo aéreo y espectacular, III, pitón». Suposem que el flanqueig és per l’esquerra en el sentit de la marxa (vessant nord, occità). Hem vist imatges d’una reunió equipada amb un pitó. Però a nosaltres ens va semblar menys exposat assolir la carena flanquejant per la dreta (vessant sud, andorrà)
  • El que es ressenya com a pic O, no és més que un esperó ponentí de l’Alt de Juclar, sense prou prominència com per tenir entitat pròpia.

Retorn
Flanquegem per terreny fàcil la falda ponentina del Pic de la Pala Sobre l’Estany, fins al coll que el separa del Negre de Juclà. Comencem a davallar sense perdre gaire cota, flaquejant ara per l’herbós vessant NE (rastres o indicis de corriol) per atènyer el peu del contrafort que es despenja directament del cim a la Collada de Juclà, on trobem un camí prou fressat, fitat i de bon fer pel que baixem.
No ens cal atènyer el coll estrictament, per on transita el camí entre el vessant andorrà i l’occità: fem drecera per un de transversal que abandonem a criteri per anar a buscar aquell principal.
Seguint aquest camí, ben senyalitzat (groc) i fressat, creuem la llesca de terra que separa els estanys Primer i Segon de Juclà, flaquegem per la riba meridional del Primer creuant alguns tarters i retornem al refugi.

Material
Portàvem corda de 50, joc d’encastadors passius i de lleves «friends», cintes i cordinos. Solament ens va caldre un encastador petit al primer esperó i, a banda dels ràpels, vàrem posar la corda en aquest punt i al flanqueig esmentat del Pic de la Pala. La resta la vàrem fer progressant en lliure, sempre per la carena sense esquivar cap ressalt, excepte els blocs granítics.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Cresta de Juclà

Valls de Madriu i Perafita

De la Plana a la Collada de la Maiana

Distància 14,5 km
Desnivell acumulat 1187 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 20 d’octubre de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Andorra (1:40000)

Itinerari circular per una de les contrades més belles del Principat d’Andorra: la Vall de Madriu – Perafita – Claror, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2004, com a paisatge cultural.
D’origen glacial, és formada per la conca del Madriu, tributari de la Valira d’Orient i el seu afluent el riu de Perafita i de Claror, la segona més extensa d’Andorra.
Bona part del camí el farem pel costat d’aquest rius que salten i s’entollen amb brogit, creant raconades idíl·liques, envoltats d’una densa i heterogènia vegetació de bedolls, avellaners, moixeres, boix, pi…
Més amunt són el pi negre i l’avetosa qui senyoregen el paisatge, contrastant amb els vastos rasos de la part alta.
Com si tot això no suficient per sí mateix, la vessant humana acaba d’arrodonir-ho: bordes, cabanes, pletes, pastures, camins de ferradura empedrats i fins i tot una farga.
Itinerari de bon fer, sense cap mal pas, com correspon a la mena de camins pels que transita. Ben fressats, senyalitzats i amb un refugi a cada banda. Ara bé: cal tenir en compte la llargària i desnivell.
Si no hi heu estat, ja trigueu. I si ho coneixeu, segur que no us farà mandra tornar-hi.

Accés
A les Escaldes prenem la carretera d’Engolasters (CS-200). En un tancat revolt a l’esquerra la deixem a mà dreta per la de la Comella i de la Plana (CS-101) creuant el riu Madriu. Pocs metres més enllà, just a l’alçada del quilòmetre 7, surt el Camí de la Muntanya. L’espai per aparcament és limitat i la carretera estreta i revirada.

La Plana (1225m)
Hi ha un planell informatiu i indicadors a Ràmio i els refugis de Fontverd i de l’Illa. Seguint el GR 7 (Andorra-Gibraltar), encetem l’empedrat i ample camí de la Muntanya, pel marge esquerre del Madriu.
Deixem a mà dreta el camí de la Comella i, poc més enllà, el de la Font del Boïgot, pel que retornarem.

