Arxiu de la categoria: Puigsacalm-Collsacabra

Savassona

De Tavèrnoles a Savassona i Salou

Distància 11 km
Desnivell acumulat 336 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 24 d’octubre de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Collsacabra-Vall de Sau (1:25000)
Recursos consultats Mapes del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona) https://patrimonicultural.diba.cat/

Ajuntament de les Masies de Roda http://www.lesmasiesderoda.cat/el-municipi/turisme/llocs-dinteres/

Fàcil excursió per un seguit d’indrets farcits d’història. L’únic tram de l’itinerari senyalitzat és a l’entorn de Sant Feliuet però la resta per camins i pistes de bon fer.

Accés
Partim de Tavèrnoles on hi accedim des de la sortida 183 de la C-25 en direcció a Roda de Ter. Seguim uns metres la C-153 i prenem a mà dreta la BV-5213 que ens hi mena. A la part alta del poble, al carrer de l’Església, prop del cementiri, hi ha bon espai d’aparcament.

 Tavèrnoles (542m)
Històricament Tavèrnoles està lligat al castell de Savassona quina jurisdicció abastava gairebé en la seva totalitat, amb l’actual terme municipal de Tavèrnoles. A principis del segle XX el nom de Tavèrnoles va imposar-se al de Baronia de Savassona, com havia estat conegut el terme durant segles.
L’església parroquial de Sant Esteve és una de les romàniques més ben conservades de la comarca. Fou construïda pels vescomtes d’Osona cap el 1069. En destaca el seu campanar de planta quadrada.
Al costat mateix de l’aparcament hi ha indicacions cap al mirador. Pugem pel carrer de davant del cementiri i el deixem al cap de poc per un camí ben fressat que, en fort pendent, ens deixa al mirador.

Mirador de Tavèrnoles (586m)
Hi ha un penell d’orientació. A l’horitzó s’obre un ampli vano entre els Rasos de Peguera i el Taga. Més propers, si la boira ens ho permet, Bellmunt, Milany, Curull, Puigsacalm, Llancers i Cabrera.
Vers sol ixent seguim un camí carener que poc més enllà s’eixampla. El deixem bona estoma més enllà per un corriol a mà esquerra, ben fressat per l’obaga (NE). A la bifurcació anem a la dreta (1), recuperant el carener fins al castell. Pel camí ja podem albirar, encimbellada, l’ermita de Sant Feliuet.

  • (1) Recomanem seguir el camí de l’esquerra, paral·lel però per l’obaga. També mena al castell passant per la balma i font de la Baronessa, una bella raconada que no vàrem visitar per desconeixement.

Castell de Savassona (647m)
La primera referència escrita del terme de Savassona és de l’any 889, en la venda d’una vinya. El castell és documentat d’ençà el 921. Tot i que el domini eminent corresponia als comtes de Barcelona, els feudataris comtals eren els vescomtes d’Osona-Cardona. En quan als castlans, dels primers que se’n té notícia són un vicari comtal anomenat Isard, cap el 990 i de Manfred de Savassona cap el 1064.
L’any 1129, s’inicià amb Pere Berenguer de Savassona el govern del castell per part de la família Savassona, de manera ininterrompuda fins l’any 1280. En morir Pere II de Savassona sense descendència, fou venut amb tots els seus drets i pertinences a Ramon de Vilanova, castlà del Brull. Pels volts de l’any 1409, els Vilanova-Savassona s’enfrontaren amb els Malla, amb un gran nombre de víctimes mortals.
El 1514, novament la manca de descendència va portar un canvi de llinatge en la titularitat. Per aquell temps ja era el centre d’una baronia quins dominis abastaven, ultra Savassona i Tavèrnoles, Tavertet i les valls de Sau i Querós.
Els nous barons foren els Vila, una rica família vigatana quins hereus, durant al menys quatre generacions i fins a l’any 1632, s’anomenaven Anton o Antoni. Els Vila-Savassona destacaren per la seva adscripció al bàndol «nyerro» participant en nombroses bandositats contra els «cadells» i el bisbat, particularment contra el bisbe Robusté. Així se’ls considera fautors de capitostos bandolers nyerros com Joan Sala «Serrallonga» o Perot Rocaguinarda.
Amb tanta brega el darrer Vila no deuria tenir temps per procrear i va traspassar el patrimoni a un parent. Així la baronia passà a mans dels Ferrer de Llupià. A primeries dels segle XIX un Ferrer de Llupià, Josep Francesc, va tenir un paper notable en la Guerra del Francès, representant la Junta Corregimental de Vic a la Junta Suprema del Principat de Catalunya. Tampoc va tenir descendència i a partir d’ell el patrimoni de la baronia es va anar dispersant.
El conjunt arquitectònic del castell de Savassona, actualment format per tres cossos de planta rectangular, va evolucionar des d’un castell roquer inicial. Conserva elements medievals, murs de defensa i torre triangular a l’interior de l’edifici actual que té l’estructura del segle XVII, bé que ampliada i renovada en la façana el 1775.
El castell va quedar molt malmès al segle XV a causa de les guerres entre la Generalitat i el rei Joan II i el seu successor Ferran II. El 22 de juliol de 1485 els pagesos remences, aliats del rei, l’assaltaren. L’any 1811, durant la Guerra del Francès, fou incendiat per les tropes napoleòniques. L’any abans ─durant la batalla de Vic─ havia allotjat una nombrosa guarnició a les ordres del vigatà Teodor de Mas Solà. Actualment és de propietat privada i habitat.
Davallem del castell pel un dels dos camins d’accés, pavimentat.(2) A l’altre accés, hi ha l’església de Sant Pere.

  • (2) Al costat de la muralla ponentina el camí de la Balma de la Baronessa, continua baixant fins la carretera al punt on accedirem al jaciment arqueològic. Podríem fer drecera a costa de perdre’ns la visita a Sant Pere.

Sant Pere de Savassona (621m)
Bella església d’origen romànic que, com la de Tavèrnoles, es creu que fou construïda pels vescomtes d’Osona cap el 1069. Coronada per campanar d’espadanya amb ds arcs de mig punt. Va ser realçada el segle XVII. Des del s. XV és una sufragània de la de Tavèrnoles.
Reculem uns metres i, pel costat d’una feixa de conreu (NE), anem a creuar la carretera que mena al parador de turisme de Sau per accedir al jaciment arqueològic.

Jaciment arqueològic de Savassona
En tota la contrada hi ha escampats blocs de gres, des de ben petits a enormes, despresos del cingle sobre el que s’alça l’ermita de Sant Feliuet. Una característica força comuna en aquest tipus de rocam.
Els blocs més coneguts són les pedres del Sacrifici, de les Bruixes i de l’Home. La primera perquè la tradició popular l’assenyala com lloc on s’haurien celebrat sacrificis humans i aquelarres de bruixeria i les dues darreres pels gravats rupestres. Però també la del Dau per la seva peculiar forma.
Les excavacions arqueològiques a la zona han permès recuperar un parell d’esquelets i diversos objectes a la Pedra del Sacrifici així com a altres roques i balmes de la zona. Tot plegat ha portat als entesos a concloure que fou habitat des del Neolític fins a l’Edat Mitjana, passant per una fase en que fou abandonat, per l’edat del ferro i el període ibèric. Els gravats rupestres que es localitzen, a part de les esmentades, en dues pedres més, són els que ofereixen més dubtes de datació.
La zona atreu nombrosos practicants de la modalitat d’escalada en bloc. I al cingle de Sant Feliuet també s’hi ha obert diverses vies d’escalada esportiva.
Per un camí empedrat pugem a l’ermita de Sant Feliuet.

Sant Feliu de Savassona, o Sant Feliuet (661m)
Ermita situada en un indret espectacular, aturonada sobre una gran roca. És un edifici format per una sola nau romànica que conserva l’absis d’època preromànica. És documentada d’ençà el 1037. A la roca del penyal, darrere l’absis, hi ha excavades diverses tombes antropomòrfiques. Va ser restaurada el 1962 pel Centre Excursionista de Vic.
Som al punt més enlairat de l’itinerari amb una bona panoràmica de la contrada. Hi ha plantats diversos penells d’orientació.
Continuem camí seguint el GR 151/PR 40 (NW) que és un altre dels accessos habituals. Al collet de Passarella (bifurcació indicada) podríem retornar a Tavèrnoles escurçant força l’excursió. Anem a la dreta (E), en direcció a Sant Pere de Casserres per una pista (3) que seguim poc menys de dos-cents metres per prendre un camí a mà esquerra (NW). Passem pel mas deshabitat de Passarella i la pedrera de la font de la Fradera. A l’alçada d’una bàscula, a mà dreta, surt un corriol (NW) que en poca estona ens deixa al peu del castell de s’Avellana.
A partir de Passarella canviem el terme municipal de Tavèrnoles pel de les Masies de Roda i ens endinsem en una de les «penínsules» que formen els meandres del Ter i que es coneix pel nom de Salou, indicant que s’havia tractat d’un terreny on el propietari ─l’aloer─ tenia el domini complet, absolut i lliure de tota subjecció feudal.
A mitjans del segle XIX el senyor Pierre Baurier, un industrial tèxtil francès, va adquirir-ne la propietat per tal d’instal·lar-hi una fàbrica, que fou coneguda com a Colònia Salou o  Salou-Baurier. Va estar en funcionament fins l’any 1964, quan va haver de tancar afectada pel nivell de les aigües del pantà de Sau.

  • (3) Recomanem prendre el camí del mig, és a dir, en sentit contrari (NW). Paral·lel i més directe, estalviant-nos el pas per la pedrera.

Castell de S’Avellana (o Savellana) (547m)
Castell roquer al peu del Puig de Conangle, del que se’n conserven restes dels murs, una escala i la base d’una torre.
N’hi ha notícia d’ençà el 1067, per uns pactes entre el bisbe de Vic Guillem de Balsareny i el vescomte de Girona Ponç I de Cabrera. No queda clar si la titularitat del castell era del bisbat o dels Cabrera, però aquests darrers n’exerciren el domini efectiu el que va originar plets i enfrontaments entre uns i altres.
Els Cabrera tenien per castlans o feudataris primerament els s’Avellana i posteriorment els Eures-Rocafort-Santa Eugènia que el governaren fins el 1375. A partir del segle XIV, ja no se’n tenen més notícies.
De la part de tramuntana del castell en parteixen dos camins: un que baixa a mà esquerra i que mena prop del mas de Salou. Prenem el de la dreta carenejant (NW) fins prop del Puig de Conangle on hi ha una barraca. A partir d’aquí continuem carenejant, ara vers ponent sense camí gaire definit per un alzinar esclarissat on el pas és franc.

Santa Magdalena de Conangle (535m)
Ermita d’origen romànic amb modificacions posteriors, formada per l’església, les capelles laterals, el campanar i el claustre. Tot plegat en bon estat de conservació.
Inicialment sota l’advocació de Santa Maria, la primera referència documental és del 1231. Les fonts difereixen en esmentar un document de 1239. Per una banda es ressenya que es conserva a l’arxiu parroquial de Roda de Ter i que es refereix a Santa Magdalena com un antic castell de defensa adquirit pels rectors de Sant Pere de Roda a un tal Arnald. I per l’altra s’afirma que és un pergamí custodiat a l’episcopal de Vic on es recull la venda d’uns béns per part del rector de Sant Pere de Roda a un tal Arnau, castlà de s’Avellana.
A primeries del s. XIV s’hi establí una petita comunitat religiosa agustiniana que s’hi mantingué fins el 1450. Des de la fundació anà augmentant el patrimoni a través de llegats i beneficis, entre els que es registren deixes de terres fetes pels propietaris dels veïns masos del Bosc, de Salou i de la Bauma tot i renunciant-ne al domini directe la vescomtessa de Cabrera. Vers el 1375 es compraren unes terres a l’hereu del Bosc de Salou i es va reformar i ampliar l’edifici de l’església. En aquesta transacció s’afirma que aquelles terres són propietat alodial dels senyors de Savassona, el que demostra que Salou va canviar de mans coincidint amb la caiguda en desgràcia i posterior execució de Bernat II de Cabrera a qui li foren confiscats tots els béns.
A partir de la marxa de les monges varen tenir-ne cura ermitans i la parròquia de Roda.
El 1927 la família  Baurier arribà a un acord amb el bisbat de Vic per a la compra del sòl, excloent-ne els edificis que retingué el bisbat. Els nous propietaris es comprometien a conservar i mantenir la capella. La reformaren cap el 1955 i el 1960 hi adossaren el claustre neoclàssic procedent del convent de carmelites descalços de Sant Josep de Vic.
Davallem de Santa Magdalena per la ben apariada pista que hi mena des del mas de Salou.