Pont de Sassanat (1305m)
Pel que passem al marge dret. Deixem a mà esquerra el camí de les Molleres, que mena a la ferrada del Roc d’Esquers, instal·lada als espadats que s’alcen davant nostre.
La fisonomia del ben conservat camí de la Muntanya, empedrat, amb ponts i murs de pedra seca ens fa adonar de la importància que deuria tenir ens temps pretèrits: les bordes i la farga que trobarem més amunt, les pastures, l’accés a les valls de la Llosa i de Campcardós…

Bordes d’Entremesaigües (1470m)
Continuem recte, deixant a mà dreta el camí que puja al refugi de Perafita, per on marxa el GR 11.10 (Bordes de Ràmio a la Cabana dels Esparvers). Força més amunt, poc abans de Ràmio, trobem el camí de la Tallada, que també puja a Perafita.

Bordes de Ràmio (1647m)
Les trobem a mà dreta. Com les d’Entremesaigües, fins a mitjans del segle XX eren habitades tot l’any. Al costat dels petits habitatges, graners i pallisses per emmagatzemar-hi els cereals i la palla. Més enllà cledes pel bestiar i bancals en terrasses, ara dedicades a pastura, on s’hi cultivava blat i sègol.
Per l’esquerra se’ns ajunta el camí dels Matxos, que ve d’Engolasters pel coll de Jovell. Hi passa el GR 11 que aquí s’uneix al GR 7. Aquest camí és el que es va utilitzar per construir les preses de Ràmio i de l’Illa, que alimenten la d’Engolasters mitjançant una mina construïda als anys quaranta del segle passat.
Força més amunt, passada la Borda de l’Estall, la vall es tanca i el camí passa el congost enlairat sobre el riu, protegit per una llarga barana. Poc més enllà tornem a trobar un altre camí que baixa de coll Jovell: el del Solà de Ràmio.
Quan creuem el riu a gual, sortim al Planell de Fontverd.

Refugi de Fontverd (1875m)
A diferència d’altres, aquest refugi no guardat no té una part reservada a pastors i banders. Disposa de lliteres metàl·liques per a vuit places, taules, bancs i estufa. A l’exterior hi ha font, fogons i més taules. També eines per fer llenya. I una cabana al costat.
A partir del refugi continuem guanyant alçària. Al collet de l’Infern ja podem albirar, al fons en la direcció de la marxa, els cims de la serra del Sirvent.

Barraca de la Farga (1986m)
Al costat del camí i al peu del pic de la Maiana. És el vestigi de la industria siderúrgica de la vall i exemple de farga catalana (1). Va estar activa entre els anys 1732 i 1836. Com tantes altres escampades arreu del Pirineu, és situada en un lloc idoni amb aigua, fusta —i per tant carbó— i matèria primera a l’abast, que li fornien els meners de la Maiana i de Claror.
Pocs metres més enllà deixem el camí de la Muntanya i pel de la Collada de la Maiana, creuant el riu per unes passarel·les de sòlids troncs. Forma part del GRP d’Andorra (2) i els senyals de continuïtat són vermell i groc.
Sortim a una clariana des de on podem albirar els cims entre la Tosseta de Vallcivera i la Serra del Sirvent.

  • (1) La farga catalana era un tipus de forja, on es produïa ferro pel procediment de reducció del mineral conegut com a «procediment català». Va tenir importància durant l’edat mitjana, i es va estendre per tot Europa, però al segle XIX entrà en declivi.
  • (2) Ruta senderista que, en set etapes, dóna la volta a Andorra.