Mas de Salou (464m)
Masia de planta irregular formada per dos cossos adossats més un seguit de construccions annexes. L’aspecte és el d’haver estat el centre d’una important pairalia que actualment no passa pel seu millor moment.
El primer esment que el documenta data del 1422. Durant els segles XVII, XVIII i XIX s’hi deurien fer importants reformes i ampliacions a jutjar per les dates gravades en diversos elements arquitectònics. També cal esmentar que fou de les primeres cases pairals que disposà d’un camí de pagès d’accés fàcil i conegut.
Marxem del mas per aquest camí i, poc més enllà, abans d’atènyer els edificis de la Teuleria, el deixem per un altre poc definit a mà esquerra pel que baixem a creuar a gual la riera de Tavèrnoles. A l’altre marge ja albirem el pou de glaç.

Pou de glaç de Salou (437m)
Situat en un racó ombrívol vora de la riera, es manté ben conservat. Amida 8 metres i escaig de profunditat per 6 de diàmetre. Amb un únic accés a la part superior, fou construït aprofitant els desnivell del terreny.
A diferència de les situats a muntanya, aquestes instal·lacions a les valls no s’abastaven de neu. Els hi calia un curs d’aigua per estancar-la i exposar-la a les baixes temperatures, obtenint així blocs de glaç que eren empouats per la seva conservació i posterior distribució i venda.
Als Països Catalans des de mitjans del segle XVI fins a les acaballes del XIX es va  desenvolupar una verdadera indústria frigorífica, basada en el comerç de la neu i el glaç naturals, afavorida per unes condicions climàtiques propícies: el període conegut com la Petita Edat de Gel. En resten vestigis en forma de pous de glaç i de neu escampats arreu fins i tot a latituds que avui ens semblen inversemblants.
Pocs metres més amunt del pou creuem la carretera entre Roda i Tavèrnoles i prenem el ramal que mena al mas de la Bauma. A partir d’aquí seguim una pista ampla que ens deixa al costat de la depuradora de Tavèrnoles. Creuem la urbanització del Roquet pel carrer del Pirineu i retornem al punt de sortida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF



Castell de Savassona. Polseu a la imatge per accedir a l’àlbum

Cingle de Vilanova

De Vilanova de Sau al Puig del Far, el cingle de Migdia i el pantà pel camí dels Romanins i el grau de Santa Margarida

Distància 12,8 km
Desnivell acumulat 700 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 18 d’octubre de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Collsacabra-Vall de Sau (1:25000)


El de Vilanova, continuació del seu veí dels Munts, forma part del cordal de cingles que delimiten per ponent la Vall de Sau i, per extensió, les Guilleries. Aquí el relleu tabular presenta, a diferència dels cingles de Tavertet, predominança de l’estrat de conglomerats i gresos de tonalitat vermellosa. El cingle blanc, calcari, és molt més prim i al Puig del Far el que destaca és un estrat superior format per gresos. Per aquest motiu els vilanovins són anomenats «camaroigs» pels seus veïns.
Atenció: no cal confondre el Puig del Far amb el proper cingle del Far, sobre les Planes d’Hostoles.
El que proposem és un fàcil itinerari que ens permet conèixer o re-visitar uns paratges d’especial encant. La única precaució que ens caldrà prendre és que transitarem bona estona ran de cingle on qualsevol ensopegada podria comportar-nos conseqüències. Cal afegir que bona part de l’itinerari no és senyalitzat i, malgrat que els camins són en general fressats, n’hi coincideixen molts altres, alguns no ressenyats al mapa, pel que ens caldrà estar a l’aguait si no volem fer marrades innecessàries.

Accés
Des de la sortida 187 de la C-25, prenem la N-141d passant per Folgueroles fins a Vilanova de Sau.

Vilanova de Sau (555m)
Iniciem l’itinerari al carrer de les Guilleries, a l’alçada de les dependències de l’Espai Natural Guilleries-Savassona on hi coincideixen els GR 2 i 151 i el SL-122. Els seguim en direcció, entre altres, al Puig del Far per un tram ben senyalitzat i fressat que no ofereix cap dubte fins a una trifurcació.

Camí dels Romanins (612m)
Els GR i el SL segueixen a mà dreta pel camí de la Casica. Prenem el corriol del mig, el menys evident i força aixaragallat al començament. Guanyem la carena entre llaçades que amoroseixen el fort pendent per una llengua boscosa amb una llarga marrada final. Sortim sobre un camí travesser que seguim a mà dreta (N). Passem a tocar de la pista carenera per on discorre el GR 2, però continuem pel sender a mà dreta (E).

Puig de Casadevall (794m)
De poca prominència, és més aviat una balconada al fil del cingle. Envoltat de bosc té la visibilitat limitada.
Prosseguim carenejant vers el N/NNW fins a retrobar la pista que hem descartat abans. Cruïlla de camins indicada. Hi arriba el camí de la Casica. El GR marxa per un ramal de la pista a mà dreta per on podríem fer drecera (1). Rètols indicadors. Continuem a mà esquerra (N) per la pista, seguint el SL en direcció al Puig del Far. Creuem el Pla de Santa Margarida fins a l’alçada d’una bassa on prenem un ramal a mà dreta (E) fins al peu de les ruïnes de l’ermita.

  • (1) Si no pretenem visitar les ruïnes de Santa Margarida.

Santa Margarida d’Ardola (748m)
Ruïnes d’una església documentada d’ençà el 1064. Al costat en surt un camí que seguim en pujada (S) anant a passar per entremig de grans blocs de gres despresos del cingle, que s’alça sobre els nostres caps, on hi ha obertes diverses vies d’escalada. Revoltem un morral i continuem per sota una gran balma. A l’altre cap, un camí ens mena al cim per entremig del bosc.

Puig del Far (832m)
Molt concorregut. Bona talaia sobre el Cabrerès i les Guilleries. En davallem per un camí que parteix a mà esquerra de la balma per on hem arribat. A la Bassa de Santa Margarida anem a l’esquerra fins a retrobar la pista carenera i la seguim vers sol ixent. La deixem per un ramal a mà dreta (2) que ens acosta al Cingle de Migdia. Acabem d’atansar-nos al seu esperó sud per un corriol. Un altre, proper al fil, ens mena (N) al seu esperó nord.

  • (2) Aquí acaba el tram senyalitzat de l’itinerari.

Cingle de Migdia (750m)
Excel·lent mirador de la contrada. Les vistes sobre el pantà de Sau i els cingles de Tavertet, Rupit i el Far són molt agraïdes. Podem albirar-hi des de cims de l’Alt Berguedà com la Serra d’Ensija i el Pedraforca fins a pirinencs com el Puigmal.
Enfilem un corriol que ens deixa sobre una pista precària que seguim a mà dreta (NW). Mantenim aquesta direcció allunyats del cingle seguint diversos corriols, algun no gaire evident i poc fressat, i creuant pistes fins a localitzar la baixada al grau. En aquest tram trobarem nombrosos exemplars de grèvol.

Grau de Santa Margarida (693m)
Per una bifurcació poc evident (3) a mà dreta comencem a davallar pel grau en pendent entre fort i molt fort, fins a sortir sobre el Camí vora el Ter, que en aquest tram és pavimentat, a la riba sud del pantà.

  • (3) El més fàcil és que ens passi desapercebuda. Si arribem a unes feixes de conreu, ens cal recular.

Pantà de Sau (420m)
La construcció de la presa començà el 1949 i va durar catorze anys. Finalment el 1963 les aigües del Ter engolien disset quilòmetres de la vall i el poble de Sant Romà de Sau. Va alçar-se’n un de nou prop de la presa. A l’altre riba, com emergint de les aigües, destaquen els cingles de Tavertet, amb el Sot de Balà  i el Puig de la Força a una banda i el Barret d’en Riba a l’altra. Ran d’aigua les instal·lacions del Club Nàutic i, segons el nivell, el campanar de Sant Romà —indicador popular de l’estat de les reserves hídriques del país.
Retornem al camí pavimentat on prenem una pista precària a mà dreta que acaba convertint-se en un fressat corriol (S). Rebutjant interseccions  ramals a dreta i esquerra, mantenim aquesta direcció fins atènyer el mas de la Vileta Grossa on anem a l’esquerra i, per camí pavimentat, seguint el SL-122,(4) retornem a Vilanova.

    • (4) No recomanem aquesta opció. Per comptes d’això val més continuar recte i retornar-hi pel camí del mas de la Font.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Cingle de Tavertet
Polseu a la imatge per accedir a l’àlbum

Cingle dels Munts

El Salt de la Minyona pel grau de l’Esquei

Distància 7,74 km
Desnivell acumulat 398 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 4 d’octubre de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Collsacabra (1:25000)

El dels Munts forma part del cordal de cingles que delimiten per ponent la Vall de Sau i, per extensió, les Guilleries. Aquí el relleu tabular presenta, a diferència dels veïns cingles de Tavertet, predominança de l’estrat de conglomerats i gresos de tonalitat vermellosa. El cingle blanc, calcari, és molt més prim i a penes aflora als careners. Per aquest motiu els habitants de Vilanova de Sau són anomenats «camaroigs» pels dels pobles veïns.
El que proposem és un curt i fàcil itinerari que ens permet conèixer o re-visitar uns paratges d’especial encant. La única precaució que ens caldrà prendre és que transitarem bona estona ran de cingle on qualsevol ensopegada podria comportar-nos les mateixes conseqüències que la dissortada minyona de la llegenda.
En constatar certa manca de concreció toponímica als mapes i ressenyes consultades, hem optat per les denominacions del col·lectiu d’escaladors. Si algú coneix bé aquestes roques són aquells que les han repassat pam a pam.
Haurem de tenir present que la cobertura del sistema GPS és precària a peu de cingle i, inevitablement, la posició resultant sovint errònia. Per ajustar-lo el màxim possible a la realitat, hem editat el track corregint-lo sobre mapa topogràfic i ortofoto.

Accés
Des de la sortida 187 de la C-25, prenem la N-141d passant per Folgueroles en direcció a Vilanova de Sau. Després del túnel conegut com «la Mina», al punt quilomètric 11, al bell mig del primer revolt tancat a mà esquerra, hi ha espai planer i ample per encabir-hi diversos vehicles.

Coll Sarbocet (705m)
El nom és ben escaient: en tota la contrada hi sovintegen els arbocers. A l’altre marge de la carretera prenem un camí ben fressat al costat d’una línia de corrent. Sortim a una cruïlla de camins a tocar d’una torre d’alta tensió, a l’extrem sud de l’aresta del coll Sarbocet on, a l’altre cap, s’alça el Salt de la Minyona. Si continuem recte uns metres per un corriol poc definit en veurem el darrer contrafort. Hi passa el camí ral de Vic pel que retornarem per l’esquerra. Ara el prenem a mà dreta. És ample i caminem per entremig d’un ufanós bosc mixt de pi i roure, paral·lels al cingle, fins atènyer un corriol a mà esquerra, ben senyalitzat.

Camí de l’Esquei i dels Munts (691m)
Una de les entrades del Diccionari Català-Valencià-Balear, defineix «esquei» com una «esquerda, obertura més o menys estreta i profunda en la roca». En tenim exemples propers com l’Esquei de Morou al Montseny o l’Esquei del Grau, més conegut com la Mina dels Bandolers, a la Vall d’en Bas. En aquest cas l’Agulla o Castell del Pi queda unit al cingle principal per una estreta faixa mig partida per una profunda esberla. Talment com una estella que no s’hagués separat totalment de la soca. Aprofitant aquest punt feble, el camí ─actualment poc fressat─ s’hi obre pas per guanyar el cingle. A la part baixa l’esquei presenta un contrafort al bell mig deixant a mà dreta ─de cara al cingle─ una curta, terrosa i empinada canalona per la que podem grimpar amb algun pas compromès. Per fer-nos-ho fàcil revoltem el contrafort i pugem per la canal de l’esquerra, pedregosa i més ampla on, sense dificultat, atenyem un collet entre el cingle principal i el Castell del Pi. Anem a la dreta i ens enfilem al seu allargassat llom per recorre’l de punta a punta.