Estall Serrer (2036m)
Pleta (1) amb una cabana restaurada fa poc. Hi ha un indicador en una bifurcació, on continuem vers la collada de la Maiana (dreta). Pugem a la part alta del clos i en creuem la tanca.
Encetem el tram de camí més costerut i menys definit. Els senyals de pintura, antics, son únicament sobre el rocam i poc visibles. El camí es confon amb tiranys del bestiar. Tot i que hi ha fites, hem d’anar amb l’ull viu per no perdre’l. Però la direcció és molt evident i s’endevina la situació de la collada. A mitja pujada trobem una bifurcació on anem a la dreta. El camí de l’esquerra mena a l’estany de Serra Mitjana.
Més amunt el camí és més fressat i planer.

  • (1) Estall és sinònim de pleta. Si bé no tant comú, és prou present a la toponímia pirinenca, especialment al Pallars i la Ribagorça.

Collada de la Maiana (2426m)
Ample i oberta, entre el pic homònim i la Tossa Plana, que cal no confondre amb la veïna de Lles. Dóna accés a la Rasa de Perafita, uns rasos (1) coronats pel cim de la Maiana. És el punt més alt del recorregut.
Etimològicament el mot «Maiana» sembla tenir el mateix origen i significació que els veïns estany i pic de Serra Mitjana.
Creuem el vast planell (W) i comencem a baixar en fort pendent a la Pleta de Perafita.

  • (1) A muntanya, superfície extensa, llisa, no rocosa i no coberta de bosc.

Refugi de Perafita (2200m)
Es tracta d’un altre refugi no guardat. En la part lliure disposa de sis lliteres metàl·liques, llar de foc i hi ha aigua al costat. Com el de Fontverd, hi ha una cabana ben a prop.
Alçat en una pleta des de la que s’albira, a migdia, el Tossal de la Truita o Pic de Perafita i estratègicament situat en una cruïlla de camins. Des de Ràmio arriba, pel costat de la cabana veïna, el camí de la Tallada. El GRP, per on hem vingut, continua cap al Port Negre per l’estany de la Nou i el refugi de Claror. Del refugi dels Estanys de la Pera i pel port de Perafita, hi arriba el GR 11.1 que baixa a Entremesaigües. És el que seguirem.
Baixem i, quan retrobem el bosc, deixem a mà esquerra el camí de Claror.

Camí de Claror (2110m)
Continuem recte davallant en direcció al riu de Claror i Perafita. Quan l’atenyem, el seguim pel marge dret.
No tant ben apariat com el de Madriu, el de Perafita és també un bonic camí de bast amb trams empedrats.
Prou més avall, quan comencem a trobar feixes amb marges i parets de pedra seca, deixem el camí de Perafita i el GR 11.1 que, en uns deu minuts, ens retornaria a Entremesaigües.

Camí de la Font del Boïgot (1550m)
Anem a l’esquerra per un camí comunal, indicat i senyalitzat amb pintura groga.
Creuem el riu que aquí té dos braços, primer a gual per unes passeres i poc més enllà per una passarel·la de fusta.
La font és un generós degotall a l’esquerra del camí, que s’escola per la tosca entremig de molsa i heura, en un racó molt ombrívol. Poc més enllà passem pel costat de la borda.
Ben aviat retrobem el camí de la Muntanya, molt a prop del pont de Sassanat.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Valls de Madriu i Perafita

Roca Entravessada

Pel Pla de l’Estany i l’aresta est. Descens per la collada dels Estanys Forcats.

Distància 12,1 km
Desnivell acumulat 1392 m
Nivell de dificultat difícil
Data 13 de setembre de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Andorra (1:40000)

Itinerari pel Parc Natural comunal de les Vall de Comapedrosa per pujar al segon sostre d’Andorra. Cim poc freqüentat a jutjar pel fet que els camins que hi menen no són gens fressats.
Fins als Estanys Forcats el camí és fàcil de fer i seguir. És a l’accés i descens del cim on pot sorgir la dificultat que, més que als passos en sí (PD/II en condicions estivals), rau en escollir correctament l’itinerari.
A l’hivern, a partir del Pla de l’Estany, és una zona molt exposada als allaus. La neu sol mantenir-se als Estanys Forcats fins ben entrat l’estiu.

Accés
Al capdamunt d’Arinsal quan la carretera fa un gir de 180º per pujar a les bordes de Comallempla, anem a la dreta i creuem el túnel. Just a la sortida baixem, també a mà dreta, a la carretera dels Prats Sobirans. Hi ha poc espai. L’alternativa és deixar el vehicle a l’aparcament d’abans del túnel.

Prats Sobirans (1560m)
Pugem per la pista paral·lela al dic d’Arinsal, que tot seguit fa una colzada a l’esquerra. L’abandonem per un camí a mà dreta (accés indicat al parc per corriol) que guanya alçària ràpidament entremig del bosc. A les bifurcacions, totes ben senyalitzades, seguim les indicacions al refugi del Pla de l’Estany, estanys de Montmantell i estanys Forcats. També hi ha senyals de continuïtat del GRT/GR 11.1, del GRP (vermell i groc) i del sender comunal (punts grocs)
Sortim a la borda de la Coruvilla, on ens cal continuar per pista en fort pendent. Més amunt, quan s’aplana, podem deixar-la pel camí del rec d’Areny, ben indicat a mà dreta.
S’acaba el bosc, deixem a mà dreta el GRP que marxa al refugi de les Fonts pel camí de la Socarrada de coll Carnisser, passem pel costat de l’estanyol i atenyem el refugi.

Refugi del Pla de l’Estany (2050m)
Com la majoria dels refugis lliures d’Andorra té una estança reservada a pastors i forestals i una altra de lliure amb capacitat per a sis places amb lliteres, taula, llar de foc, bancs i font al costat. Com que s’hi pot accedir amb tot-terreny no és estrany trobar-lo ocupat per caçadors o altre gent, a més d’excursionistes.
L’estany i el refugi estan situats al fons de la coma o circ coronat pel cordal entre el Comapedrosa i el pic de la Pala de Coll Carnisser.
Per salvar el fort desnivell, el camí fa marrada dibuixant un cercle, en el sentit contrari a les busques, i va a buscar unes lleixes al peu del Port Dret. Creuem el torrent, deixem a mà dreta el camí als estanys de Montmantell per després, en fort pendent, guanyar les lleixes i tornar a creuar el torrent de Port Dret (precaució: terreny humit i/o glaçat, atenció a les relliscades!) i el del Bancal Vedeller. Deixem una ampla i oberta canal a mà dreta i, seguint una rasa (W), atenyem el primer dels estanys.

Estanys Forcats (2635m)
A la riba del primer estany encara no podem albirar els altres. Deixem el camí, i amb ell el GR, que continuen a mà dreta per vorejar-lo.
A mà esquerra, sobre un llom, hi ha l’antic refugi metàl·lic. Resguardat al darrere del llom hi ha el nou, de fusta i més ben condicionat, amb capacitat per a sis places.
La Roca Entravessada és el cim que tenim just davant en el sentit d’arribada (W), amb l’aparença d’un cim bicèfal, amb un contrafort o bony més baix a l’esquerra, del que es despenja un llarg esquenall. Guanyarem el cim per la carena d’aquest llom.
Si ens hi fixem bé, veurem una petita protuberància a l’extrem esquerre de la carena. No és altra cosa que una gran fita, referència de per on podem d’atènyer la carena.
A partir d’aquí abandonem el camí fressat i els senyals. Solament fites escadusseres i esparses, pel que serà millor guiar-nos pel sentit comú, amb la premissa que si topem amb un pas difícil, anem per mal camí.
A mesura que guanyem alçada ja podem albirar el segon estany. Un cop a la carena també el pic de Baiau i la collada del Forat dels Malhiverns, entre aquest i el Comapedrosa.
La carena és ampla i podem resseguir-la pel fil, apartant-nos-en puntualment pel vessant dels Malhiverns. Fins que topem amb el contrafort. Tan podem optar per escometre’l directament, com esquivar-lo per l’esquerra seguint una estreta vira amb certa exposició. En ambdós cassos ens caldrà grimpar.
Superat l’esperó solament ens cal remuntar la pala meridional, entre rocam i herbei, per guanyar el cim.