Castell o Agulla del Pi (772m)
Bona talaia sobre la Vall de Sau i les Guilleries on hi podem albirar un panorama semblant al de la resta de miradors més enlairats. Corprenen les verticalitats del Racó de la Conca, dels castells Ample i Bernat i del Salt de la Minyona. Als nostres peus queden Vilanova de Sau i els masos de Morgadès i can Tordera. L’embassament ens resta mig amagat. A la llunyania destaquem el Puigsacalm, la Serra de Llancers, Cabrera i Aiats. Els cingles de Tavertet, de Rupit i del Far. Vers sol ixent podem endevinar la creu de Sant Miquel de Solterra o de les Formigues. I a migdia s’imposen els cims del Montseny.
Retornem al collet on pugem per un corriol a l’esquerra per guanyar una feixa que seguim a mà dreta uns metres i ens enfilem per un tram rocallós on en perdem el rastre (algunes fites) fins que el recuperem més amunt.

GR 2 (839m)
El GR 2, de la Jonquera a Sant Adrià del Besós, en aquest tram careneja els cingles de Vilanova i dels Munts. El prenem a mà dreta, en baixada. Sortim a la pista pavimentada per on continuem davallant a mà dreta. Sempre molt propers a la cinglera. Passat un coll i cruïlla sobre el Castell Ample, tornem a guanyar alçària. Aprofitem la proximitat amb el cingle per abocar-nos als diferents miradors que ens ofereix. El cairell del cingle fa de termenal entre Tavèrnoles i Vilanova de Sau.
Retornem pel mateix camí a la bifurcació amb el de l’Esquei, on continuem pujant fins al mas dels Munts i d’allí al proper Salt de la Minyona.

Salt de la Minyona (848m)
Mirador situat al punt més alt d’un esperó de cinc-cents cinquanta metres de llargària, tallat per verticals parets a banda i banda i amb una caiguda de cent vint-i-cinc metres. Ben protegit per una solida barana renovada no fa pas gaire, en un extrem hi ha un oratori dedicat a la Mare de Déu del Cingle. S’hi pot accedir amb vehicle per una pista pavimentada des de la carretera per la que hem arribat, a l’alçada del Coll del Vent. Fa de termenal entre Vilanova de Sau, Tavèrnoles i Sant Sadurní d’Osormort.
Conta la llegenda que una minyona frisosa per arribar puntual a missa a la Verneda de Sant Feliu de Planeses, va esbalçar-se pel cingle dels Munts però, miraculosament, no s’estavellà i en sortí sense ni una esgarrinxada. En una segona ocasió va tornar a provar-ho però hi deixà la pell. De llavors ençà l’indret és conegut com «el Salt de la Minyona».
Com bona llegenda que ha passat de generació en generació, té diverses versions: que si va ensopegar, que si va saltar voluntàriament per fer drecera encomanant-se als àngels que l’entomessin, que si era molt devota i no faltava mai a missa però aquell dia de festa major la feinada als fogons l’havia endarrerit, o que si acudia a la Verneda per prendre-hi matrimoni.
Jacint Verdaguer, fill de la contrada, se’n feia ressò en els treballs d’un llibre de records d’infantesa on narrava el d’una anada al bosc amb llenyataires:
«(…) i allargant-se més fins a on sóc, en arrocat i altíssim cingle, anomenat de la minyona, per haver-hi saltat, segons diuen sense fer-s’hi mal, daltabaix, amb tot que té més de cent canes d’alçària, una donzella, sols per a ésser a temps a casar-se puig l’hora anava a caure.»
De la fatídica segona ocasió també n’hi ha versions: unes no en detallen el motiu del perquè va saltar, ara sí, voluntàriament. Altres asseguren que fou per vanitat, volent demostrar-ho al veïnat que no se’n sabia avenir quan els contava el miracle. I encara una de més múrria quan, després de casada, les presses eren per «fer el salt». Però els àngels aquell dia no li van fer cas. Moralitat: no cal esperar gràcia de la divina providència quan el fi és contrari als seus preceptes.
El GR segueix la pista d’accés però nosaltres revoltem per corriols els dos turons a ponent del mirador fins a retrobar-lo al punt on l’abandona. Davallem flanquejant el segon dels turons i continuem per un esquenall rocallós sobre la Mina al final del qual deixem el GR per una pista a mà esquerra. Creuem la carretera i continuem pel camí ral on desfem el camí de l’anada.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Cingle dels Munts

Riu del Puig i Sant Miquel de Castelló

Dels Hostalets d’en Bas a Sant Miquel de Castelló pels gorgs del riu del Puig i el Camí Ral

Distància 15 km
Desnivell acumulat 683 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 8 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: la Vall d’en Bas i les Preses (1:15000)

L’altiplà comprès entre —citant-les de nord a sud— les serres de Llancers, Cabrera, el Pla d’Aiats i la de Mateus, és solcat per una xarxa de torrents que s’estimben pels sallents dels cingles de Falgars que el separen de la plana d’en Bas, nodrint la capçalera del Fluvià. Les seves déus principals, en aquest curs alt, són el riu del Puig i el torrent de la Faja, objectius de la caminada que proposem.
Itinerari de contrastos i varietat paisatgística. La plana és una fossa tectònica —tota la contrada forma part de la coneguda com a Falla d’Amer o del Brugent— reblerta pels sediments d’un antic llac fruit del barratge del Fluvià per colades volcàniques. Contrasta amb l’abruptesa dels cingles que l’envolten, solcats d’antics camins, com el ral de Vic a Olot, una important via de comunicacions. Tant que, al s. XVIII, el tram que uneix la Garrotxa amb l’Osona pel Grau d’Olot —una altra de les fites de l’itinerari— s’hi va fer una gran obra d’enginyeria per a millorar-ne l’accés. La darrera fita és Sant Miquel de Castelló, església d’un antic castell roquer feu del vescomtat de Bas.
Es tracta d’un itinerari circular fàcil on l’únic tram que requerirà la nostra atenció és el del riu del Puig, atesa la concurrència de diversos corriols i perquè, en algun punt, ens haurem d’ajudar amb les mans per progressar. Per la resta els camins són fressats i força evidents. D’altra banda disposem de diverses opcions per escurçar-lo. Una primera seria retornar pel camí ral. O davallar als Hostalets des de Falgars, tant pel camí de la Portellera com pel de les Tres Creus.

Accés
Partim i retornem als Hostalets d’en Bas on trobem un ampli aparcament a l’entrada del poble, al que hi accedim des de la C-153 (antiga Vic-Olot).

Els Hostalets d’en Bas (489m)
El poble va créixer al peu del camí ral de Vic a Olot, principalment durant el s. XVIII, tal com ho testimonien les nombroses llindes dels portals a banda i banda d’aquesta via, avui anomenada carrer de Vic, on s’hi establiren diversos hostals —origen del nom— com l’Hostalet i can Llonga. L’altre carrer que conforma el petit nucli és el de la Teixeda amb les característiques llargues balconades de fusta florides. El conjunt és catalogat com a històric-artístic.
Partim de davant de l’església de Santa Maria sortint del poble per la carretera de la Parcel·lària (SE) (1). Aviat trobem un primer indicador de camins. Pel de la dreta podrem retornar si decidim escurçar l’itinerari des de Falgars seguint el camí de les Tres Creus i passant pel mas de la Clapera, ben identificable per les arcades que envolten l’edifici. Més enllà, i per la mateixa mà dreta, trobem un altre indicador. És el del camí de la Portellera. Ben aviat, en passar el Fluvià per un pontarró, ens cal deixar l’asfalt.

  • (1) Procés de concentració parcel·lària endegat l’any 1966 per a millorar el repartiment de les terres de conreu de la plana i assegurar el manteniment de les explotacions agropecuàries.

Molí de l’Aubert (481m)
Aquí es barregen el riu del Puig amb el torrent de la Faja, el del salt de la Coromina, que visitarem, i que ara s’anomena de Falgars.
Just passat el pontarró fem un gir de 90º mà dreta. Aviat trobem un tram enllosat i poc més enllà el Moli Vell on virem novament 90º a mà dreta, creuant un torrent on hi ha un altre pontarró per al cas de que el cabal sigui considerable. El camí ral marxa a mà esquerra, però nosaltres seguim recte, dons la nostra intenció és visitar els gorgs. A la següent bifurcació anem a l’esquerra (S).
Caminem pel marge hidrogràfic dret del torrent, per entremig d’una arbreda replantada, passada la qual comencem a guanyar alçària. Atenyem l’altre riba per una passera de fusta. Poc més enllà, trobem el camí de la Cidera, que s’ajunta al nostre per la dreta. I al marge dret, la font de les Fogoses. Guanyem de nou el marge dret per sobre d’uns grans blocs de pedra.
Entrem a la zona dels gorgs, on el pendent s’accentua, amb un seguit de corriols que ens poden despistar. N’hi ha algun que mena al camí ral.
Successivament visitem els gorgs de l’Ansat, dels Cristians i de l’Olla. Passat aquest darrer trobem una bifurcació on anem a l’esquerra. (2)
No ens cal caminar gaire per localitzar un corriol senyalitzat amb una fita que s’enfila a mà dreta pel que podrem fer drecera. Continuem a l’esquerra, pel camí més fressat, fins a sortir al camí ral.

  • (2) Pel camí de la dreta guanyaríem la part superior del salt de l’Olla i, pel mirador del Petró, flanquejant als peus de la Tosa de Pujolriu i les Fontiques, podríem pujar a la font de les Marrades.

Camí ral de Vic a Olot (664m)
Des de temps immemorials fou la principal via de comunicació entre Osona i la Garrotxa, fins que la construcció de nous vials, a primeries del s. XX, varen relegar-lo a la funció de camí ramader. El tram més complicat de l’itinerari és el que uneix el Collsacabra amb la plana d’en Bas, el que es coneix com les Marrades del Grau d’Olot.
Per la reorganització del Principat en corregiments arran del decret de Nova Planta, el de Vic abastava també la Garrotxa i el Ripollès. Al s. XVIII, entre els anys 1729 i 1731, es va portar a terme una important obra d’enginyeria al camí ral i particularment al Grau d’Olot, empedrant-lo totalment. Totes les poblacions del corregiment estaven obligades a aportar-hi mà d’obra, toquessin o no amb el camí: es va considerar una obra estratègica. El seu aïllament ha permès que es conservés. El 2010 s’hi va fer una important intervenció de recuperació entre l’Hostal Vall i l’Hostalot.
Enfilem dons pel camí seguint les sinuoses llaçades. Al punt anomenat la Pixanera dels Matxos (o Pixador dels Matxos) comença un tram d’empedrat continu fins a l’Hostalot. Mes amunt, a la font de les Marrades, en brolla una aigua fresquíssima per joia dels viatgers d’ahir i d’avui. Just entremig de la darrera gran marrada, al costat d’un pal de senyalització del camí ral, en surt un corriol que mena a la Mina dels Bandolers.

Mina dels Bandolers (885m)
El nom primigeni és el d’Esquei del Grau. És una trinxera rectilínia de 51 metres de llargària, orientada de nord a sud amb un desnivell màxim des del cantell superior al fons d’uns quatre metres. Desproveïda de sostre, té una amplada mitja d’un metre vint. És d’origen natural produït pel desplaçament del rocam.
Se li atribueix la funció d’amagatall de lladres de camí ral. Conta la llegenda que s’hi feien fonedissos a la justícia fins que varen detenir i fer cantar una «lloca» (informadora o còmplice), pastora d’un mas de la rodalia. Els van penjar d’una de les bigues de l’hostal del Grau, anomenada des de llavors com «la biga dels penjats». Més amunt, sobre el turó, podrem gaudir d’una bona vista de la contrada.

Hostal del Grau (892m)
Bonic edifici amb cinc arcs a la porxada. Com indica el seu nom feia la funció d’hostal de camí ral. Actualment segueix la tradició, ara dedicat a l’allotjament turístic. És documentat d’ençà el s. XIV però hom creu que anteriorment era una fortificació depenent del castell de Bas.
Passat l’hostal trobem una bifurcació de camins. Seguim a mà esquerra el camí ral per visitar el pont de l’Hostalot i hi retornem. Hi ha uns indicadors de senderisme. Baixem a creuar el torrent de l’Hostalot i guanyem alçària pel Pla de la Tosa fins a sortir a la carretera de Falgars. En aquest tram l’itinerari és poc definit. D’aquest punt en parteix el camí de la Portellera, per on podem escurçar la caminada. Seguim a mà dreta la carretera i, poc més amunt, creuem el torrent de la Faja. Per veure’n el sallent ens cal continuar uns metres més.

Salt de la Coromina (921m)
El torrent de la Faja salta el cingle per un desnivell de setanta cinc metres. El nom li ve de la propera pairalia de Falgars. És el millor observatori del salt dons, des de baix, la vegetació impedeix veure’l amb tota la seva magnitud.
Continuem per la carretera fins a Falgars on visitem l’església de Sant Pere. Aquest és un tram del GR 2. D’origen romànic, se’n tenen notícies d’ençà el s. XII com a parròquia del bisbat de Vic. Con tants de la contrada, sofrí els efectes dels terratrèmols del segle XV i diverses reformes posteriors.
Des d’aquí, vers el N, podem albirar el nostre darrer objectiu: Sant Miquel de Castelló, al que ens hi adrecem carretera enllà.
Una bifurcació a mà dreta ens assenyala en camí de les Tres Creus, per on podríem retornar als Hostalets. A partir d’aquí el camí és pista de terra batuda que ens mena al mas de Pibernat. No podem accedir-hi directament, ens cal vorejar-lo per un camí fins al Portell, un grau guanyat a la roca, des del que pugem a Sant Miquel de Castelló.

Sant Miquel de Castelló (953m)
Situat sobre un turó a l’extrem oriental de la serra de Llancers. Tot i la versemblant hipòtesi exposada en un plafó de l’entrada, l’única constància que en tenim és que havia estat la capella del castell feu dels vescomtes de Bas. I malgrat que la fortalesa apareix esmentada documentalment d’ençà el s. XI, de l’ermita no n’hi ha notícies posteriors. Des del 1974 el lloc ha estat habilitat com a refugi per Grup Excursionista i Esportiu Gironí. És una bona talaia sobre la plana d’en Bas.
Retornem al Portell i, poc més enllà, atenyem una bifurcació. Per l’esquerra, marxa el camí de Joanetes, per on segueix el GR 2. Nosaltres anem a la dreta, per un ombrívol camí de fort pendent que ens deixa a les primeres cases aïllades del nucli dels Hostalets. Després d’un tram d’asfalt hi retornem pel carrer de Vic, o el que és el mateix, l’antic camí ral, fins al punt d’inici davant l’església de Santa Maria.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Riu del Puig i Sant Miquel de Castelló

La Foradada de Cantonigròs

Les escorrenties d’Aiats i Cabrera —al Cabrerès o Collsacabra— nodreixen la riera de la Rotllada. Al peu de Cantonigròs serpenteja, salta i s’engorja entre cingles, en una raconada de gran bellesa coneguda com la Foradada. El nom li ve de l’esvoranc obert, com un enorme finestral, en una de les parets que l’envolten. A partir d’aquí pren el nom de riera de la Gorga, o de les Gorges, i són nombrosos els salts i gorgs del seu curs passant per l’Esquirol fins a tributar al Ter a l’alçada del meandre de Sant Pere de Casserres.
La forma més ràpida d’accedir-hi és per Cantonigròs. Però també podem fer-ho des de l’Esquirol per tres camins diferents, més llargs, remuntant el curs de la riera. Proposem dos itineraris un pel camí ral de Vic a Olot, pel marge hidrogràfic esquerre i l’altre pel solell pel marge dret, amb retorn comú pel camí del Campàs.
Cal remarcar que el cabal de la riera és força irregular, marcat pel règim pluviomètric, amb èpoques que resulta ben minso. Llavors l’espectacle del salt i el gorg perd vistositat.

Accés comú als dos itineraris
Per la C-153, entre Roda de Ter i la Vall d’en Bas, a l’alçada de l’Esquirol prenem la BV-5207 en direcció a Tavertet. Creuem l’Esquirol, sortim del nucli urbà i, un cop hem passat el tercer pont, trobem a mà esquerra el camí del Campàs on hi ha indicadors de senderisme. Podem aparcar aquí mateix, tot i que  l’espai és molt reduït, o uns metres més enllà, al cap de munt del carrer del Pont.

De l’Esquirol a la Foradada pel camí ral i retorn pel Campàs

Camí ral de Vic a Olot
Distància 8 km
Desnivell acumulat 277 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 6 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Collsacabra/Vall de Sau o Puigsacalm/Bellmunt (1:25000)
Recursos consultats Ajuntament de l’Esquirol www.lesquirol.cat

L’itinerari que proposem segueix els dos camins més fàcils pel marge esquerre.

L’Esquirol. Carrer del Pont (690m)
El nom li ve del pont de la Gorga, d’origen medieval, al camí ral entre Vic i Olot. La població va créixer a l’entorn de l’hostal de l’Esquirol (actualment «mas el Perai») molt freqüentat pels traginers. Al segle XVIII va prendre el nom de Santa Maria de Corcó, en traslladar-hi la parròquia homònima. Fa sis anys, per un procés de participació ciutadana, va recuperar el primigeni.
Som dons sobre el camí ral. Hi ha indicadors de senderisme. Prenem direcció al Dolmen de Puigsespedres i Cantonigròs pujant unes escales.  Ben aviat caminem (E) per un ample camí ben enllosat aprofitant l’aflorament de roca mare.

Dolmen de Puigsespedres (732m)
Indicat, a pocs metres a la dreta del camí. És una construcció megalítica amb un corredor d’entrada a la part de migdia. Al costat est queden amuntegades les pedres del túmul que deuria fer uns set metres de diàmetre, del que solament en resten dues dempeus. Prosseguim per un ample carener fins que, bona estoma més enllà, una fita a mà esquerra ens assenyala un corriol (NE).
Fem una bona marrada en sentit antihorari creuant uns quants recs a la capçalera del sot de la Comellassa, o de les Fontiques, fins a situar-nos a la conca de la Gorga, a l’obaga. Uns cinquanta metres per sota i en paral·lel al nostre, discorre el camí pel que retornarem. Rebutgem un corriol a mà esquerra que baixa a trobar-lo a l’alçada de l’Era dels Cavallers (al mapa ressenyat com «Iera dels Cavallers»).
Anem guanyant alçària (E) per l’esponerosa obaga fins a situar-nos al punt més alt de l’itinerari (850m). Cantonigròs ens queda a llevant, uns vuitanta metres per sobre nostre. Cal dir que aquest poble també va bastir-se a l’entorn del camí ral: el nucli original va ser un hostal creat pel gascó Antoni Prat, «Toni Gros», per acollir els viatgers. Per la seva alçària durant molt temps va ser recomanat com a lloc de convalescència.
Davallem decididament fins atènyer una torrentera on trobem una bifurcació amb un rètol de ferro forjat.

Camí de la Foradada (833m)
Baixem a la dreta (NW). El de l’esquerra (per on discorre GR 151) el és el nostre camí de retorn. Poc més enllà, al Solell de la Foradada, torbem un encreuament de camins, amb rètols indicadors. Per l’esquerra baixa al camí a la Foradada. Per la dreta, seguint el GR, marxa el de Cantonigròs. Nosaltres prenem el del mig, que no és senyalitzat. És el de la Serra de Corcó, un mas a l’altre marge de la riera. El deixem aviat, per anar a l’esquerra, en baixada, fins al cap d’un turó que resulta un bon mirador de la gorja, el salt i la Foradada.
Retornem a l’encreuament del solell i baixem al peu del salt.

Foradada de Cantonigròs (770m)
La riera de la Rotllada es despenja del cingle salvant un desnivell d’uns vint-i-cinc metres, en dos salts. Si hi ha prou cabal desplega una bonica cua de cavall que cau sobre un ample gorg. Al marge dret, foradant un allargassat esperó, s’obre la finestra natural que li dóna el nom.
La proximitat de Cantonigròs fa que a l’estiu sigui un espai molt concorregut per banyistes. Si volem gaudir-ne amb tranquil·litat cal cercar altres èpoques de l’any.
Al marge esquerre hi ha les restes d’un antic molí fariner. A dins hi brolla una font. En algun document de primeries del segle XX ja figurava com enrunat i va acabar de malmetre’l l’aiguat d’octubre de 1940.
Retornem al camí de la Foradada, on hi ha el rètol de ferro forjat i ara seguim a la dreta (SW). És ample i ombrívol, més proper a la gorja que el d’anada. Quan ja n’hem fet ben bé més de dos terços, atenyem a mà dreta la font de les Fontiques, ben senyalitzada, que brolla (amb déu irregular) en un marge per sota del camí. I poc més enllà en trobem una altra a mà esquerra.
Quan albirem el mas del Campàs, ja som ben a prop del punt d’inici.

De l’Esquirol a la Foradada pel solell i retorn pel Campàs

Riera de la Rotllada
Distància 7,6 km
Desnivell acumulat 292 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 7 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Collsacabra/Vall de Sau o Puigsacalm/Bellmunt (1:25000)
Recursos consultats Ajuntament de l’Esquirol www.lesquirol.cat

L’itinerari que proposem hi accedeix pel camí menys habitual, pel marge hidrogràfic dret i retorna pel més fàcil, el del Campàs, per l’esquerre.
La qualificació de dificultat moderada obeeix a que al tram final de l’anada és per la llera de la riera i un antic camí poc definit. Hi ha possibilitat d’una variant, que qualificaríem de difícil i que expliquem més endavant. En tots dos cassos implica entrar a la riera i mullar-se més o menys, depenent del cabal.

L’Esquirol. Carrer del Pont (690m)
El nom li ve del pont de la Gorga, d’origen medieval, al camí ral entre Vic i Olot. La població va créixer a l’entorn de l’hostal de l’Esquirol (actualment «mas el Perai») molt freqüentat pels traginers. Al segle XVIII va prendre el nom de Santa Maria de Corcó, en traslladar-hi la parròquia homònima. Fa sis anys, per un procés de participatiu, va recuperar el primigeni.
Tirem enrere per la carretera fins al darrer pont, sobre la riera de la Gorga. Just al costat, al marge hidrogràfic dret surt a mà dreta un corriol poc definit, però fitat. El seguim (NE) i anem a creuar el rec de Filaborres. Ara el camí és més definit (E). Fem una colzada de 90º (S) per revoltar el Serrat de la Matavera i prosseguim (NE-N) fins a una gran bassa.

Bassa de la Matavera (755m)
Passem un tram exposat amb bona timba sobre la gorja, on el camí és difumina entre codines i herbei. Atenció en cas de mullena! Però les fites sovintegen. Més endavant, en entrar de nou a l’alzinar torna definir-se.

Bifurcació (795m)
Som pràcticament sobre la gorja. Davant nostre un gran bloc planer, marca l’inici d’un allargassat esperó que flaqueja el marge dret de la gorja. Per accedir-hi podem fer-ho per sobre el bloc, però l’esquivem per una faixeta a l’esquerra. En resseguim l’ample llom, abocant-nos per albirar el salt i el gorg. Passem literalment per sobre de la Foradada, extremant la precaució dons la timba és considerable a banda i banda.
Retornats a la bifurcació tenim dues opcions. Per la dreta baixa un camí equipat amb cadena i escala metàl·lica o dos trams de sirgues (en estat precari) on també podem ajudar-nos amb les arrels i és menys exposat que l’anterior. Un cop a baix podem optar per creuar la Foradada i el gorg o bé revoltar l’esperó (1). Aquest tram el considerem de dificultat alta. Per comptes d’aquesta opció anem a l’esquerra per un corriol ben definit inicialment, pel que baixem a la llera.

  • (1) A la data de la nostra visita aquesta opció estava prohibida per despreniments.