Roca Entravessada (2925m)
Segon cim més alt d’Andorra, darrere del seu veí el Comapedrosa. Malgrat això no ofereix una gran panoràmica. Per migdia l’esmentat Comapedrosa i pel nord l’allargassada carena del Medacorba, de semblant alçària, li ho priven. Però és especialment interessant el que podem albirar vers ponent: des del circ de Baiau fins al Monteixo.
Baixarem pel vessant nord. És un tram delicat, més perquè cal estar atents a no encigalar-nos innecessàriament que pels passos en sí. Hi ha fites. Primer desgrimpem unes lloses per entaforar-nos en una canal que seguim fins a un ressalt prou dret, moment en que l’abandonem per la dreta. Després trobem un parell d’esperons. Els esquivem flanquejant-los per l’esquerra, per la base, rebutjant altres fites que ens menen fer-ho per una cornisa estreta i exposada.
Ultrapassats els dos esperons s’acaben les dificultats.

Collada dels estanys Forcats (2743m)
Retrobem el GR que baixa al circ de Baiau. Ara podem albirar el tercer i més petit des estanys, arrecerat en una graonada a la falda del Medacorba.
Seguim el fàcil sender que faldeja pel tarter de la Roca Entravessada fins a la riba del primer estany on, sobre els nostres passos, desfem el camí de l’anada.
Passada la borda de la Coruvilla, per variar, podem optar per deixar el corriol i anar a buscar la pista, passant per la font de Moixó.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Àlbum d’imatges
Roca Entravessada

Pic de Tristaina

Circ i cim de Tristaina pel port de l’Arbella i l’aresta SE

Distància 7,8 km
Desnivell acumulat 740 m
Nivell de dificultat difícil
Data 12 de setembre de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Andorra (1:40000)

Itinerari per un dels indrets més interessants i concorreguts del Principat d’Andorra.
En bona part és senyalitzat, però l’accés al cim el fem per un camí menys habitual, no ressenyat al mapa (edició 2016/17) ni senyalitzat. No és pas nou, hi trobarem fites i guanya el cim d’una forma molt elegant, per una aresta evident. Ens caldrà grimpar, però els passos són fàcils i poc exposats (PD-/II).
Per a la tornada utilitzarem el camí de circumval·lació del circ, un gaudi per als sentits.

Accés
Partim de la Coma, a l’estació d’esquí Vallnord-Arcalís, on hi accedim des de la Massana per la CG-3.

La Coma (2244m)
Pel costat de l’edifici de serveis, prenem el camí als estanys de Tristaina. Molt freqüentat, fàcil i fressat. Hi ha un tram protegit amb un passamà que tal vegada sigui útil en cas de glaç.

Estanys de Tristaina (2330m)
Quan guanyem la graonada de la morrena de l’antic circ glaciar, ja podem albirar els estanys i el cim. Inconfusible: el més alt al NNE.
Baixem en direcció a l’estany del Mig i creuem el seu desguàs per una passarel·la. Continuem (N) pel camí que circumda el circ, ben fressat i senyalitzat (punts grocs) deixant a mà esquerra l’estany del Mig. A la vista del de Més Amunt, comencem a guanyar alçària vers el NE.
Deixem el camí pujant unes metres a mà dreta per trobar el GRT (senyals vermells i blancs) que ve de l’estany Primer (1).

  • (1) Els dos camins són paral·lels i menen al mateix punt. L’únic objecte de canviar-nos és per creuar el torrent per un punt més fàcil, especialment a la primavera quan porta més cabal.

Camí del Port de l’Arbella (2422m)
Bifurcació indicada. Per l’esquerra (N) continua el camí que circumda el circ. També en parteix el dels itineraris normals d’accés al cim. Anem a la dreta (NE) seguint el GRT (enllaç entre els GR 10 i 11).
Deixem un estanyol a mà dreta i encarem l’ascensió al port per terreny descompost, amb tendència a l’esquerra, evitant així les congestes de l’obac que solen persistir tot l’any.