Riera de la Gorga (785m)
Hi observem uns forats practicats a la roca que deurien servir per sustentar algun tipus d’estructura. Just a l’altra banda del turó que tenim a la dreta en se’n localitzen més. Seguim els curs serpentejant de la riera a contracorrent fins que l’acumulació de brancam ens aconsella separar-nos-en i caminar pel marge. Trobem indicis d’un antic camí i, a l’altre riba, la seva continuació que mena al mas de la Serra del Corcó, però és força perdut per poc transitat. Pugem a la dreta, apartant-nos de la llera. Més amunt, quan el camí planeja i ja és més definit ens en desviem baixant a mà dreta fins a un cap de turó que resulta un bon mirador de la gorja, el salt i la Foradada. Reprenem el camí i poc més enllà atenyem una bifurcació.

Solell de la Foradada (825m)
Hi ha rètols indicadors. Hi passa el GR 151. Per l’esquerra marxa el camí de Cantonigròs (2), per la dreta el de l’Esquirol que seguirem de tornada. Per la dreta també baixa el camí a la Foradada que seguim.

  • (2) A ressenyar que aquest poble també va bastir-se a l’entorn del camí ral: el nucli original va ser un hostal creat pel gascó Antoni Prat, «Toni Gros», per acollir els viatgers. Per la seva alçària durant molt temps va ser recomanat com a lloc de convalescència.

Foradada de Cantonigròs (770m)
La riera de la Rotllada es despenja del cingle salvant un desnivell d’uns vint-i-cinc metres, en dos salts. Si hi ha prou cabal desplega una bonica cua de cavall que cau sobre un ample gorg. Al marge dret, foradant un allargassat esperó, s’obre la finestra natural que li dóna el nom.
La proximitat de Cantonigròs fa que a l’estiu sigui un espai molt concorregut per banyistes. Si volem gaudir-ne amb tranquil·litat cal cercar altres èpoques de l’any.
Al marge esquerre hi ha les restes d’un antic molí fariner. A dins hi brolla una font. En algun document de primeries del segle XX ja figurava com enrunat i va acabar de malmetre’l l’aiguat d’octubre de 1940.
Retornem al Solell i prenem a mà dreta el camí de l’Esquirol. Sortim a una bifurcació amb una indicació de ferro forjat on anem a la dreta. El de l’esquerra és un camí paral·lel pel que podríem accedir al camí ral. El nostre camí és ample i ombrívol. Quan ja n’hem fet ben bé més de dos terços, atenyem a mà dreta la font de les Fontiques, ben senyalitzada, que brolla (amb déu irregular) en un marge per sota del camí. I poc més enllà en trobem una altra a mà esquerra.
Quan albirem el mas del Campàs, ja som ben a prop del punt d’inici.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF



Foradada de Cantonigròs

Cingles de Tavertet


Us presentem dos itineraris circulars pels cingles llevantins de Tavertet que es complementen per tal d’admirar el formidable relleu tabular —característic del Collsacabra (o Cabrerès) i part de les Guilleries— determinat per un conjunt d’estrats horitzontals resistents a l’erosió i limitat, total o parcialment, per cornises i cingles abruptes.
Aquests estrats, d’origen sedimentari, són fàcilment recognoscibles a l’entorn de Tavertet. A l’inferior, format per conglomerats i gresos de tonalitat vermellosa, s’hi sobreposen una capa més prima de gresos i sorres consolidades, que ha permès la formació lleixes amb nombroses balmes, i el cingle blanc, calcari, anomenat pedra de Girona, amb la que s’han construït edificis singulars com la catedral d’aquella ciutat. Sobre el calcari, retirat del cingle per efecte de l’erosió, s’hi sobreposa una coberta de margues, erma i aixaragallada —els terrers— formació de roca tova i erosionable de color gris blavós i encara, un altre estrat de gresos més consistents com el que aflora a la Roca Llarga.
Els itineraris que segueixen, tot i que tenen en comú el poble i els cingles i salts de l’Avenc difereixen força: mentre un transcorre entre el peu i el caire del cingle, l’altre ho fa pel peneplà superior. El primer parteix de prop de l’embassament de Sau i el segon del poble, per això els accessos també són ben diferents.
Si voleu tenir una experiència més completa de la contrada us recomanem aquest altre al Sot de Balà i Puig de la Força, pels cingles ponentins.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

SALTS DE L’AVENC

De la Riba a Tavertet pel camí de Cabrera i als salts de l’Avenc pel de Sota-roca

Distància 12,8 km
Desnivell acumulat 604 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 12 de juny de 2020
Cartografia Editorial Alpina. Collsacabra/Vall de Sau (1:25000)
  Editorial Piolet. El Collsacabra (1:25000)

Un dels punts d’interès dels cingles de Tavertet és el del Salts de l’Avenc, al peu del mas homònim, on els torrents de l’Avellanosa i dels Abeuradors s’esbalcen sobre un desnivell de dos-cents quinze metres en dos trams verticals que corresponen justament als cingles blanc i vermell.
Tot i que recorrerem bona part del camí per cingleres, és un itinerari fàcil i gens exposat, per amples lleixes on predomina l’alzinar, solcades per antics camins, fressats i de bon fer. Especialment interessant el de Sau a Cabrera per guanyar el cingle Moltorer, tot i que a la seva part baixa és força aixaragallat, és un camí de bast que al tram superior conserva bona part d’empedrat. Resultarà ineludible dedicar bona estona a visitar Tavertet, on a banda del ben conservat nucli urbà, acostant-nos al fil del cingle podrem atalaiar la vall de Sau, les Guilleries i fins al massís del Montseny. L’únic inconvenient és que la tronada la farem íntegrament trepitjant el pavimentat camí de Rupit a Sau.

 Accés
Des de la sortida 187 de la C-25, prenem la N-141d passant per Folgueroles i Vilanova de Sau. Després d’uns quinze quilòmetres de revoltada carretera creuem per sobre de la presa del pantà de Sau i continuem poc menys d’un parell fins a l’Hostal de la Riba on, pocs metres abans, trobem bon espai per aparcament.

La Riba (484m)
Hi ha rètols indicadors. Seguint el GR 2 comencem a caminar per la carretera per la que hem vingut en direcció a l’àrea d’esplai del pantà de Sau (NW). La deixem aviat, al Solell del Masnou, per una pista a mà dreta indicada vers el cingle Moltorer pel camí de Sau a Cabrera (NW/N). Al peu dels cingles del Pla de Dalt, deixem a l’esquerra el camí del Grau del Castell (NE). Més endavant obviem una bifurcació a mà dreta. Al Coll del Bosc creuem una pista precària (N), just després del primer tram empedrat de camí.
Anem encarant-nos al cingle Moltorer. Després d’una balconada sobre el torrent de Cal Sastre, deixem el cingle vermell i, per la lleixa de les Gotes, encetem el blanc. Tot i que el camí és ample, tenim bones timbes tant sobre el nostre cap com als peus. Unes darreres colzades ens deixen sobre el camí al Pla del Castell, que prenem a mà dreta en direcció a Tavertet, propers al cingle. Pel carrer de Sau, la plaça de les Guilleries i el carrer de Dalt atenyem la plaça Major on hi ha l’església.

Tavertet. Església de Sant Cristòfol (860m)
El lloc de Tavertet i la seva església estan documentats d’ençà el segle XI en una infeudació atorgada pels vescomtes d’Osona-Cardona Ramon Folc i Ermessenda. Retornem a la plaça de les Guilleries on, al costat d’un mirador, hi ha unes escales d’accés al Sender de les Lleixes que, com el seu nom indica, recorre un conjunt de feixancs a la paret del cingle, pocs metres per sota del carener. A l’alçada de l’absis de Sant Cristòfol comencem a davallar fins a creuar un torrent on hi ha una curta passarel·la. A l’altre marge deixem el camí que torna a enfilar-se per un a mà dreta.

Camí de Sota-roca (816m)
Creuem el torrent del Roure i flaquegem pel cingle de Coll Savenc (SE). Al bell mig trobem una bifurcació a mà dreta que baixa al mas de Vilaspinosa. Hi ha uns rètols clavats en una alzina. Continuem a l’esquerra (NE) endinsant-nos als cingles de l’Avenc i, prou més enllà, atenyem una pista que seguim a mà esquerra (N). Bona estona abans ja podem albirar els salts.

Salts de l’Avenc (745m)
Els torrents de l’Avellanosa i dels Abeuradors s’esbalcen sobre un desnivell de dos-cents quinze metres en dos trams verticals. Al peu s’ha format un petit gorg on s’hi barregen els cabals. A partir d’aquí pren el nom de torrent de les Aigües. Continuem per la pista que, en baixada i passant pel costat del mas de Surroca ens deixa sobre el camí de Rupit a Sau.

Camí de Rupit a Sau (671m)
Prové de Rupit per Sant Joan de Fàbregues. Som a poc més de mig camí, ens resten sis quilòmetres de paviment per retornar a la Riba.

Cingles de Tavertet: salts de l'Avenc
ROCA LLARGA I CINGLES DE L’AVENC

De Tavertet a Rajols per la Roca Llarga i retorn pels Cingles de l’Avenc

Distància 13 km
Desnivell acumulat 800 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 14 de juny de 2020
Cartografia Editorial Alpina. Collsacabra/Vall de Sau (1:25000)
  Editorial Piolet. El Collsacabra (1:25000)

A diferencia de l’anterior en aquest itinerari partirem de Tavertet i recorrerem la part alta del cingles, bona estona pel fil, admirarem el mas de l’Avenc, exemple notable del gòtic rural català, ens enfilarem a la Roca Llarga, una excel·lent talaia sobre la contrada i visitarem els Salts de l’Avenc, on els torrents de l’Avellanosa i dels Abeuradors s’esbalcen sobre un desnivell de dos-cents quinze metres en dos trams verticals que corresponen justament als cingles blanc i vermell.
És un itinerari fàcil però, atès que sovint ens aproparem al cairell del cingle, haurem de prendre les degudes precaucions. L’únic inconvenient és que transitarem bona estona per camí pavimentat.

 Accés
Arribem a Tavertet per la B-5207 des de l’Esquirol, entre els punts quilomètrics 16 i 17 de la C-153 (antiga Vic-Olot per Roda de Ter). Per aquesta mateixa carretera, però a partir de Cantonigròs, també podem accedir a la B-5207.
A l’entrada del poble —la circulació hi és restringida— hi ha un ampli aparcament (cost 2€ a juny de 2020).

Tavertet (484m)
Sortint de l’aparcament prenem a mà dreta el carrer de Jaume Balmes i, passant per davant de la zona esportiva municipal, anem a parar a la pista que mena al Pla i Turó del Castell. La creuem i trobem l’accés al sender de les Lleixes.

Sender de les Lleixes de Tavertet (857m)
Tal com delata el seu nom, recorre un conjunt de feixancs a la paret del cingle, pocs metres per sota del carener. Baixem fins a ran de cingle al morral rocallós conegut com Senyor Pere, que resulta un bon mirador. A l’alçada de l’absis de Sant Cristòfol comencem a davallar fins a creuar un torrent on hi ha una curta passarel·la. A l’altre marge deixem a mà dreta el camí de Sota-roca i recuperem alçària fins a sortir al camí de Rupit.

Camí de Tavertet a Rupit (869m)
És un tram dels GR 2 i 151 i pavimentat. El seguim vers sol ixent. En atènyer el pla sobre el cingle de Coll Savenc la pista fa una marrada per acostant-se al cairell. El GR continua recte per una torrentera. Anem per la pista (la tronada la farem per la drecera). Al Coll Savenc comença el tram de cingles conegut com de l’Avenc. Més enllà deixem a mà dreta l’accés als Salts de l’Avenc, per on passarem de tornada. Prou més enllà, després de creuar els torrents de l’Avellanosa i dels Abeuradors, atenyem el mas de l’Avenc.

L’Avenc (1046m)
L’edifici original i bloc central del conjunt arquitectònic actual, és un exemple notable del gòtic rural català declarat bé cultural d’interès nacional. Segons Artur Osona (1840-1901), eminent excursionista, comerciant i escriptor, l’Avenc primitiu data del segle XIII i la part nova del 1559, suposadament construïda per picapedrers gascons. Algunes de les portes són adovellades, d’altres, a la sala gòtico-renaixentista, són esculpides, i les finestres de la façana tenen llindes cisellades. El casal va ser habitat fins a mitjans del segle XX, moment en el que només es feia servir per guardar bestiar.
La família Abey-Parris va adquirir-lo l’any 1997 i, després de restaurar-lo, l’ha dedicat al turisme rural.
Deixem el paviment i, per darrera les edificacions del mas, prenem el sender de Monteis i la Roca Llarga, per una pista costeruda i aixaragallada que deixem darrera el Puig de la Creu (coronat per un aero-generador) per un corriol que ens mena a la carena on virem (NE), ja propers al cim.

La Roca Llarga (1186m)
Gran bloc petri que sobresurt del carener, coronat per un vèrtex geodèsic. Resulta una excel·lent talaia sobre la contrada: la vall de Sau amb els envasaments de Susqueda i Sau, emmarcada pels cims de Sant Gregori, Sant Miquel de les Formigues i el Montseny.
Continuem carenejant i, passat el coll del Vent, atenyem les baumes de Cortils.

Baumes de Cortils (1190m)
Dues balmes, la dels Cortils i la d’Arles. A la dreta del camí i ben indicades. Camí enllà passem pel Puig de Cortils, sostre de l’itinerari (1196m), cim arrodonit que ens passa desapercebut com a tal per l’arbreda que l’envolta. Aquí, seguint el carener, fem un gir de 90º (NW) per continuar carenejant fins al coll.

Collet de Rajols (1159m)
Prenem una pista engravada que baixa a mà dreta. Fem drecera esquivant algunes llaçades fins a sortir sobre el mas Rajols on retrobem la pista pavimentada que hem deixat a l’Avenc. Rajols és una cruïlla de camins: per una banda el GR baixa a Rupit i la pista continua fins a la C-153. Anem a la dreta, seguint la pista fins al Pla Boixer, on podem albirar la Roca Llarga des de baix. Just passat el pla, en un marcat revolt per esquivar la canal del Teix, abandonem la pista per un camí a l’esquerra, seguint propers al cairell del cingle.

Salts de l’Avenc
Atenyem els torrents dels Abeuradors i de l’Avellanosa, per aquest ordre. Ens acostem al cairell del cingle on, amb pocs metres de distància l’un de l’altre, s’esbalcen sobre un desnivell de dos-cents quinze metres en dos trams verticals. Però la natura del terreny i la vegetació que els envolta, no ens permeten copsar aquesta magnífica caiguda. Per albirar-la ens cal accedir al peu del cingle bé pel camí de Sota-roca, bé per la pista del mas Surroca.
Camí enllà retrobem la pista pavimentada que ens retorna a Tavertet.

Cingles de Tavertet: Roca Llarga i cingles de l'Avenc

Serra del Corb

Les Preses-Sant Miquel i Sant Martí del Corb-Roca Lladre-Puig Rodó-Xenacs

Distància  11,11 km
Desnivell acumulat  625 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 30 de novembre de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Garrotxa Zona Volcànica (1:25000)

Clàssic itinerari per la Zona Volcànica de la Garrotxa especialment interessant a la primavera i tardor quan la varietat cromàtica entre la roureda, l’alzinar i la fageda, és una pura delícia visual. A més de visitar un parell d’esglesioles romàniques i pujar a dos cims molt panoràmics.
La del Corb o de Marboleny —no hem pogut escatir-ne la diferència— és una serra que juntament amb la de Finestres són el partió entre les conques del Fluvià, al nord i el Ter, a migdia.
Els camins hi són ben fressats i senyalitzats, excepte en un tram puntual del Pujant d’en Camps que tampoc és recomanable fer-lo amb terreny humit.

Accés
Partim de l’aparcament del carrer del Camp del Prat, a la Zona Esportiva de les Preses, ben indicada dins de la població.

Les Preses (473m)
N’hi ha constància documental d’ençà el 922 quan Elienard testà l’alou de les Preses i el Corb a favor de la seva esposa Ricarda i feu constar que l’havia obtingut per aprisió (1). Aquí hi ha una hipòtesi de l’origen del nom. Ricarda es casà en segones núpcies amb el noble Sal·la i foren els fundadors de Sant Benet de Bages. El 960 en va fer donació al cenobi benedictí.
L’església parroquial és dedicada a Sant Pere i se’n té notícia des de l’any 1019. L’actual, d’estil neoclàssic, data de finals del XVIII i en destaquen els dos campanars bessons coberts amb cúpules revestides de petxines de rajola valenciana vidriada.
Seguint els senyals del GR 2 i grocs d’Itinerànnia anem a buscar el camí de Sant Miquel del Corb i el Puig Rodó, passant entre les piscines i el camp de futbol. Per camí ben fressat i en moderat pendent (NE) atenyem el collet de la Cantina i anem virant a nord entremig de la fageda del Clot.

  • (1) Ocupació d’una terra erma sense titular directe amb el propòsit de rompre-la i d’explotar-la convenientment.

Volcà del Racó o Camp Fondo (614m)
La forma arrodonida i enclotada recorda el cràter de l’antic volcà, ara ocupat per una feixa de conreu. Pugem a la dreta (E) en direcció, entre altres, a Santa Pau i les ermites de Sant Miquel i Sant Martí. A la vista del mas del Racó deixem a mà dreta el camí que, per unes escales de pedra, s’enfila a l’àrea recreativa de Xenacs.
Revoltem per sota el mas (S) i planerament ens endinsem a la fageda de l’obaga del Solé. Al feréstega clotada de les Grípies hi trobem la font del Racó, seca, i virem 90º (E). Més endavant el camí esdevé una pista que anem seguint.

Sant Miquel del Corb (606m)
Se li atribueix ser una de les més antigues de la Garrotxa. D’origen possiblement preromànic, l’actual fàbrica és d’època romànica amb remodelacions del segle XVIII. Consta d’una sola nau coberta amb volta de canó. La porta d’accés, dovellada, està ubicada a la façana de ponent i protegida per una porxada. El campanar és de torre, amb teulada a quatre vessants que substituí un d’anterior d’espadanya de dos ulls. A finals de setembre, coincidint amb la diada del sant, s’hi celebra un aplec.
Entre alzines i vers el S parteix el camí del Pujant d’en Curós que, en fort pendent al seu darrer tram, mena al Collet de Puig Rodó. (2) Nosaltres però continuem per la pista, ara en molt bon estat, passant pel costat de les ruïnes del Curós i el mas de l’Antiga.

  • (2) No apareix al mapes: fou senyalitzat i ben condicionat per «Els Enfilats-Centre Cultural les Preses» per a la «Marxa dels Llenyataires» del 2016.

Sant Martí del Corb (581m)
Petita església romànica d’una sola nau i absis semicircular, situada en una raconada ombrívola. S’hi accedeix per una escalinata. Una porxada sostinguda per pilastres amb teulada a dues aigües resguarda el portal a cada costat del qual hi ha sengles finestrals amb reixa de ferro forjat. El campanar és d’espadanya d’un sol ull alçat sobre el frontispici. Al costat hi ha una font.
La pista, per la que hi hem arribat, continua fins a la carretera de les Preses al Pla de Sant Miquel pel mas del Camps i és la manera d’accedir a les dues esglésies en vehicle. Per aquí també marxa el GR 2 en direcció a Santa Pau.
Seguint els senyals grocs (estaca) pugem per un sender que ens deixa sobre una pista precària. A la bifurcació continuem pujant a l’esquerra en fort pendent fins a sobre d’un esquenall on l’abandonem a mà dreta pel sender del Pujant d’en Camps. En algun tram el camí es fa perdedor i ens cal estar ben atents als senyals i rastres de camí. El pendent és entre fort i molt fort, especialment al tram final quan enfilem per una canal per la que atenyem el coll.

Collet del Pujant d’en Camps (847m)
Hi ha rètols indicadors i hi passa el camí entre Colltort i Xenacs (3). Nosaltres però en prenem un de ben fressat i no senyalitzat que, en moderat pendent, ens enfila carenejant (NE) al Serrat de Roca Lladre.

  • (3) Tot i estar-ne assabentats ens passa l’oportunitat de veure-hi una sútia, nom que rep a la contrada el clot per fer carbonet. Té un metre de diàmetre i 60 cm de profunditat.

Serrat de Roca Lladre o Penya d’en Vidal (907m)
Hi ha un vèrtex geodèsic. Tallat al vessant nord per l’impressionant cingle d’en Vidal, resulta un excel·lent mirador sobre la Plana d’Olot, la Fageda d’en Jordà, el Bosc de Tosca i la Zona Volcànica de la que destaquem vers el NE els cons del Croscat i de Santa Margarida. Però també atalaiem el Pirineu i Prepirineu més orientals: el Puigsacalm, Puig Cubell, la Serra de la Freixineda, Puigmal, Bastiments, Costabona, Canigó, Comanegra, Bassegoda, el Mont i Sant Julià del Mont, per esmentar solament els més prominents. És termenal entre les Preses (NW), Santa Pau (NE) i Sant Feliu de Pallerols (S).
En davallem pel carener oposat. Atenyem un collet on, per l’esquerra hi arriba el Pas d’en Vidal, un pujador tant o més rost que el d’en Camps. Hi retrobem els senyals grocs que ara seguim a mà dreta, per camí entre planer i de moderat pendent, pel solell. Abans de desviar-nos (rètol indicador) uns setanta metres (S) a visitar la Cova de Rocalladre, podem albirar vers el SW els cingles del Far, Aiats i Cabrera.

Cova de Rocalladre (818m)
Petita cavitat de 55 m. de recorregut constituïda per una única galeria a la qual es pot accedir per dues boques que incideixen lateralment amb la galeria principal. La boca inferior presenta una curta rampa descendent que desemboca al bell mig de la galeria, cap a la dreta acaba ràpidament en dos conductes impenetrables i cap a l’esquerra porta a la base d’un pou de 5 m. que és la boca superior. (4)
Continuem camí (WNW) retornant al Collet del Pujant d’en Camps i, carena enllà (W) per un bonic alzinar, deixem a mà esquerra el camí al Coll de Bas. Més endavant abandonem el camí carener per un altre a mà dreta, per l’obaga dels Cingles del Corb. Poc abans de la font dels Cingles, trobem un avenc que no hem vist ressenyat enlloc.
Poc més enllà atenyem el Collet de Puig Rodó on, a banda del nostre, hi conflueixen altres camins: el que mena al cim, un itinerari naturalístic, el que baixa a Sant Miquel del Corb —que hem esmentat abans—, i el que pel Clot de la Grípies mena a l’àrea de Xenacs.

  • (4) Font: Espeleoíndex.

Puig Rodó (909m)
O Puig Rodon, segons el mapa de l’Alpina. Coronat per un mirador amb una taula d’orientació circular molt detallada i una senyera. És una talaia tant o més bona que la de Roca Lladre.
Baixem al Clot de les Grípies. Pel camí anem trobant estaques amb explicacions de la flora de l’entorn. Hi ha un parell d’avencs i uns penells explicatius sobre l’elaboració de carbó vegetal.

Àrea recreativa de Xenacs (838m)
De titularitat municipal, hi ha un restaurant i hi arriba una pista des de la C-152. Oberts solament els caps de setmana (5).
També hi conflueixen el camí al Racó —el de les escales de pedra comentat anteriorment— i el de les Preses. Prenem aquest darrer, senyalitzat amb estaques i senyals grocs. Aviat es ramifica i deixem a mà esquerra el dels Bous pel que també podríem retornar a les Preses fent més volta i a mà dreta un que hi va pel Volcà del Racó (camí de les escales) continuem recte pel de les Barrincoles pel Clot de Xenacs.
Sortim sobre Can Talaia. A partir d’aquí seguim per pista pavimentada. Passem pel costat dels masos del Pujol i el Pinell i, passat el Torrent de Sant Sebastià, entrem al poble pel carrer de la Rectoria. Aprofitem per visitar la Plaça Major on hi ha l’església de Sant Pere i la pairalia de Can Mata.