Port de l’Arbella (2607m)
Collada entre el pic homònim i el de Tristaina. Tot el cordal és termenal entre el Principat d’Andorra i l’Arièja.
A l’altre banda podem albirar els estanys de la Goella, als peus del pic de l’Aspre, i el de l’Arbella. El GRT hi baixa. Aquí l’abandonem.
Guiats per algunes fites, emprenem el crestall de la collada (NW) i l’evident aresta SE que baixa del cim.
Al coll superem alguns ressalts rocallosos esquivant-los amb tendència a la dreta (vessant de l’estany de la Goella) procurant no perdre gaire alçària. Tant aquí com a l’aresta ens caldrà fer curtes grimpades, però es tracta de passos fàcils (II) i poc exposats.

Pic de Tristaina (2882m)
Tot i no ser del més alts, l’indret on està situat el fa especial, tot envoltat d’estanys. Als que ja hem vist hi afegim els del vessant nord: el Forcat i el de l’Ossada. El cim és un gran mirador, especialment en l’eix nord-sud, on podem atalaiar des de les Muntanyes de Taba (Soularac, Sant Bertomièu) al Cadí.
Davallem per l’ampla carena que s’allargassa vers ponent fins a un collet característic. L’itinerari carener és senyalitzat amb puntura groga i de bon fer. Ben aviat trobem a mà esquerra un dels camins habituals d’accés al cim.

Collet (2690m)
Al collet hi arriben dos altres camins habituals, senyalitzats també amb punts grocs. Per la dreta el que puja de l’estany Forcat. Per l’esquerra un dels que ho fa des del camí al Port de l’Arbella, com el que hem trobat prop del cim.
Seguim aquest darrer uns seixanta metres i l’abandonem per un tirany poc definit a mà dreta, senyalitzat amb fites, baixant esbiaixadament fins a sortir sobre el camí que circumval·la el circ.

Camí del circ de Tristaina (2540m)
Ben definit i senyalitzat amb pintura groga. El prenem a mà dreta.
Seguint els replecs del terreny creuem tarteres, trams herbats, baixem, però també pugem, especialment un esperó o contrafort sobre l’estany de Més Amunt, on trobem el camí que baixa del Port de Tristaina. A partir d’aquí tot és pràcticament baixada fins a retornar al punt d’origen.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Tristaina

Circ dels Pessons

Pics dels Pessons, Ríbuls i Montmalús des de l’estació d’esquí de Grau Roig

Distància 12,5 km
Desnivell acumulat 974 m
Nivell de dificultat moderat
Data 21 d’agost de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Andorra o Cerdanya (1:40000)

Clàssic itinerari circular molt concorregut, especialment la primera part, per un dels circs lacustres més interessants del Principat d’Andorra.
Recorrerem un llarg rosari d’estanys, guanyarem la carena que tanca el circ per migdia i ens enfilarem als tres cims que la coronen, des dels que gaudirem d’una dilatada panoràmica de tot el Pirineu oriental.
Tot i que està realitzat en sentit antihorari, també pot fer-se al revés.
Ens camins son ben fressats i, en part, senyalitzats. Sense neu, és un itinerari fàcil. La única dificultat la trobarem al Pic de Ríbuls on ens caldrà grimpar (passos curts de IIº) per accedir-hi. És opcional i podem esquivar-lo sense que l’itinerari perdi atractiu.

Accés
Fins no fa molt es podria pujar de l’aparcament de Grau Roig, a la riba de l’Estany Primer, en vehicle particular. Actualment la pista és tancada i cal accedir-hi amb autobús o a peu.
El primer transport surt a les 10 del matí, un horari poc apropiat per als excursionistes. L’alternativa és emprendre a peu el quilòmetre i mig de pista i dos-cents metres de desnivell fins a l’estany —tant a l’anada com a la tornada— d’un tram gens agraït, paisatgísticament parlant, per començar a gaudir de l’itinerari.