  • (5) Podeu informar-vos de l’horari al restaurant «Quinze Ous» 689620131, situat al costat de la Zona Esportiva on hem començat l’itinerari.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Serra del Corb

Fageda de la Grevolosa i Puigsacalm

Des del Molí de Bracons pel camí dels Tossells. Retorn per les fonts Tornadissa i de la Tosquera.

Distància 11 km
Desnivell acumulat 748 m
Nivell de dificultat moderat
Data 24 de novembre de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Puigsacalm-Bellmunt (1:25000)

A la finca de la Grevolosa, propietat de la Generalitat de Catalunya, hi ha una de les fagedes més majestuoses de Catalunya. També exemplars centenaris de roure.
El Puigsacalm o Puigsacau és l’elevació més prominent del conjunt que forma amb el Puig dels Llops, el Puig Corneli, les Agulles i els Castellets. Aquest grup presenta una abrupta i encinglerada cara meridional, produïda per una falla geològica, que la fa especialment vistosa des de la Vall d’en Bas. Per l’altre vessant el cordal s’allarga fins a la Collada de Bracons amb els cims del Puigsacalm Petit, el de les Civaderes, els Tossells i la Roca de Corb. Des de tots els punts cardinals, diversos camins hi menen. En aquesta ocasió en seguirem un parell que parteixen de la Collada de Bracons a fi d’enllaçar fàcilment l’ascensió amb la visita a la fageda.
Els camins, excepte el curt tram del Rec de Bracons, els camins són ben fressats i senyalitzats. L’hem qualificat de moderada pel camí equipat dels Tossells on ens caldrà ajudar-nos amb les mans. Cal dir però que està molt ben equipat i que fins no fa pas gaire no hi havia cap ajuda. No ha de suposar cap problema per a senderistes habituals, excepte amb terreny humit.

 Accés
A partir de la C-37, per la carretera de la Collada de Bracons, bé des de la Vola (Sant Pere de Torelló), bé des de Joanetes (la Vall d’en Bas).
Poc abans —o després segons per on hi accedim— de la collada, a l’alçada del mas de Bracons trobem diversos espais que ens permeten aparcar al costat de la carretera. Partir d’aquest punt ens permet esquivar les aglomeracions que solen formar-se —sobretot els caps de setmana de tardor— a la collada o als aparcaments de la fageda.

Bracons (983m)
Prenem una pista indicada al Molí de Bracons. A la bifurcació deixem el ramal de l’esquerra que hi mena i creuant la Riera de Bracons, anem a la dreta (S) per un antic camí carreter pel marge esquerre.
Al Collet de la Paia el deixem per un camí ben fressat a mà esquerre (E). Bon tros més enllà en deixem un altre a la mateixa mà pel que podem fer drecera si no volem visitar Sant Nazari.

Sant Nazari (933m)
Ermita que hom creu que data del segle XIV. Restaurada en diverses ocasions, la darrera entre 2008 i 2011.
De la part posterior (banc i taula) surt una pista que seguim en direcció a Grevolosa i Coll dels Llancers.

Collet dels Gamarussos (970 m)
Rètol indicador. Deixem la pista que gira a la dreta. És la que mena al segon aparcament de la fageda. Continuem per un sender vers el N en direcció a Grevolosa i Coll dels Llancers. Observem que el faig ha anat guanyant terreny al roure.
Obviem a mà esquerra el camí (estaca) al Coll de la Paia i entrem a la part més interessant de la fageda on s’hi localitzen tres fajos monumentals. De fet, hi trobem nombrosos exemplars de proporcions considerables.
A l’alçada de la font deixem a mà dreta el camí al Coll de Llancers i continuem vers la collada de Bracons, se suposa que seguint el GR 151.1, però els senyals d’aquest són ben escassos. També n’hi ha de grocs d’Itinerànnia. Sortim sobre una pista que prenem a l’esquerra fins la collada.

Collada de Bracons (1132m)
A l’altre marge ens enfilem per un talús rocallós i emprenem un camí ben fressat en direcció a la Font Tornadissa i el Puigsacalm. El deixem aviat per un altre menys definit a mà dreta indicat com Camí dels Tossells.
En fort pendent guanyem la carena que a partir d’ara anirem resseguint fins al cim i que fa de partió d’aigües entre el Ter i el Fluvià, termenal entre Sant Pere de Torelló i la Vall d’en Bas i límit comarcal entre Osona i la Garrotxa.
Ens encarem al primer ressalt rocallós que superem ajudats per esglaons de fusta, metàl·lics i sòlides cadenes.

Roca del Corb (1323m)
Cimet de poca visibilitat. Continuem en fort pendent grimpant, també ajudats pels mateixos elements, vers el Tossell Petit molt més obert que el seu antecessor. Un curt tram, ja sense cap dificultat, ens separa del següent cim.

Tossell Gros (1462m)
Coronat per una senyera, llibre de registre i un original pessebre fet de coberteria. Molt més panoràmic que els precedents ja ens permet albirar el Pirineu, sobretot a la baixada vers la Collada Fonda.
Esquivem el Puig de les Civaderes i sortim sobre una pista ramadera resseguint (NE) per damunt d’uns rasos on la vista s’eixampla atalaiant bona part del Pirineu Oriental.

Els Clivillers (1418m)
Hi ha un rètol que resa «Ras de les Civaderes» i un portell que creuem tot anant a mà dreta (E). Al collet dels Clivillers (rètol indicador) continuem recte en direcció a Santa Magdalena pel Puig dels Llops, deixant a mà dreta el camí que baixa a buscar el Pas dels Burros. Poc més enllà deixem a mà esquerra el camí de Sant Privat per enfilar-nos al cim.

Puigsacalm o Puigsacau (1514m)
Vèrtex geodèsic, creu i llibre de registre. Fent honor al seu nom és planer (-calm, altiplanicie, plana alterosa i aglevada dalt d’una muntanya, el que en altres contrades s’anomena tossa o tossal). Encara que bé podria referir-se als extensos rasos propers, com el de Manter.
L’aglutinació  de l’article salat sa(ça) dins del nom és força corrent a la toponímia catalana, especialment en aquestes contrades (Sacomella, Puigsacreu, Puisallança, Collsacabra, etc.) així com la terminació amb el mot –calm (Sant Martí i Sant Hilari Sacalm) alhora propi de la llengua occitana.
També coneixem prou toponímia on és freqüent la vocalització de la «ela» en «u» (baumes-balmes, aubereda-albereda, baucells-balcells, aubert-albert, cau-calm,…). Tal vegada per això la muntanya era anomenada localment com Puigsacau. I és així com la trobem ressenyada a diferents publicacions de finals del XIX (Diccionari Aguiló, butlletins excursionistes, Jocs Florals,…). Però no pas de forma generalitzada: autors contemporanis prou arrelats i coneixedors de la comarca com Marià Vayreda l’anomenaven Puigsacalm.
El cim en dies clars, és una talaia extraordinària. Així, seguint el sentit de les busques del rellotge,  albirem ben propers la carena dels Tossells, la Serra de Curull i el Santuari de Bellmunt i tenim a l’horitzó Rasos de Peguera, Serra d’Ensija, Pedraforca, Cadí, Moixeró, Taga, Puigmal i tota l’olla de Núria, Bastiments, Costabona, Canigó, Comanegra, Bassegoda, Mont, Plana d’Olot, Sant Julià del Mont, volcans Croscat i Santa Margarida, Puigsallança. Del Collsacabra hi destaquem l’Agullola de Rupit i, més propers, Aiats i Cabrera. Seguint albirem Agudes, Matagalls i, per acabar-ho d’arrodonir, darrera la Collada de Bracons, la Plana de Vic amb Sant Llorenç del Munt i Montserrat a l’horitzó. És tan cert que les muntanyes no es mesuren solament per la seva alçària com que al pot petit hi ha la bona confitura.
Desfem els nostres passos fins els Clivillers on anem a la dreta fins al proper Collet del Ferrer. Uns indicadors ens senyalen que som sobre el Ras de Manter. Baixem (W) pel llom herbat fins a fer un gir de 90º i continuem davallant a mà esquerra per una comella molt evident.

Font Tornadissa (1296m)
Surgència on afloren les aigües que recullen els rasos que tenim a sobre, en una bella raconada. Continuem per camí ben fressat, amb senyals grocs i trams molt obacs deixant al cap de poc a mà dreta el camí (indicat) a Vidrà per Sant Bartomeu de Covildases, punt on retrobem el GR 151.1.

Collada de Sant Bartomeu (1249m)
No estan indicats però en surten tres camins: un que baixa a Sant Bartomeu, un altre que careneja per la Serra de Curull i el que seguim (S) vers la Collada de Bracons. Poc més avall ens cal estar atents perquè a mà dreta surt un camí, tampoc indicat, que ens cal prendre.

Camí del Rec de Bracons (1230m)
Prou definit al començament, aviat es desdibuixa i costa de seguir per la fullaraca. Hi ha alguna fita i senyal de pintura, però el que més ens ajuda és que havia estat esporgat fa uns anys i podem anar-ne seguint el rastre: el pas és franc i els troncs escapçats ens l’assenyalen.
Aviat baixem a una torrentera i la seguim. Més avall el brogit de l’aigua ens alerta d’una surgència.

Font de la Tosquera (1100m)
Surgència del torrent que hem seguit. Al costat hi ha una bona formació de tosca, d’on deu venir-li el nom. És el naixement del Torrent de Bracons, que fornia el molí.
Hi arriba una pista precària que seguim a mà dreta (1) fins la carretera per la que anem a recuperar el punt de sortida tot albirant a l’altre marge del torrent la casa de Bracons i, al fons, el molí i la seva bassa.

  • (1) Per l’esquerra aquesta pista, paral·lela a la carretera, acaba a un centenar de metres del camí de la Collada de Bracons a la Font Tornadissa.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Fageda de la Grevalosa i Puigsacalm

Itineraris relacionats
Fageda de la Grevolosa i Serra de Llancers
Puigsacalm i Puig dels Llops

Bufadors de Beví

Des de Montesquiu pel coll de Beví i retorn per Sant Moí

Distància 15,4 km
Desnivell acumulat 600 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 19 de juny de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Lluçanès o Puigsacalm (1:25000)

A cavall entre l’Osona i el Ripollès, a la comarca natural del Bisaura, s’alça la Serra dels Bufadors. Li ve el nom d’un fenomen geològic ben interessant: els Bufadors de Beví. Es tracta d’una gran esquerda principal al crestall, flanquejada per dues de laterals més petites. N’és l’origen l’alternança d’estrats de margues (roques més toves) i gresos (més consistents). La forta inclinació ha produït que els gresos s’esberlessin i llisquessin sobre les margues. En espeleologia s’anomenen aquest tipus de cavitats  «gravitacionals» en considerar la gravetat el factor clau de la seva formació. Tanmateix no es descarta que els terratrèmols de 1427 i 1428 en fossin l’origen o hi contribuïssin.
L’interior de les esquerdes està corcat de cavitats i fissures, bona part connectades entre sí, el que produeix el fenomen dels «bufadors». L’aire que circula per l’interior manté una temperatura constant al voltant dels 14ºc.  La diferència amb l’ambiental fa que a l’estiu l’aire fred —més pesant— surti per les cavitats inferiors. En canvi a l’hivern, aquest aire més calent i humit de l’interior, i menys dens que l’ambiental, surt pels de les cotes més altes, provocant l’aparició de gebre en tota la contrada. No sempre totes les boques dels bufadors estan actives i, en determinades condicions, aquesta eixida d’aire s’acompanya de xiulets. Dins dels Bufadors hi regeix un microclima especial diferent al de l’entorn. Així hi trobarem grans blocs coberts de molsa i alguns tipus de falguera. En bona part perquè estan situats a l’obaga de la serra.
Els espeleòlegs han topografiat totes les cavitats, algunes de poca entitat. Altres, com la nº 8 té una profunditat de 52 metres i un recorregut de 400, amb sis boques.
L’itinerari que proposem parteix del Castell de Montesquiu, transcorre bona part per pistes seguint el PR-C 214. Podem escurçar-lo recorrent únicament el tram més interessant paisatgísticament, partint del Coll de Beví, vegeu-ho en aquesta pàgina. Tot i partir de Montesquiu, la major part de l’itinerari és dins del terme de Santa Maria de Besora.
No té cap dificultat especial, excepte un curt tram a la carena de la serra on puntualment ens haurem d’ajudar amb les mans i transitarem amb un bon «pati» als nostres peus que requerirà extremar la precaució. Les bifurcacions estan ben indicades amb senyalització vertical.