Grau Roig (2100m)
Pel costat del telecadira de la Cobil prenem la pista que, desprès d’una llarga colzada, puja a l’Estany Primer, on hi ha un restaurant.

Estany Primer (2300m)
Hi ha rètols indicadors. Prenem el GR 7 i el GRP vorejant l’estany pel marge hidrogràfic dret (esquerra en el sentit de la marxa) en direcció a la Collada dels Pessons (S). Camí molt fressat, senyalitzat amb pintura blanc i vermella i punts grocs.
Al cap de l’estany deixem a mà esquerra un ramal del GR que puja a la Coma Estremera i continuem vorejant-lo a mà dreta (SW).
Superem una graonada i continuem guanyant alçada pel costat d’un rosari d’estanys i estanyols, els més grans del quals són el Rodó i el del Meligar.

Camí dels Estanys de la Solana (2490m)
Bifurcació indicada. Per la dreta arriba el camí de l’Estany Primer pels Estanys de la Solana. Continuem amb la mateixa direcció (SW).
Aviat passem pel costat de l’Estany de les Fonts i podem albirar les ziga-zagues del camí que puja a la collada dels Pessons.
Ens anem encaixonant a la capçalera del circ, tancada entre els pics d’Ensagents, dels Pessons i de Ríbuls. Quan som a l’alçada de l’Estany del Cap dels Pessons, creuem una curta tartera i escometem la pujada al coll entre generoses llaçades.

Collada dels Pessons (2815m)
Ampla i planera, nexe d’unió entre els cordals dels cims de l’Alt de Gargantillar (o Pic dels Llops), d’Ensagents (o dels Pessons) i dels Pessons (o del Gargantillar).
Propers al cordal carener superem una ondulació, baixem i encarem la pujada al cim dels Pessons (ESE).

Pic dels Pessons (2864m)
També anomenat Pic del Gargantillar. És un tossal planer, inclinat suaument a migdia, tallat abruptament pels altres vessants.
Situat al punt més alt de l’itinerari, hi gaudim d’una dilatada panoràmica del Pirineu oriental: Des del massís de la Maladeta al del Canigó, dels crestalls de Juclar i el Rulhe al Cadí.
Propers a la carena baixem en direcció al Pic de Ríbuls (SE), cim tricèfal format per un tossalet sobre el mateix cordal carener (occidental) i dos cons separats (central i oriental). El més alt és el central.
Davallem del cim occidental a al collet amb el central, per on es despenja a mà dreta una canal herbada. Si no ens interessés fer cim, emprendríem directament la canal.

Pic de Ríbuls (2824m)
També conegut com de l’Àliga. Per accedir-hi des del collet sobre la canal herbada, ens cal grimpar i desgrimpar un curt ressalt darrera el qual trobem una bretxa, des de la que escometem el con cimer esbiaixadament, amb tendència a la dreta, anant a passar per sobre una placa rocallosa molt evident, inclinada i llisa però amb bons agafadors. Grimpades que no superen el IIº, en algun punt amb moderada exposició. Roca mediocre (atenció si es va en grup!).
Retornem fins a la canal herbada i la davallem. Malgrat el fort pendent el camí hi és definit i no ha de suposar cap dificultat amb terreny sec.
Al final de la canal procurem perdre quan menys alçada millor i flanquegem a mà esquerra per sota els cims central i occidental, fins al collet anomenat Pas de Ríbuls. En aquest punt, continuem flanquejant (E) pel vessant de l’estany de Montmalús tot esquivant una elevació del terreny.
De nou a la carena davallem (E) seguint-la fins a un collet des de on, en moderat pendent, atenyem el Montmalús.