Accés
Partim de l’aparcament del Castell de Montesquiu, perfectament indicat pel que no calen explicacions addicionals.

Castell de Montesquiu (652m)
Documentat d’ençà darreries del segle XIII, fou palau-residència dels senyors de Besora. Actualment és propietat de la Diputació de Barcelona per desig del seu darrer propietari, Emili Juncadella, muntanyenc, viatger, caçador i fotògraf, pertanyent a l’alta burgesia barcelonina, assassinat el juliol de 1936.
Prenem les indicacions del PR vers la Serra de Bufadors fins la Riera de la Solana.

Riera de la Solana (626m)
El PR marxa per la dreta, nosaltres ho fem per una pista paral·lela a l’esquerra i el retrobem al Coll dels Tres Pals. A l’alçada de les ruïnes del mas del Beví Gros (pal indicador) fem drecera deixant la pista per un camí poc definit a mà esquerra, fins a la Collada de Beví Gros on gaudim d’una bona vista del cingle meridional de la serra. El PR marxa a l’esquerra per accedir als Bufadors per ponent. Nosaltres anem a la dreta (E) en direcció al «camí rural» que atenyem bona estona més enllà.
Es tracta del camí rural —pavimentat— entre Santa Maria de Besora i Vallfogona per Llaés. El seguim uns metres en direcció a Ripoll (esquerra) fins al coll.

Coll de Beví (917m)
Aquest és el punt indicat per iniciar l’itinerari que fèiem referència a la introducció.
En parteixen dos camins. El de l’esquerra va per la carena. Nosaltres anem pel de la dreta (W), per l’obaga, i retrobarem el carener més endavant. Poc més enllà anem a l’esquerra, pel solell, per superar un turó. Hi ha un pas estret força exposat. És preferible i més fàcil fer-ho per la dreta, per l’obaga.
Abans i després del Turó dels Bufadors, punt més prominent (1006m) de la serra, trobarem bons miradors sobre la contrada, especialment de Santa Maria de Besora i el turó del seu castell. Davallem fins al collet on per l’esquerra puja un corriol que parteix de prop de la Collada de Beví Gros. Continuem davallant fins a l’entrada dels Bufadors.

Bufadors de Beví (925m)
El recorregut per la gran esquerda no té pèrdua. Flanquejada per altes parets verticals, té un parell de ramificacions a dreta i esquerra. Una d’elles torna a comunicar-se amb la principal per una estreta fissura.
A l’interior podrem anar trobant fissures, balmes i boques en les que copsarem fàcilment la sortida de l’aire. Fem tot el recorregut de llevant a ponent. En acabar sortim sobre un camí on anem a l’esquerra fins a l’encreuament amb una pista que prenem a mà dreta, seguint de nou el PR en direcció a Sant Moí.

Sant Moí (675m)
Ermita veïna del mas homònim, coneguda també com Esglesiola de Sant Moí (o Sant Mus). Petita construcció preromànica —tal vegada un romànic primitiu—probablement edificada a finals del segle X, composta d’una nau rectangular, coberta amb cabirons de fusta i teula àrab. Al mur on s’obre l’absis, de forma semicircular, s’alça el campanar d’espadanya d’un sol ull. Es troba restaurada i en bon estat de conservació.
Sant Moí és un personatge llegendari a qui la tradició atorga el paper d’ermità que es dedicava a fer esclops i envolta la seva mort de fets sobrenaturals.
Al costat de l’ermita hi ha col·locada una placa en record de quatre membres dels GRAPO, morts el juny de 1981 en un enfrontament amb la Guàrdia Civil. Tanmateix les cròniques més fiables de l’època senyalen la mort de dos d’ells al quarter de la Farga Bevié i dels altres dos una mica més al nord, a la Fogonella, on hauria acampat el grup.
De Sant Moí, seguint el PR prenem direcció al castell i, per una boixeda desforestada per l’arna Cydalima Perspectalis, baixem a creuar el torrent de les Dous on prenem el camí de les Planeses passant davant del mas homònim.

Collada de les Planeses (700m)
Seguint el PR anem a la dreta, però a la següent bifurcació el deixem per fer drecera pel ramal de l’esquerra. Més avall deixem la pista per un corriol a mà dreta per sortir de nou sobre la pista i el PR, poc abans del pont sobre la Riera de la Solana on prenem el camí de retorn al castell.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Bufadors de Beví

Sant Miquel de Solterra

Per la font de la Formiga i el Borrell. Retorn per can Pla 

Distància 10,25 km
Desnivell acumulat 490 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 3 de març de 2019
Cartografia Editorial Piolet: les Guilleries (1:25000)

Interessant itinerari del que en destaquem la varietat vegetal i l’excel·lent panoràmica que s’albira des del cim. Al llarg del camí trobarem alzines, roures, faigs, castanyers, avets, aurons,… I a la part baixa diverses fonts i dos torrents amb sengles salts d’aigua. Senyalitzat parcialment, tot i que els camins són ben fressats, en algun punt haurem de refiar-nos del GPS per no fer marrada.
Tant podem fer-lo en un sentit com en l’altre, però aconsellem en el de les busques del rellotge, per estalviar-nos el fort pendent del tram entre el cim i el Borrell que, de baixada, pot resultar delicat si està cobert de fullaraca.
En general el camí és ombrívol, el que permet realitzar-lo en qualsevol època de l’any, però és a la tardor quan la varietat cromàtica li donarà un plus d’atractiu.
El tram de baixada, especialment la part coincident amb l’itinerari des de la font dels Abeuradors, és força concorregut.

 Accés
A l’entrada sud de Sant Hilari Sacalm, per la carretera d’Arbúcies des de la C-25 (la Pedra Llarga), seguim la d’Osor (GI-542) en direcció a la Font Picant, creuant la vila pel centre de sud a nord. Passat el tanatori municipal anem a la dreta i pel polígon industrial Mas Garriga pugem a Cal Sastre. Un cop allí, prenem la pista forestal del Sobirà (hi ha un planell) en direcció a les Clotas, can Pla, Taverna del Sobirà i la Casica. És la que mena a Osor. Aviat s’acaba l’asfaltat i continuem per pista de terra apta per a tota mena de vehicles. Seguim els indicadors a Osor. Al trencall de les Clotas, malgrat la indicació a les fonts del Vern, del Gavatx i de la Formiga (que visitarem), seguim recte. Més enllà, a 4,5 km des de l’entrada a Sant Hilari, abans d’arribar al mas de cal Calabrès, al costat d’un pal amb indicadors de senderisme, a mà esquerra, trobem una zona d’aparcament amb capacitat per a uns quants vehicles.
El punt és indicat a Google Maps com a «Sant Miquel de Solterra excursión» pel que podeu accedir-hi guiats per aquesta popular aplicació tot i que us hi menarà per fora vila.
Continuant bona estona més per la pista arribaríem a la font dels Abeuradors, un altre punt habitual d’accés a Sant Miquel de Solterra.

Can Calabrès (889m)
Baixem (NNE) seguint les indicacions vers Osor del GR 83 (Camí del Nord o del Canigó) i les fonts del Vern, del Gavatx i de la Formiga. Hi ha senyalització vertical (pals i estaques) i de continuïtat (blanc/vermell i lila). Aviat deixem a mà esquerra l’itinerari de la font de la Formiga (senyals liles) que retrobarem més endavant.
Un tram esglaonat ens deixa a la llera del Sot del Gavatx (1) que creuem per una passarel·la. Poc més enllà sortim a una cruïlla. El GR continua recte, és per on retornarem. Nosaltres anem a l’esquerra davallant suaument (NW,N) per una pista de mol bon fer, pel marge dret del torrent. Trobem les fonts del Vern i del Gavatx. Hi ha pals indicadors i recuperem els senyals liles.

  • (1) Al mapes Torrent de la font del Gavatx, però en aquestes contrades les torrenteres s’anomenen sots.

Font de la Formiga (761m)
Els rètols ens anuncien el final de l’itinerari. Deixem la pista i baixem a mà esquerra per un sender fins a la font. Sender enllà localitzem un bonic salt i el corresponent gorg que fa el Sot del Gavatx (2). Som al punt més baix de l’itinerari.
Retornem a la penúltima bifurcació on anem a l’esquerra i fent una ziga-zaga emprenem una pista (E). Iniciem l’ascensió per un primer tram, tot per pista, que ens menarà a les ruïnes del Borrell. No hi ha senyalització de cap mena, hi conflueixen altres pistes i en surten ramals. Per aquest fet, tot i que sempre anem a buscar l’itinerari més lògic, és fàcil errar. Així que el GPS ens resulta ben útil. El pendent no passa de moderat.

  • (2) Senyalat al mapa topogràfic com a salt de Sant Martí.

El Borrell (975m)
Ruïnes d’un mas que anys ha deuria tenir certa importància a jutjar pel volum edificat. L’heura amaga la data gravada a la llinda d’un finestral de la façana de migdia. A la del portal posterior hi ha la de 1852.
Continuant per la pista per la que hem arribat aniríem a sortir planerament al camí de tornada. Però en prenem una de més precària a mà esquerra, en pujada, que deixem al cap de pocs metres per un corriol a mà dreta, ben fressat i fitat. Si està molt cobert de fullaraca ens caldrà estar atents a les fites.
El pendent és entre fort i molt fort fins atènyer la carena. Un cop guanyada sortim al camí que puja d’Osor i al que ho fa pel vessant llevantí. Pocs metres ens separen del cim.

Sant Miquel de Solterra (1203m)
O de les Formigues. Aquest nom li ve dels estols de formigues alades que apareixen al cim entre darreries d’agost i primeries de setembre. És un fenomen que es dóna en altres indrets i té a veure amb el cicle vital d’aquests insectes i el seu aparellament. Un cop aparellats, els mascles moren i les femelles es desfan de les ales i creen un nou formiguer. Sol ocórrer generalment abans d’episodis plujosos perquè el terra humitejat és més fàcil de foradar.
És coronat per una gran creu de ferro amb tres formigues de forja, se l’anomena Creu de les Guilleries, situada al sostre d’aquesta comarca natural.
Encimbellat hi havia el castell de Solterra i una ermita, que com sol ser habitual, era dedicada a Sant Miquel. Del castell se’n té constància documental d’ençà l’any 929 però l’únic vestigi és el basament d’una torre a on actualment s’hi alça la creu. Hem llegit que l’ermita, de la que en resta solament un pany del mur, es va conservar fins a primeries del segle XX.
Malgrat la seva modesta alçària el cim ens ofereix una excel·lent panoràmica. Hi albirem: el Montnegre darrere el Turó de Montsoriu coronat pel seu castell, Sant Hilari amb les Agudes i el Turó de l’Home al fons, el Matagalls, a l’extrem del qual treu el cap Montserrat, el Port del Comte, la Serra d’Ensija, el Pedraforca, el Cadí, el Moixeró, la Tosa d’Alp, els cingles de Tavertet i d’Aiats, el Puigsacalm i el Puigmal, el cingle del Far i el Canigó. Hem llegit que en un dia prou clar podem atalaiar fins a l’Albera, el golf de Roses i les Medes.
La baixada la fem pel vessant llevantí, per un camí molt menys costerut, senyalitzat amb pintura verda.

Font sa Guarda (1087m)
S’hi pot accedir amb un vehicle tot-terreny. A partir d’aquí i durant bona estona caminem per pista i hi trobem pals indicadors (en el sentit de pujada) i els senyals verds que ens treuen de dubte a les diverses bifurcacions. En una d’elles, poc més enllà d’un monumental auró, retrobem el GR 83 que seguirem fins al punt de partida. I una mica més avall deixem els senyals verds que menen a la font de l’Abeurador i continuem pel GR.
Passem pel mas de can Pla i la font de les Fontiques de can Pla, per entrar al Sot de Bertran on albirem un petit i bonic salt, poc abans de retrobar el Sot del Gavatx on desfem el camí d’anada.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Sant Miquel de Solterra