Pic de Montmalús (2781m)
Baixem (ESE) per camí evident a la collada de Montmalús on continuem davallant (N) per la Coma Estremera, per camí fàcil i fressat.

Estany de Coma Estremera (2393m)
Hi arriba un teleesquí des de Grau Roig. També hi passa el GR 7 qie, si el prenem a mà esquerra, ens menaria a l’Estany Primer.
Retornem a Grau Roig seguint les pilones del teleesquí. També podríem baixar seguint la pista que surt a mà dreta, però és pedregosa i resulta incòmode.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Circ dels Pessons

Vall del Riu

Des dels Plans de Ransol

Distància 7 Km (anada)
Desnivell acumulat 990 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 15 d’agost de 2014
Cartografia Mapa Muntanyes d’Andorra (1:25000) MUOT
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Itinerari que ens mena a una bonica coma lacustre per una vall molt solitària, a la falda del Pic de l’Estanyó.
Per a completar-lo és recomanable pujar fins al Pic de la Cabaneta o el de l’Estanyó on gaudirem d’una àmplia i dilatada panoràmica (1)

Accés. Per la CG 2, en direcció al Port d’Envalira, passat el Km 16, poc abans del Tarter, prenem a mà esquerra la carretera de Ransol (CS 260). Travessem el poble, creuem el riu i pugem al nucli dels Plans. Un cop allí prenem un camí asfaltat a mà dreta que ens deixa al costat dels darrers habitatges, al punt més alt del nucli.

Els Plans de Ransol (1816m)
Rètols indicadors de la Vall del Riu, refugi, estanys i Pic de l’Estanyó.
Guiats per senyals de pintura grocs, seguim vers ponent el camí carreter de la Vall del Riu que aviat abandonem per un corriol ben fressat a mà dreta (Camí dels Plans) que, en moderat pendent, va enfilant-se pel solà fins a entrar al bosc.
A la bifurcació (2) continuem per la dreta mentre el camí va girant vers el N, introduint-nos a la vall.
Sortim del bosc i continuem pujant entremig de pastures.
Bifurcació amb el camí a l’Aldosa, l’Armiana i Canillo, que deixem a l’esquerra. Ben a prop atenyem el refugi.

Refugi (2128m)
Lliure i en bon estat. Com és habitual als refugis andorrans consta de dues habitacions. En aquest cas una amb llar de foc i l’altra amb lliteres.
Continuem pujant ara en fort pendent per superar una graonada. Qual el pendent es modera travessem el torrent de la Comarqueta d’Incles, deixem a mà dreta el camí que puja a la Collada de la Coma i tornem a enfilar-nos fort vers el NW.
Virem vers W i atenyem el primer estany que deixem a mà dreta, enfilant-nos a l’esquerra. Aviat trobem el segon també deixem a mà dreta fins a l’Estany Gran.

Estany Gran (2550m)
Aquí acaben els senyals de pintura.
Per camí fressat que va difuminant-se i guiats per fites marxem vers el N per la riba llevantina de l’estany, sense arribar a tocar l’aigua, guanyant alçària.
Continuem pel marge esquerre (hidrològic) del Riu dels Estanys, a mitja alçada entre la llera i la carena que tenim a mà dreta. Aquest és el tram més difús per entremig d’una tartera. Fins a l’alçada d’un altre estany (més petit) que deixem al fons a l’esquerra.
Per terreny més franc abastem un estanyol on girem 90º vers l’E i, seguint camí fressat, anem pujant vers l’evident llom del Pic de les Fonts que s’alça en aquesta direcció.
Un cop al llom, progressem per terreny rocallós fins a l’evident cim.
Retornem pel mateix camí.

  • (1)  Nosaltres preteníem anar al primer dons ja coneixíem el de l’Estanyó, però vàrem retirar-nos un cop assolit el Pic de les Fonts per temor a les inclemències meteorològiques.
  • (2)  No està indicat però molt probablement enllaça amb el camí de l’Aldosa.¡ al Coll de la Cauba.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF